Tot i que divertimento sona, evidentment, a diversió, abans que res us posaré la definició que la Viquipedia fa d’aquest concepte:El divertimento és una forma musical que va ser molt popular durant el segle XVIII, composta per a un reduït nombre d'instruments. Els divertimentos acostumaven a mostrar un estil despreocupat i alegre (en italià: divertimento significa 'diversió')
Però no us parlaré de música, simplement perquè no en tinc ni idea. Us parlaré, tal com acostumo a fer de política.
Dimecres, durant la primera sessió del judici pel cas Palau, Montull va dir a la premsa que la propera setmana serà molt més divertit. A partir de dimecres ha de prestar declaració el mateix Montull que, segons diuen els mitjans de comunicació, podria haver arribat a un acord amb la fiscalia (o al menys hi estaria negociant) per a evitar que sa filla Gemma entrés a la presó. Montull aportaria proves del finançament irregular de Convergència, tot i que Mas ho segueixi negant tot. L’expresident va dir que confiava plenament amb Daniel Osàcar, el tresorer del partit en aquella època. Casualment l’Andreu Viloca, que va prendre el relleu d’Osàcar, també està imputat per casos semblants. A veure si és veritat i la setmana que ve ens depara emocions fortes!
També dimecres el jutge de la Mata va reobrir el cas per la caixa b del PP, aquella on suposadament anava a parar tot els diners procedents del finançament irregular del partit i que Bárcenas va qualificar com a comptabilitat extracomptable.
Si ens hi fixem, hi ha un paral·lelisme entre el PP i CDC, ja que tots dos partits es finançaven de forma il·legal gràcies a les comissions que rebien de diferents empreses (sobre tot dels sectors construcció i serveis) a canvi de suculents contractes.
Poca broma amb això, ja que tots aquests diners que les diferents administracions vinculades principalment al PP i CDC (tot i que també hi ha d’altres partits que han emprat pràctiques similars) són diners que provenen de les butxaques dels ciutadans. No faig demagògia quan dic que mentre per un costat els partits es posaven a la butxaca una milionada, els governs dels mateixos partits ens retallaven en sanitat, serveis socials, ensenyament, obra pública, etc.
M’encanta que els delinqüents cantin. Que tots aquells que van ser cooperadors necessaris i van fer d’intermediaris entre les empreses i els partits expliquin tot el que saben i que és molt.
Per això quan li he sentit dir al Molt Poc Honorable que estirarà de la manta i que explicarà detalls de coses que es van fer durant la transició i que afectarien la reputació de governants d’aquella època, no puc deixar d’alegrar-me ja que personalment m’agradaria conèixer els detalls sobre algunes decisions que es van prendre i que, de ben segur, van acabar influint amb l’esdevenir de la nostra democràcia. Quantes coses s’hauran fet i sobre les que no tenim cap tipus de constància!
De totes formes Madrid i Barcelona me venen una mica lluny i, per tant, els casos que afecten els polítics espanyols i catalans, tot i que m’interessen, prefereixo assabentar-me de coses molt més domèstiques, de casos que afecten a polítics de les nostres terres. No me direu que no tenen més morbo? Tot i que sovint me desmoralitzo jo mateix quan penso que si pescar els peixos grossos costa tant, capturar els més menuts i que a sobre estan molt lluny d’on es prenen les decisions importants, encara costa més. Per tant, molt me temo que la gran majoria d’aquests casos quedaran impunes.
Però si un dia, per casualitat, sonés la flauta (com l’ase flautista de Tomás Iriarte) i es coneguessin més casos relacionats amb polítics de la zona, alguns relacionats amb els que es jutgen aquests dies, encara me divertiria molt més. Però m’ho passo bé, no puc negar-ho.
