LA NOSTRA RIBERA 102

GIBRALTAR 10

JOIES AMB RODES 2

Pensions i futur: la història interminable

JOSEP OLIVER ALONSO

Catedràtic d'Economia Aplicada (UAB)

És necessari un construir un consens permanent perquè els treballs del Pacte de Toledo no acabaran amb l'envelliment i el canvi tècnic

Aquests últims dies, el debat sobre pensions ha tornat, ara de la mà de la Comissió del Pacte de Toledo al Congrés. Allà ha sigut on el governador del Banc d’Espanya, Luis María Linde, va suggerir tornar a elevar l’edat de jubilació i hi va haver un sagramental. El Pacte de Toledo s’ha hagut de reactivar per l’esgotament del fons de pensions, la guardiola que en aquest 2017 quedarà a zero. Això obligarà, per primera vegada en la història, a emetre deute públic per cobrir alguns pagaments. Donada la importància del tema, em permetran alguns aclariments.

Primer, el fons es va constituir per al que s’ha utilitzat: absorbir crisisd’ingressos per pèrdues de llocs de treball. Cert que inicialment s’esperava que els problemes seriosos només emergirien a partir del 2025, quan comencin a jubilar-se massivament els baby boomers. Però la duresa de la debacle ocupacional 2008/2014 ha sigut tan accentuada que els pitjors escenaris s’han avançat una dècada.

El fons es va constituir per

al que s'ha utilitzat: absorbir

crisi d'ingressos per pèrdues

de llocs de treball

DÈFICIT DEL SISTEMA

Segon, l’actual insuficiència de recursos reflecteix l’impacte sobre el nivell de la despesa de l’augment de la pensió mitjana i del nombre de pensionistes. El primer és inevitable: a mesura que es jubilen contingents que han rebut salaris més elevats, aquella augmenta: un important 29% entre el 2008 i el 2016 (de 810 a 1.043 euros/mes). Per la seva part, el nombre de jubilats amb dret a pensió va créixer un 16% (de 4,9 a 5,7 milions), encara que el total de pensions (per jubilació, incapacitat permanent, viudetat, orfandat i altres) augmentava una mica menys, un 12% (de 8,3 a 9,4 milions).

Amb aquesta dinàmica, la despesa en pensions s’ha incrementat més d’un 40%, des de prop de 84.000 milions d’euros el 2008 a 119.000 el 2016. Davant d’aquest fort increment, els ingressos per cotitzacions han avançat menys, escassament un 9% en aquest mateix període (passant de 108.000 a 117.000 milions d’euros). El dèficit del sistema, doncs, està servit.

Tercer, atès el biaix de la recuperació ocupacional cap a sectors amb salaris baixos (hostaleria, comerç, transports, entre els més importants), es fa difícil d’imaginar un increment de cotitzacions que permeti tancar la bretxa oberta i la dinàmica que l’explica. No obstant, s’haurà de veure els efectes de les dues reformes sobre l’estabilitat del sistema. La de José Luis Rodríguez Zapatero, amb l’allargament de l’edat de jubilació i l’enduriment de les condicions per accedir a una pensió i la de Mariano Rajoy, amb la caiguda del poder adquisitiu (un augment del 0,25% anual davant una inflació esperada del 2%) i la reducció de l’import de les noves pensions a partir del 2019 (per efecte del factor de sostenibilitat que les lliga a l’allargament de l’esperança de vida). Tenint en compte aquests fets, aquí teniu algunes propostes per al curt, el mitjà i el llarg termini.

COTITZACIÓ I COMPATIBILITAT

De forma immediata, semblen raonables les propostes governamentals d’elevar els límits de cotització per als salaris més elevats, reduir les exigències per als que vulguin compatibilitzarpensió i feina, finançar la part de pensions de viudetat que es paguen amb cotitzacions a través d’impostos i compensar laSeguretat Social per les bonificacions a l’ocupació que s’han posat en marxa en la crisi. I, probablement, fer més difícils les jubilacions anticipades: encara més del 40% de les jubilacions es produeixen abans dels 65 anys.

A mitjà termini caldrà continuar amb l’enduriment de les condicions d’accés a una pensió, en línia amb la reforma de Zapatero: probables noves elevacions de l’edat de jubilació i allargament dels períodes de cotització i del de còmput dels salaris utilitzats per al càlcul de la pensió.

Per més endavant, i donada la creixent robotització de la producció a la qual assistim, caldrà avançar a fixar impostos sobre les màquines, encara que en un context econòmic tan liberal com l’europeu i amb el procés de la globalització en marxa, no serà una tasca fàcil. Tot apunta al fet que serà l’IVA qui pagarà. O, tal com passa a França, potser una contribució extraordinària que vagi vinculada a l’IRPF.

La despesa en pensions s'ha incrementat més d'un 40%, de prop de84.000 milions d'euros el 2008 a 119.000 el 2016

CONSENS PERMANENT

Però el primer que s’ha de fer és construir un consenspermanent. La reforma de pensions que avui es planteja és una més de les que ens esperen, perquè l’envelliment i el canvi tècnic no s’acabaran quan finalitzin els treballs del Pacte de Toledo. En una societat que envelleix acceleradament, i en un context global de robotització i de pressió a la baixa sobre els salaris, els problemes del sistema de pensions no són el resultat d’una crisi puntual: són el principi d’una història interminable.