dijous, 4 de maig del 2017
Rajoy en la seva soledat
Director adjunt
Lentament però inexorablement desapareixen tots els que algun dia, en algun moment, li van fer ombra a Rajoy o van intentar fer-li el llit. Curiosament, el primer a anar-se’n va ser qui li va salvar el cul en el congrés de València, Francisco Camps, víctima de la branca valenciana de la 'trama Gürtel'. I el segon a caure va ser el tresorer elegit en aquell conclave, Luis Bárcenas, víctima de la branca madrilenya de la mateixa trama. Però, amb el temps, hem sabut que al Partit Popular i en el seu entorn hi havia una competència ferotge en matèria de corrupció. Va aparèixer el 'cas Púnica', també a Madrid, amb Francisco Granados al capdavant. I després vam saber de les martingales de Rodrigo Rato fins a conèixer que evadia impostos des del mail de l’FMI i cobrava comissions de les empreses privatitzades sota l’imperi d’Aznar en forma de contractes publicitaris. Finalment, va caure Ignacio González, el nen bonic d’Esperanza Aguirre, la lideressa. I el fidel Ignacio va arrossegar la seva progenitora, l’última veu dissident al PP de Rajoy. Dels temps de la majoria absoluta d’Aznar només queden Rajoy i l’inefableJavier Arenas, amagat a Andalusia. Gallardón va quedar definitivament enterrat diumenge sota el Cara al sol.
El camí de sortida
Aguirre va donar en el seu comiat un gir dramàtic al seu propi relat i al del mateix Rajoy. Va dimitir de tots els seus càrrecs per no haver «vigilat» el seu vicepresident. De manera que, en cinc dies d’investigació judicial, l’expresidenta ha passat de presumir per haver frenat la corrupció a marxar per falta de control. Una afirmació que no fa sinó assenyalar a Rajoy la porta de sortida, perquè no només han de dimitir els presumptes corruptes, sinó també els que van negligir en els seus controls. El que és més pervers del cas és que amb aquest raonament segueixen prenent-nos per idiotes. Les preguntes se’ns amunteguen. ¿Per què va elegir Aguirre aGonzález i no a Granados? ¿Per què Rajoy va preferir Cifuentesabans que González? ¿Per què Aznar va elegir Rajoy abans queRato? ¿Per què Zaplana no va voler Camps? És sabut que en les trames mafioses els que coneixen millor els territoris de les bandes rivals són els seus adversaris.
dimecres, 3 de maig del 2017
COMPASSIÓ ME FAN...
Jordi Pujol Ferrusola (Júnior per als més íntims) li va dir al jutge de l’Audiència Nacional que té problemes per arribar a final de mes... Pobre Júnior! (Perdoneu-me la confiança, però com que surt dia sí dia també als mitjans de comunicació,ja hem congeniat) Quina pena me dóna! Hi ha alguna cosa més trista que no poder arribar a final de mes? Bé sí, alguna: la mort, les malalties, haver de dormir al carrer... Unes quantes... Però no arribar a final de mes també és molt trist... I sinó que ens ho haguessin preguntat a la meva família només fa uns anys, quan teníem al nostre fill menut estudiant a Barcelona, sense beques i amb el sou nostre rebaixat per ser els culpables de la crisi econòmica (treballadors públics) Però mentrestant, mentre els treballadors públics maquinàvem per a crear una crisi global sense precedents, n’hi havia d’altres que s’estaven creant un pla de jubilació per al dia de demà que tot pot arribar a fer falta...
De fet era molt senzill. Només calia ocupar un càrrec públic o, com el cas de Júnior i la resta del clan Pujol, tenir contactes i son pare, el Molt Poc Honorable, durant els 23 anys que va governar ne va establir molts... I a part de molts, bons! Perquè no és el mateix tenir molts amics, que tenir-ne pocs però bons.
Sempre recordaré una vegada (ja fa molts anys) quan un amic que ja és nonagenari me va dir:
-Jo voto al PP, perquè si no ens donen els que tenen, qui ens ho donarà?
El meu amic tenia els conceptes equivocats: Els qui tenen no te’n donen, te’n prenen...
Si te poses a pensar tot el que va passar abans de la crisi, durant la crisi i després de la crisi, té donen ganes de començar a córrer i no para fins que estiguis ben lluny i no te puguin trobar la colla de lladres que hi van haver i que, de ben segur, encara hi ha en aquest país.
Quantes vegades heu escoltat que vivíem per sobre de les nostres possibilitats? Moltes, a què sí? I potser fins i tot us ho vàreu creure... Però quan finalment es va saber que mentre ens retallaven en sanitat, educació, transports, cultura, sous i pensions, etc., mentre ells robaven a mans plenes i s’emportaven els diners a Suïssa, Andorra o ves a saber a quin paradís fiscal a través de no sé quina societat opaca, no me direu que no vàreu soltar més d’un renec i us vàreu recordar de les seves mares (que ens alguns casos potser sí que tenien culpa)
Dir al jutge que sé té dificultats per arribar a final de més és, senzillament, burlar-se de dels treballadors i la resta de la gent humil. O sinó, pregunteu a aquelles famílies que encara tenen a tots els membres desocupats i que han de passar amb una mica més de 400€ al mes, com s’ho fan... Com arriben a final de mes.
Malgrat tot entenc a Júnior. A mi també me passaria. Quan l’any 1979 vaig entrar a treballar al del Peno (Juan Chaler SA) de Vinaròs, recordo haver-li escoltat a un company més d’una vegada: Si no ets capaç de gastar-te 80 milions de pessetes al dia, no diguis que ets ric... No li vaig preguntar mai perquè 80 i no 100 o 50...
De vegades, en la intimitat, quan deixes volar els teus pensaments, pensava: Podria arribar a gastar 80 milions de pessetes en un dia i durant molts de dies? És difícil, però finalment arribava a la conclusió de que sí, de que es pot arribar a gastar. Cada dia té podries comprar un cotxe de gama alta, un xalet a la platja i al dia següent a la muntanya, un iot, un helicòpter... És igual que en tinguis un, dos o tres, si cal els hi regales als teus amics o els hi vens a bon preu...
Què, sinó ens va enganyar, és el que li va passar a Júnior, quan els seus amics li venien cotxes de gama alta a bon preu i d’aquí que tingués el garatge ple. I, es clar, si tu té pots permetre comprar tot allò que t’agrada (vaig a donar-me un capritx) durant un període perllongat de temps, quan finalment el jutge t’ha embargat tots els teus comptes i ja no pots evadir més diners a l’estranger, què fas? Com t’ho montes? Has de passar la vergonya d’anar a Càritas a buscar menjar i roba? A què no? Per tant, és comprensible que no pugui arribar a final de mes...
M’enteneu, veritat?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)