REALITAT I ESPECULACIÓ

Sabeu quan sumen dos que es barallen? Si sens a un té raó i si sens a l’altre, també... Sis-cents i sis-cents, mil dos-cents.

Què vull dir amb això? Que quan escoltes els arguments esgrimits pels independentistes tenen raó (de vegades més raó que un sant), però si escoltes els unionistes, aquells que estan en contra del procés català, també tenen raó. Per tant, els que estem equidistants (com el que surt a la vinyeta d’avui de Vergara a Eldiario.es) a qui hem de fer cas?  

Les realitats són fets contrastats, impossibles de ser rebatuts. En canvi l’especulació admet tot tipus de comentaris i, per tant, sempre tindran seguidors i detractors.

El Banc de Sabadell va decidir ahir canviar el seu domicili social de Barcelona a Alacant. Ho va fer, bàsicament, per motius estratègics i econòmics. El Banc de Sabadell és la segona entitat financera de Catalunya.

La primera, CaixaBank, ho ha acordat només fa unes hores... En aquest cas el domicili social se trasllat serà a Valècia, tot i que primer s'havia especulat que seria a les Illes Balears. Per aquells que són molt més joves que jo, els hi vull fer una aportació: La denominació antiga de l’entitat era Caixa d’Estalvis i Pensions de Catalunya i Balears.

Avui mateix, Gas Natural-FENOSA, Codorniu i Freixenet també han anunciat la seva intenció d'abandonar Catalunya...  

Això són fets contrastats... Reals. A partir d’aquí la majoria de comentaris que circulen per les xarxes socials i missatgeria mòbil, són meres especulacions per mirar de tranquil·litzar la parròquia. 

-Respecte a la tributació per l’Impost de Societats no afectarà, ja que el gestiona l’Estat espanyol...

Aquesta és una de les afirmacions que he escoltat respecte al canvi de domicili social de les entitats que marxen de Catalunya. L’afirmació és certa, però vull recordar-vos una cosa... Catalunya ha de ser o no independent? Si ho acaba sent, es trobarà que les principals empreses del país han marxat fora. 

-Ne vindran de noves... 

És una afirmació que també he escoltat. Ne vindran o no... N’hi ha que en un món globalitzat on Internet domina cada cop més una gran part de les transacccions que s'hi fan, operen des d’un país proper.      

Dies abans de l’1-O me vaig trobar un pagès ampostí que me va dir que estava molt preocupat perquè deixaria de cobrar les subvencions que ara arriben de la UE. I us ben asseguro que ell és dels que cobra quantitats suculentes. Efectivament, si Catalunya s’independitza haurà d’iniciar un procés adhesió que durarà el que durarà... Per tant, totes les avantatges (i algun inconvenient) que se tenen per ser un país membre de la Unió, quedaran automàticament sense efecte.

Divendres 29 de setembre mentre els tractoristes amb els seus tractors es manifestaven per davant de l’AEAT, un bon grapat de periodistes de les nostres comarques. Un d’ells era el conegut Víctor Sorribes. M’hi vaig apropar i li vaig dir:

-Ara digues-los-hi a aquests pagesos que no cobraran les subvencions...

-Aquest argument no me val –Me va dir el periodista- Quan siguem independents només de la recaptació dels impostos que no enviarem a Espanya, se podran pagar les subvencions. A més, Catalunya és un contribuent net de la UE...   

     

Sabeu que li vaig contestar?

-Com diuen les iaies: Què Déu t’escolti!

LA NOSTRA RIBERA 317

LUGO 28

Indigestió de la derrota, gestió de la victòria

XAVIER BRU DE SALA

Espanya va llençar la carta de la violència policial a la paperera de la història perquè la va utilitzar de forma il·legítima

Que l’estat perdés el combat històric de l’1-O per 10 a 0 no significa que no es pugui recuperar. Que l’independentisme guanyés d’una manera tan aclaparadora, encara més al carrer que a les urnes, tampoc vol dir que no pugi recular en suport social i en imatge internacional. Cantar victòria abans d’hora pot ser molt perillós.

El fet que va posar el bloc constitucional contra les cordes va ser el comportament dels cossos policials desplaçats a Catalunya. Una actuació nefasta, una violència injustificada, més estúpida com més innecessària la considerem. I, per si fos poc, ineficaç. Als ulls dels catalans i del món, hi va haver referèndum. Prop de tres milions van intentar votar i més de dos ho van aconseguir. El relat és independentista.

Ja és imprescindible preguntar-se per la capacitat de l’Estat a l’hora d’imposar les seves decisions, ni que sigui sota l’empara d’una legalitat que ningú li discutia i amb el suport internacional a punt de trontollar. Diumenge, Espanya va llençar la carta de la violència policial a la paperera de la història perquè la va utilitzar de manera il·legítima. Els pobles i els carrers de Catalunya ja no són seus. Això és el primer que han d’interioritzar, encara que no ho reconeguin en públic, Rajoy i els seus aliats, començant per la premsa que controla.

Canviar banderes

Ara bé, en comptes de rectificar i, per exemple, canviar les banderes espanyoles que inunden els balcons de Madrid per banderes catalanes, tot el que saben fer les ments elefantíaques que dirigeixen Espanya és esperar que el Parlament de Catalunya proclami la DUI. És a dir, que l’independentisme es precipiti a dilapidar la victòria davant les cancelleries d’Europa i els catalans hagin d’optar entre les dues administracions, començant pel pagament hamletià dels impostos. La qüestió és negar l’evidència d’una gravíssima derrota del més fort, de conseqüències més nefastes per a Espanya com més trigui a assimilar-la. Empassar-se l’orgull, digerir el fracàs, i, abans de començar a formular propostes negociadores, decretar l’amnistia per recuperar part del terreny perdut.

Tan perillosa com la indigestió de la derrota pot ser la gestió de la victòria. Diumenge, una part molt significativa del cinturó -gràcies, Núria Marín-, a més de Sant Cugat i Matadepera es van unir a la mesocràcia catalana, cal suposar que més aviat conscients de seguir el guió de la CUP, autora del full de ruta que ens porta des del 27-S fins a la DUI. Amb aquests avals insospitats, la DUI sembla inevitable. Gràcies a la divisió o l’abstenció de CSQP, serà validada per diputats que representin la majoria dels vots del 27-S.

A partir d’aquí convindria conferir un ampli poder per gestionar-la al president Puigdemont, de manera que pogués obrir un període de negociació d’uns mesos abans de fer-la efectiva, presentar una oferta d’associació des de la sobirania mútua o sol·licitar la mediació europea. Enmig del desconcert internacional, la gestió de la victòria catalana és tan complicada com la indigestió de la derrota de l’Estat.