AMB MI O EN CONTRA MEVA

Cua de gent per votar l'1-O davant l'Escola de Música de la Lira Ampostina.

Un dels errors més grans que s’han comès en política es pensar que qui no està amb mi està en contra meva.  No sempre és així. Hi ha vegades, moltes vegades que s’ha de mirar d’atreure al teu terreny a aquella persona que la tens en contra, però que si aconsegueixes connectar-hi és molt possible que s’acabi apropant.  

Aquest error també l’han comès els independentistes catalans. Els independentistes de pedra picada, aquells que des del primer dia van estar al costat de l’ANC i Òmnium que han estat les dues forces vives que més han influït al llarg de tot el procés català.

L’1-O va ser tot un èxit mirat des del punt de vista dels resultats: vots i màrtirs. Màrtirs i vots, potser seria molt més adient dir-ho... Jo mateix no volia anar a votar, perquè intuïa que seria un altre 9-N amb molts més entrebancs per part de l’Estat. Costava imaginar però, que el mateix Estat que volia impedir que una gran part de la ciutadania catalana anés a votar, va acabar facilitant-ho amb la seva actitud. Cops per vots vaig titular jo el comentari que vaig fer al cap d'un parell de dies.
Però parlem d’aquells que estan, a la manera d’entendre dels independentistes, en contra seva, que per això m’he posat a escriure aquest comentari d’avui.

En un món cada vegada més comunicat, les xarxes socials faciliten aquesta missió. Tothom pot relacionar-se amb tothom. D’aquí i d’allà. Fer nous amics, però també recuperar-ne de vells, de gent amb la qui feia anys que no hi tenies el més mínim contacte.

Tot i reconèixer que no sóc massa de grups perquè sovint té fan perdre el temps intentant llegir tot allò que es publica i que, segurament ja t’ha arribat més vegades per d’altres amics que no tens a cap grup, estic en alguns. Fins i tot n’he creat jo. Això si, reduïts i amb la vocació de ser operatius i que serveixen per a comunicar-se d’allò que és important per al grup. Però no sempre és així, no se pot evitar. També he de dir que he sortit d'alguns grups que m'han inclòs sense el meu consentiment i d'altres simplement he rebutjat l'oferiment. 

El grup més gran al qual pertanyo el formem algunes de les excompanyes i excompanys de quan anàvem a l’Institut Antoni Martí i Franquès de Tarragona: Carricillas de l’Insti va ser el nom que li va posar la seva creadora i administradora. La il·lusió que me va produir el retrobament amb unes persones amb qui m’havia relacionat ja feia més de 40 anys, no us el podeu imaginar... Tot anava bé fins que tal com avançava el procés, va haver-hi gent que el va polititzar. S’hi van començar a penjar posts favorables a la independència de Catalunya. Hi ha que reconèixer que els independentistes s’han treballat molt bé aquest apartat.

Fa uns mesos vaig fer una entrada advertint que s’havia de mantenir el grup fora de tota intromissió política, ja que al grup hi podia haver gent de diferents maneres de pensar. Això passa sovint, com més gran és el grup més heterogeni. I no només per política, sinó per altres sensibilitats: religió, esport... Hi va haver qui me va donar la raó. D’altres van callar. Potser perquè no van llegir el meu comentari o potser perquè davant d’un tema així, millor no dir res. Com sempre passa, al cap del temps, els comentaris que s’han fet s’obliden i la gent torna a publicar contingut que pot arribar a ferir les suscebilitats d’altres membres. Aquest fet va propiciar la sortida d’alguns. D’altres, de forma més silenciosa ja ho havien fet amb anterioritat o, simplement, havien preferit mantenir-se al marge i no entrar al grup per evitar controvèrsies. I pel que jo sé, ha passat a d'altres grups al que pertanyen gent molt propera a mi. 

Fins que la setmana passada, després de l’1-O, l’administradora va preguntar la nostra opinió per a cancel·lar el grup. Un dels primers en respondre vaig ser jo que li vaig dir que el que havia significat per a tots nosaltres retrobar-os després de 40 anys, si cancel·lava el grup, tot i que individualment alguns membres també tenim cert contacte, l’acabaríem per perdre i seria una veritable llàstima. Vaig rebre diversos suports, molts més que la primera vegada i, de moment el grup continua. Però molt me temo que la ferida produïda és molt gran, ja que alguns dels membres que han sortit no hi volen tornar a entrar.

Després que vinguin els independentistes i que me diguin a mi que no hi ha fractura social. Potser perquè no es mouen més enllà de grups de gent amb les seves mateixes idees i això no sempre és bo, ja que així, es pot acabar perden la realitat del que ens envolta... La realitat d’un país amb aspiracions legítimes d’autogestionar-se.  

LA NOSTRA RIBERA 321

LUGO 31

La paz se firma siempre con el enemigo

IGNACIO ESCOLAR 

Si el diálogo ha sido posible y fructífero incluso negociando con asesinos, ¿por qué no se puede hablar con los independentistas?

“No se puede dialogar ni negociar nada con quien está fuera de la ley”, aseguran desde el PP, desde Ciudadanos, desde la inmensa mayoría de los medios y desde algunos sectores del PSOE. Es falso, por mucho que se repita o se añadan epítetos aún más gruesos ("golpistas", "delincuentes", "traidores"…). Es falso porque la inmensa mayoría de los conflictos políticos se han arreglado siempre por la política: con la negociación y el diálogo, entre partes aún más irreconciliables.

Colombia negoció con las FARC, e hizo bien. Reino Unido negoció con el IRA, y también hizo bien. Todos los partidos de gobierno negociaron con ETA, y también hicieron bien. Y la actual democracia española empezó con un pacto, el de la Transición: con un diálogo donde participaron desde las fuerzas vivas de la dictadura hasta un Partido Comunista al que el régimen franquista tachaba de terrorista.

En todos estos ejemplos, también la Transición, la paz se firmó con sangre sobre la mesa. Y si el diálogo ha sido posible y fructífero incluso negociando con asesinos, ¿por qué no se puede hablar con los independentistas, que distan mucho de haber cometido estos terribles crímenes?

Por mucho que se repita, detrás del conflicto catalán no hay solo un Govern irresponsable; un pequeño grupo fuera de la ley que se pueda detener y encarcelar para acabar de una vez con el problema. Es cierto, el camino emprendido por la Generalitat es desproporcionado y peligroso: no se puede dinamitar la Constitución y el Estatut con una mayoría simple en el Parlament, ni siquiera con la cerrazón del presidente del Gobierno como excusa. Pero que el comportamiento o los futuros planes del Govern sean irrealizables, irresponsables o temerarios no quita para que estemos ante un problema político.

Detrás del Govern de Carles Puigdemont hay dos millones de ciudadanos. Por eso es un problema político, no de orden público. Por eso solo se puede solucionar desde la política y el diálogo, no con el Código Penal, la Policía y los jueces.

De la falta de diálogo hay hoy responsabilidad en ambas partes, no solo en Mariano Rajoy y el Gobierno, que son los únicos que no aceptan siquiera sentarse a la mesa. Si el Govern de la Generalitat quiere realmente una salida negociada, su mejor opción es aparcar la declaración unilateral de independencia. No se puede aprobar algo así de forma unilateral con la coartada de un referéndum sin las mínimas garantías y donde solo participó el 42% del censo.

El independentismo es, de largo, la mayor minoría entre la sociedad catalana: la más activa y coordinada. Pero el resto de los ciudadanos catalanes tienen también sus derechos que no se pueden pisotear por la vía de los hechos consumados. Una declaración unilateral de independencia (DUI) sería un atropello y también un enorme error estratégico del Govern, porque perdería gran parte del apoyo internacional que recibió. Solo si Carles Puigdemont busca la irresponsable vía del martirio –ir a la DUI para forzar la represión– se entendería que adoptase esta medida.

Desde el propio mundo independentista, cada día se escuchan más voces que apuestan por aparcar la DUI; desde algunos de sus periodistas de cabecera hasta miembros del propio Govern. Ojalá se impongan, por el bien de todos los ciudadanos, aunque mi miedo si esto ocurre es que ni siquiera así se frene una respuesta contundente por parte del Gobierno.

Si Mariano Rajoy interpreta estas dudas internas en el Govern como una señal de debilidad y acude al 155 de todas formas, cometerá un nuevo error, como el que cometió el 1-O con las cargas policiales. Dará nuevos argumentos a los independentistas, dentro y fuera de Catalunya, y acercará un poco más la ruptura definitiva.

Desde que soy periodista, nunca antes he tenido tanto miedo al futuro. Nunca antes me ha asustado tanto la política ni sus consecuencias. Nunca antes he sentido tanto el peso de la responsabilidad de mi oficio. Vivimos un momento histórico; las próximas semanas van a condicionar las siguientes décadas. Y por eso en eldiario.es vamos a seguir apostando por el diálogo, por el acuerdo y por la política, con iniciativas como la que pusimos en marcha ayer con este manifiesto colectivo al que seguimos sumando nuevas voces.

Creo que la gran mayoría de nuestros lectores y socios nos apoyan en esta posición editorial, aunque algunos están en radical desacuerdo con la línea que hemos adoptado en estos días y nos están abandonando. Unos se dan de baja como socios porque somos “españolistas”, porque cuestionamos la validez de ese referéndum y la forma en que se convocó. Otros, porque somos demasiado comprensivos con la Generalitat, porque también publicamos entrevistas y tribunas con los independentistas, porque apostamos por la negociación o porque somos “cómplices” o “equidistantes” ante un "golpe de Estado".

Siempre que empieza una guerra, las primeras víctimas son aquellos que no están en las trincheras. Pero eldiario.es va a mantenerse en esta posición hasta el final, cueste lo que cueste. No nos perdonaríamos hacer otra cosa.