BETANZOS 5

S'acaba el temps

ASTRID BARRIO 

Seguim en fase de desescalada almenys per guanyar temps

La relació epistolar que ahir van mantenir el president Puigdemont i el president Rajoy no ha aportat grans novetats respecte al que ja sabíem –o no sabíem– la setmana passada Puigdemont es va ratificar en la calculada ambigüitat que ja va exhibir en el ple del dia 10 quan va assumir el mandat derivat dels resultats de l’1 d’octubre, a mitges d’acord amb la llei del referèndum, ja que d’acord amb la llei això correspondria al Parlament, va proclamar la independència per suspendre-la tot seguit i signar una declaració sense cap valor jurídic. En la seva missiva ni confirma ni desmenteix si es va proclamar o no la independència, sinó tot el contrari i emplaça el Govern central a asseure’s a negociar en el termini dels dos propers mesos «sobre el problema que li planteja la majoria del poble català que vol emprendre el seu camí com a país independent en el marc europeu», és a dir, sobre la secessió, a més a més de plantejar-li la conveniència d’interferir en el poder judicial per «revertir la repressió».

Impertèrrit Rajoy, igual que ja va fer la setmana passada, va tornar a demanar-li que aclarís si es va declarar o no la independència de Catalunya, el va advertir que si no ho desementeix es procedirà a l’activació de l’article 155 que «no implica la suspensió de l’autogovern, sinó la restauració de la legalitat de l’autonomia», al mateix temps que el convidava a comparèixer davant el Parlament per traslladar les seves demandes.

Seguim, doncs, en fase de desescalada o almenys per guanyar temps. Però el temps s’acaba dijous. Puigdemont ha decidit, de moment, no fer cas dels sectors que li demanen reconèixer que s’ha proclamat la independència perquè cada vegada és més conscient dels riscos que assumeix i dels escassos encara que sorollosos suports amb els quals compta.

Europa l’emplaça a tornar a situar-se en el marc constitucional, les empreses abandonen Catalunya temeroses d’un escenari d’inseguretat jurídica i internament es comencen a alçar veus que qüestionen obertament la viabilitat d’una DUI.

Rajoy, per la seva banda, ignora la caverna i els seus socis de Ciutadans que demanen contundència i clamen per l’aplicació del 155 perquè sap perfectament que endinsar-se en aquesta via inexplorada pot ser un terreny perillós. Desmentir que s’ha fet una DUI i evitar el 155 seria ara com ara l’escenari menys dolorós. Òbviament per a la majoria, tot i que no per a tothom, perquè n’hi ha a banda i banda que compren la idea que com pitjor millor. A aquests cal aïllar-los perquè en realitat quant va pitjor, va pitjor per a tothom.

Gestos del Govern

Però per arribar a aquest escenari fan falta gestos que necessàriament han de venir del govern de la Generalitat que és la part que ha alterat les condicions. Gestos, tanmateix, que no han de comportar ni la humiliació ni la sensació de derrota. Puigdemont, no s’ha d’oblidar, ha complert amb la seva paraula i en l’imaginari independentista no se’l pot titllar de deshonest o de covard. I com que ja ha complert, solament li queda marxar per la porta gran i convocar eleccions. Aquest és l’únic camí que li permet ni confirmar ni desmentir la DUI i evitar el 155.

QUAN LA IGNORÀNCIA ENTRA AL CONGRÉS

Com tots sabeu, el Congrés dels Diputats, com qualsevol altre parlament, està per aprovar lleis i debatre tots tipus de qüestions, ja sigui com a proposició de llei, interpel·lar el Govern de la nació, preguntar sobre temes diversos, etc.

Fa unes setmanes, el Partit Nacionalista Basc (PNB) va presentar una iniciativa per a prohibir les campanyes que promouen diferents cadenes i establiments comercials on s’anuncia que té descompten l’import de l’IVA. La majoria del Congrés va recolzar la iniciativa.

Fins aquí tot sembla correcte, però hi ha un QUÈ com la copa d’un pi. L’IVA és un impost i com tots els impostos s’ha de pagar. El paga el consumidor final, però el recapta aquell que ven bens i serveis. En el cas dels supermercats, la major part dels productes (el que s’anomenen de primera necessitat) estan gravats amb un 10%.

Quan algú anuncia que té descomptaran de la compra l’import de l’IVA, el que realment sé fa és fer-te un descompte equivalent i per això només cal mirar la lletra menuda que fins i tot crec que és obligatori anunciar-ho a tots els llocs on sé publica.

El Congrés dels Diputats està format per 350 diputades i diputats. A part, alguns d’elles, els que més pes tenen dintre del seu grup, també té assessors. Si algú hagués fet els deures, potser se’n haurien adonat de l’error i de la pèrdua de temps que estaven cometent.

Però la majoria dels polítics només saben fer política i com a molt entendran d’aquelles coses que comporta la seva professió (això si es que ne tenen, ja que molts s’han criat i s’han fet grans dintre del propi partit que els ha preparat per a fer aquesta feina) I els assessors? Què podem dir dels assessors? Què de vegades, tal com es diu vulgarment, no saben fer la o amb un canut!  Estan allí perquè algú els ha col·locat, per a cobrar a final de mes i poca cosa més.

Amb tot els que està passant, amb tots els problemes que tenim, i haver de debatre una qüestió d’impostos de la que pràcticament ningú tenia la més mínima idea.

Tot aquest tema, sabeu que me a recordar? Aquella anunci que vist de lluny diu: Sexe gratis.

Però quan t’hi apropes, en realitat diu (per exemple): Per la compra de 4 pneumàtics, qualsevol que sigui el teu SEXE, emporta’t GRATIS, un canvi d’oli.  

MÀQUINA DE TORTURA DEL SEGLE XXI

Si heu conegut a la primera aquest artefacte és que segurament alguna vegada l’heu provat. I sinó l’heu conegut, la veritat, no us el recomano...

És, ni més ni menys, que una cadira de braços abatible. En principi per a poder-hi dormir... Encara que dormir, el que es diu dormir, s’hi dorm poc.

La primera vegada que vaig usar un aparell de tortura d’aquests, va ser quan va néixer un dels nostres fills. D’això ja n’ha fet 26 anys... Llavors, a part de més jove, l’alegria del moment t’ajudava a passar les nits de forma més lleugera.  

Com us he dit, han passat 27 anys (i pico) i el tema no ha millorat gaire. I si tenim en compte que l’edat no perdona i que ja no estem tan àgils de com ho estàvem de joves, el resultat és el que us he dit: Una autèntica màquina de tortura!

La medicina avança constantment i cada vegada surten més remeis que curen les malalties més estranyes. I si no les curen, al menys fan que la vida sigui més suportable...

I dic jo: Si la medicina avança tant i si cada vegada hi ha màquines més sofisticades que elaboren ràpids diagnòstics per als malalts... ¿Els nostres gestors sanitaris, no podrien tenir una mica més de cura amb els acompanyants?

Seríem molts els que els hi ho agrairíem!