dimecres, 1 de novembre del 2017
La nounada república, a l'uci
XAVIER SARDÀ
Entrem ja en la dinàmica d'acció/reacció i que ens agafin confessats
«Ya son demasiados los que la pasan mal, hemos dicho basta y echado a andar». Així deia una cançó revolucionària. Prou. Per fi s’ha acabat el temps. Arriba l’hora de la veritat i ja estem davant el possible sinistre total. Prou de l’inútil combat de convèncer les parts perquè dialoguin o siguin propositives.Ja entrem en la dinàmica d’acció/reacció i que ens agafin confessats. Ja estem en aquella «carn trista» de Mallarmé que converteix els somnis i les utopies en la realitat de les claraboies i de la sopa juliana. Prou. El preàmbul s’ha acabat. Celebracions apassionades, emocionants i potser efímeres de milers de ciutadans.
Després d’un dijous en què Puigdemont va disgustar a estones tot Catalunya, arriba el moment d’entregar-li el país a ell i a Rajoy. El carrer és d’ells i dels seus. Alguns taciturns insociables ens portem regular tirant a malament amb els dos equips contrincants i no hem tingut la vista d’acomodar-nos o aclimatar-nos a una de les opcions. DUI i 155. Nascuts l’una per l’altre o l’altre per a l’una.
Aquí està la república nounada i cessada. Ara, el de sempre, la legalitat contra la suposada legitimitat del Govern català. Variant de la cosa carlista. La legalitat de la monarquia espanyola contra la hipotètica legitimitat de la república catalana. Trapero i el director general dels Mossos, cessats. Aquí estem tots junts i barrejats, a l’espera de nous esdeveniments.
Tenim el negre Duelo a garrotazos de Goya entre dues legalitats incompatibles de les quals només una pot sobreviure. És una paradoxa que, sent la llei antònima de garrotada, es dirimeixi al carrer quina de les dues ha de ser aniquilada.
El míssil de la desobediència
A tots els convergents que crèieu que amb aquest procés podríeu forçar una negociació amb el Govern de Madrid, benvinguts a la república independent de casa vostra. Adeu, amics convergents, els mediocres us esperarem sempre en aquesta riba. Pensàveu que aquest viatge i els seus escarafalls eren només per pressionar Rajoy i tutejar-lo i ara comproveu que esteu en l’imparable míssil de la desobediència. Vosaltres, que éreu tan de missa i rebosteria dominical.
Al senyor Rajoy, que res, que després d’anys de no fer d’estadista i no dir ni piu en relació amb el que estava passant a Catalunya, aquí estem per patir un 155 que no sabrà ni podrà implementar fàcilment. I per cert que se’l va advertir. Ja ho veu, el suflé no només no baixa, sinó que esclata el forn. Que vostè hagi convocat eleccions amb la màxima brevetat és positiu i potser la menys rajoyana de les seves decisions.
Postdata. - Anava a escriure un article dient que els dos governs us en podríeu anar a la merda per inútils i incapaços. Però no ho he de fer. No ho faré. No seria just.
Entrem ja en la dinàmica d'acció/reacció i que ens agafin confessats
«Ya son demasiados los que la pasan mal, hemos dicho basta y echado a andar». Així deia una cançó revolucionària. Prou. Per fi s’ha acabat el temps. Arriba l’hora de la veritat i ja estem davant el possible sinistre total. Prou de l’inútil combat de convèncer les parts perquè dialoguin o siguin propositives.Ja entrem en la dinàmica d’acció/reacció i que ens agafin confessats. Ja estem en aquella «carn trista» de Mallarmé que converteix els somnis i les utopies en la realitat de les claraboies i de la sopa juliana. Prou. El preàmbul s’ha acabat. Celebracions apassionades, emocionants i potser efímeres de milers de ciutadans.
Després d’un dijous en què Puigdemont va disgustar a estones tot Catalunya, arriba el moment d’entregar-li el país a ell i a Rajoy. El carrer és d’ells i dels seus. Alguns taciturns insociables ens portem regular tirant a malament amb els dos equips contrincants i no hem tingut la vista d’acomodar-nos o aclimatar-nos a una de les opcions. DUI i 155. Nascuts l’una per l’altre o l’altre per a l’una.
Aquí està la república nounada i cessada. Ara, el de sempre, la legalitat contra la suposada legitimitat del Govern català. Variant de la cosa carlista. La legalitat de la monarquia espanyola contra la hipotètica legitimitat de la república catalana. Trapero i el director general dels Mossos, cessats. Aquí estem tots junts i barrejats, a l’espera de nous esdeveniments.
Tenim el negre Duelo a garrotazos de Goya entre dues legalitats incompatibles de les quals només una pot sobreviure. És una paradoxa que, sent la llei antònima de garrotada, es dirimeixi al carrer quina de les dues ha de ser aniquilada.
El míssil de la desobediència
A tots els convergents que crèieu que amb aquest procés podríeu forçar una negociació amb el Govern de Madrid, benvinguts a la república independent de casa vostra. Adeu, amics convergents, els mediocres us esperarem sempre en aquesta riba. Pensàveu que aquest viatge i els seus escarafalls eren només per pressionar Rajoy i tutejar-lo i ara comproveu que esteu en l’imparable míssil de la desobediència. Vosaltres, que éreu tan de missa i rebosteria dominical.
Al senyor Rajoy, que res, que després d’anys de no fer d’estadista i no dir ni piu en relació amb el que estava passant a Catalunya, aquí estem per patir un 155 que no sabrà ni podrà implementar fàcilment. I per cert que se’l va advertir. Ja ho veu, el suflé no només no baixa, sinó que esclata el forn. Que vostè hagi convocat eleccions amb la màxima brevetat és positiu i potser la menys rajoyana de les seves decisions.
Postdata. - Anava a escriure un article dient que els dos governs us en podríeu anar a la merda per inútils i incapaços. Però no ho he de fer. No ho faré. No seria just.
dimarts, 31 d’octubre del 2017
DE VELLS I DE SAVIS
De Manel Fontdevila a Eldiario.es. |
Diu una dita popular que el Dimoni sap més per
vell que per Dimoni. És cert, si un arriba a la vellesa amb plenitud mental fa
uns diagnòstics de la realitat profunds i encertats. Me’n recordo per exemple
de la tertúlia de savis que es feia fa uns anys a la Cadena SER dintre del
programa la Ventana que presentava i dirigia Gemma Nierga amb Santiago
Carrillo, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón i Pere Portabella. Quins anàlisis
més assenyats sobre l’actualitat política catalana! M’hagués agradat
escoltar-los durant tot aquest temps del procés independentista català.
Per sort, el diari el País va publicar el
passat 27 d’octubre una entrevista amb el filòsof Emili Lledó, un savi, una d’aquestes
ments lúcides de les que us parlava abans tot i estar a punt de complir 90
anys. Tot i que en la entrevista sé parla de diferents coses, potser el punt
culminant arriba quan sé li pregunta si al procés li ha faltat filosofia i Emili
Lledó respon: Per suposat, i li ha
sobrat ignorància i passió.
Com suposareu estic totalment d’acord amb el
professor. Quan per a fer alguna cosa li poses més cor que cap malament. A això
és el que ha passat al llarg de tot el procés. Però atenció! Tot i que ara
mateix estem en una espècie de punt mort, ja us auguro que de passió i també
ignorància, perquè no dir-ho, ne continuarà havent-hi.
Però no només pel costat independentista que,
sense cap mena de dubte és qui més n’ha posat, sinó també del costat dels
nacionalistes espanyols o constitucionalistes, que és un terme que no m’agrada
gens.
De Faro a Diari de Tarragona |
Estar de vacances té permet veure o escoltar
programes que, per la seva hora d’emissió, t’és impossible fer-ho quan
treballes. Així ha estat avui. Aquest matí he pogut escoltar a la coordinadora general
del PDeCAT Marta Pascal entrevistada als Matins de TV3 per Lídia Herédia. La
coordinadora del partit post-convergent li
ha reconegut a la presentadora se va vendre la idea de que arribar la república
catalana seria molt més fàcil del que realment era. La presentadora, per la
seva part, també ha fet autocrítica en nom dels mitjans de comunicació al
reconèixer que tampoc van explicar que
podia passar el que ha acabat passant.
Per la seva part, Santi Vila, l’exconseller d’Empresa
i Ocupació fins dijous passat quan va dimitir del seu càrrec en saber que
Puigdemont finalment no convocaria eleccions, ha parlat d’autoengany i d’ingenuïtat a
l’hora de valorar l’actuació dels seus companys durant tots aquests anys.
Tan Marta Pascal com Santi Vila són dues
persones que bé podríem dir que pertanyen al pinyol convergent, es a dir, el
grup dur del partit del President (o expresident, depèn de com ho vulgueu considerar)
Puigdemont. Per tant, la meva conclusió és que finalment han reconegut el que
jo us deia durant mesos i mesos en la majoria d’escrits que he fet parlant d’aquest
tema. Alguns, me consta, tot i discrepar amb mi en la visió general del procés
independentista, m’han reconegut en privat que les meves reflexions els havien
donat que pensar i m’acabaven donant la raó com als bojos, perquè fa falta
estar una mica boig per a ser una nota discordant dintre d’una societat massa
polaritzada, bé sigui cap a un costat o cap a l’altre.
També l’expresident Montilla ha anat avui en
aquesta mateixa línia al censurar el camí cap a la república catalana per la
dificultat que suposava i ha criticat la
manca de diàleg entre Catalunya i Espanya. Com sabeu a Montilla li tinc un gran
respecte i és un polític a qui sempre he defensat (no com altres polítics
socialistes actuals que no me mereixen ni la més mínima consideració) Ja sabeu
que Montilla és una persona molt prudent, potser massa i segurament que per
això mateix ha preferit guardar silenci fins ara. Se va començar a parlar d’ell
dijous quan per una part se va dir que podria ser un dels mediadors entre els
dos governs i per l’altra que podia anunciar que deixava el partit.
PER SI VOLEU AMPLIAR LA INFORMACIÓ:
Etiquetes:
Catalunya,
govern Catalunya,
govern de l'Estat,
independència,
José Montilla,
Marta Pascal,
PDeCAT,
Puigdemont,
Santi Vila
Subscriure's a:
Missatges (Atom)