XAVIER SARDÀ
Entrem ja en la dinàmica d'acció/reacció i que ens agafin confessats
«Ya son demasiados los que la pasan mal, hemos dicho basta y echado a andar». Així deia una cançó revolucionària. Prou. Per fi s’ha acabat el temps. Arriba l’hora de la veritat i ja estem davant el possible sinistre total. Prou de l’inútil combat de convèncer les parts perquè dialoguin o siguin propositives.Ja entrem en la dinàmica d’acció/reacció i que ens agafin confessats. Ja estem en aquella «carn trista» de Mallarmé que converteix els somnis i les utopies en la realitat de les claraboies i de la sopa juliana. Prou. El preàmbul s’ha acabat. Celebracions apassionades, emocionants i potser efímeres de milers de ciutadans.
Després d’un dijous en què Puigdemont va disgustar a estones tot Catalunya, arriba el moment d’entregar-li el país a ell i a Rajoy. El carrer és d’ells i dels seus. Alguns taciturns insociables ens portem regular tirant a malament amb els dos equips contrincants i no hem tingut la vista d’acomodar-nos o aclimatar-nos a una de les opcions. DUI i 155. Nascuts l’una per l’altre o l’altre per a l’una.
Aquí està la república nounada i cessada. Ara, el de sempre, la legalitat contra la suposada legitimitat del Govern català. Variant de la cosa carlista. La legalitat de la monarquia espanyola contra la hipotètica legitimitat de la república catalana. Trapero i el director general dels Mossos, cessats. Aquí estem tots junts i barrejats, a l’espera de nous esdeveniments.
Tenim el negre Duelo a garrotazos de Goya entre dues legalitats incompatibles de les quals només una pot sobreviure. És una paradoxa que, sent la llei antònima de garrotada, es dirimeixi al carrer quina de les dues ha de ser aniquilada.
El míssil de la desobediència
A tots els convergents que crèieu que amb aquest procés podríeu forçar una negociació amb el Govern de Madrid, benvinguts a la república independent de casa vostra. Adeu, amics convergents, els mediocres us esperarem sempre en aquesta riba. Pensàveu que aquest viatge i els seus escarafalls eren només per pressionar Rajoy i tutejar-lo i ara comproveu que esteu en l’imparable míssil de la desobediència. Vosaltres, que éreu tan de missa i rebosteria dominical.
Al senyor Rajoy, que res, que després d’anys de no fer d’estadista i no dir ni piu en relació amb el que estava passant a Catalunya, aquí estem per patir un 155 que no sabrà ni podrà implementar fàcilment. I per cert que se’l va advertir. Ja ho veu, el suflé no només no baixa, sinó que esclata el forn. Que vostè hagi convocat eleccions amb la màxima brevetat és positiu i potser la menys rajoyana de les seves decisions.
Postdata. - Anava a escriure un article dient que els dos governs us en podríeu anar a la merda per inútils i incapaços. Però no ho he de fer. No ho faré. No seria just.
Entrem ja en la dinàmica d'acció/reacció i que ens agafin confessats
«Ya son demasiados los que la pasan mal, hemos dicho basta y echado a andar». Així deia una cançó revolucionària. Prou. Per fi s’ha acabat el temps. Arriba l’hora de la veritat i ja estem davant el possible sinistre total. Prou de l’inútil combat de convèncer les parts perquè dialoguin o siguin propositives.Ja entrem en la dinàmica d’acció/reacció i que ens agafin confessats. Ja estem en aquella «carn trista» de Mallarmé que converteix els somnis i les utopies en la realitat de les claraboies i de la sopa juliana. Prou. El preàmbul s’ha acabat. Celebracions apassionades, emocionants i potser efímeres de milers de ciutadans.
Després d’un dijous en què Puigdemont va disgustar a estones tot Catalunya, arriba el moment d’entregar-li el país a ell i a Rajoy. El carrer és d’ells i dels seus. Alguns taciturns insociables ens portem regular tirant a malament amb els dos equips contrincants i no hem tingut la vista d’acomodar-nos o aclimatar-nos a una de les opcions. DUI i 155. Nascuts l’una per l’altre o l’altre per a l’una.
Aquí està la república nounada i cessada. Ara, el de sempre, la legalitat contra la suposada legitimitat del Govern català. Variant de la cosa carlista. La legalitat de la monarquia espanyola contra la hipotètica legitimitat de la república catalana. Trapero i el director general dels Mossos, cessats. Aquí estem tots junts i barrejats, a l’espera de nous esdeveniments.
Tenim el negre Duelo a garrotazos de Goya entre dues legalitats incompatibles de les quals només una pot sobreviure. És una paradoxa que, sent la llei antònima de garrotada, es dirimeixi al carrer quina de les dues ha de ser aniquilada.
El míssil de la desobediència
A tots els convergents que crèieu que amb aquest procés podríeu forçar una negociació amb el Govern de Madrid, benvinguts a la república independent de casa vostra. Adeu, amics convergents, els mediocres us esperarem sempre en aquesta riba. Pensàveu que aquest viatge i els seus escarafalls eren només per pressionar Rajoy i tutejar-lo i ara comproveu que esteu en l’imparable míssil de la desobediència. Vosaltres, que éreu tan de missa i rebosteria dominical.
Al senyor Rajoy, que res, que després d’anys de no fer d’estadista i no dir ni piu en relació amb el que estava passant a Catalunya, aquí estem per patir un 155 que no sabrà ni podrà implementar fàcilment. I per cert que se’l va advertir. Ja ho veu, el suflé no només no baixa, sinó que esclata el forn. Que vostè hagi convocat eleccions amb la màxima brevetat és positiu i potser la menys rajoyana de les seves decisions.
Postdata. - Anava a escriure un article dient que els dos governs us en podríeu anar a la merda per inútils i incapaços. Però no ho he de fer. No ho faré. No seria just.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada