dimarts, 7 de novembre del 2017
Moltes gràcies, senyoria
ENRIC HERNÁNDEZ
L’enfocament eminentment juridicista del combat contra el procés sobiranista té per al Govern de Mariano Rajoy pros i contres. El gran avantatge, en termes de comoditat, és subcontractar jutges i fiscals per fer front a un conflicte que, com va sentenciar el Tribunal Constitucional, és d’arrel política i només mitjançant el diàleg polític pot encarrilar-se. A força de recursos competencials, querelles criminals i requeriments personals, l’Executiu ha amuntegat una infinitat d’evidències sobre el propòsit del Govern i la majoria independentista de dinamitar l’Estat de dret. El problema d’activar a tota potència la maquinària judicial és que és difícil frenar-la una vegada en marxa. Díficil, no impossible.
L’empresonament dels nou exconsellers del Govern que s’han presentat puntuals a la cita amb la jutge de l’Audiència Nacional dona un altre gir, aquest dramàtic, a un contenciós que al llarg dels últims dies havia entrat en fase de distensió. Fa una setmana, la proclamació de la «república catalana» al Parlament va anar seguida de la defenestració de tot el Govern, la intervenció de l’autonomia i la convocatòria d’eleccions autonòmiques per al 21 de desembre, sense que per això s’alterés la pau social ni l’independentisme oferís resistència. Sinó al contrari, el sobiranisme havia acatat l’expeditiva via del 155 a l’anunciar la seva concurrència a les urnes. I la fugida a Brussel·les de Carles Puigdemont i alguns exconsellers, el «Govern legítim» segons l’expresident, no tan sols no havia alimentat l’èpica independentista, sinó que més aviat havia sigut motiu d’enrojolament.
Sense qüestionar (necessàriament) la divisió de poders, és lícit preguntar-se per què la fiscalia ha demanat presó incondicional per a Oriol Junqueras i la resta dels imputats, tret de Santi Vila. És cert que les desproporcionades penes de presó que sol·licita el ministeri públic, unides a la fugida belga encapçalada per Puigdemont , donen versemblança al risc de fuga dels reus, però no ho és menys que la seva disposició a declarar aconsellava mesures cautelars més lleugeres, com la retirada del passaport o les compareixences setmanals al jutjat.
UN INCENDI EVITABLE
La jutge Carmen Lamela, potser sense saber-ho, ha provocat un incendi polític evitable, però d’efectes imprevisibles. Ficar preventivament entre reixes els consellers deposats reforça argumentalment l’independentisme i torna tot el protagonisme a l’ANC i Òmnium, els líders de les quals, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, també són a la presó. La lluita abandona els despatxos per tornar als carrers. El tracte de favor a Vila, penúltima esperança del moderantisme sobiranista, l’inhabilita definitivament com a presidenciable del PDECat. En nom d’aquells als quals bategen com a «presos polítics», les entitats podran ara imposar als partits, contra la voluntat de tots ells, una candidatura única de l’independentisme en les eleccions, que voldran mudar d’autonòmiques a constituents. I, de resultes d’això, el 21-D pot acabar servint no per amainar el conflicte, sinó per aguditzar-lo. Moltes gràcies, senyoria.
L’enfocament eminentment juridicista del combat contra el procés sobiranista té per al Govern de Mariano Rajoy pros i contres. El gran avantatge, en termes de comoditat, és subcontractar jutges i fiscals per fer front a un conflicte que, com va sentenciar el Tribunal Constitucional, és d’arrel política i només mitjançant el diàleg polític pot encarrilar-se. A força de recursos competencials, querelles criminals i requeriments personals, l’Executiu ha amuntegat una infinitat d’evidències sobre el propòsit del Govern i la majoria independentista de dinamitar l’Estat de dret. El problema d’activar a tota potència la maquinària judicial és que és difícil frenar-la una vegada en marxa. Díficil, no impossible.
L’empresonament dels nou exconsellers del Govern que s’han presentat puntuals a la cita amb la jutge de l’Audiència Nacional dona un altre gir, aquest dramàtic, a un contenciós que al llarg dels últims dies havia entrat en fase de distensió. Fa una setmana, la proclamació de la «república catalana» al Parlament va anar seguida de la defenestració de tot el Govern, la intervenció de l’autonomia i la convocatòria d’eleccions autonòmiques per al 21 de desembre, sense que per això s’alterés la pau social ni l’independentisme oferís resistència. Sinó al contrari, el sobiranisme havia acatat l’expeditiva via del 155 a l’anunciar la seva concurrència a les urnes. I la fugida a Brussel·les de Carles Puigdemont i alguns exconsellers, el «Govern legítim» segons l’expresident, no tan sols no havia alimentat l’èpica independentista, sinó que més aviat havia sigut motiu d’enrojolament.
Sense qüestionar (necessàriament) la divisió de poders, és lícit preguntar-se per què la fiscalia ha demanat presó incondicional per a Oriol Junqueras i la resta dels imputats, tret de Santi Vila. És cert que les desproporcionades penes de presó que sol·licita el ministeri públic, unides a la fugida belga encapçalada per Puigdemont , donen versemblança al risc de fuga dels reus, però no ho és menys que la seva disposició a declarar aconsellava mesures cautelars més lleugeres, com la retirada del passaport o les compareixences setmanals al jutjat.
UN INCENDI EVITABLE
La jutge Carmen Lamela, potser sense saber-ho, ha provocat un incendi polític evitable, però d’efectes imprevisibles. Ficar preventivament entre reixes els consellers deposats reforça argumentalment l’independentisme i torna tot el protagonisme a l’ANC i Òmnium, els líders de les quals, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, també són a la presó. La lluita abandona els despatxos per tornar als carrers. El tracte de favor a Vila, penúltima esperança del moderantisme sobiranista, l’inhabilita definitivament com a presidenciable del PDECat. En nom d’aquells als quals bategen com a «presos polítics», les entitats podran ara imposar als partits, contra la voluntat de tots ells, una candidatura única de l’independentisme en les eleccions, que voldran mudar d’autonòmiques a constituents. I, de resultes d’això, el 21-D pot acabar servint no per amainar el conflicte, sinó per aguditzar-lo. Moltes gràcies, senyoria.
dilluns, 6 de novembre del 2017
LA DERIVA SOCIALISTA
Des de fa temps molts militants, votants i
antics votants del PSC se fan una pregunta: Cap on van? Quo vadis? Què deien els romans...
Ja fa molt de temps que estan totalment
descol·locats i només els faltava el procés independentista per acabar-ho d’ accentuar.
Se pot estar en contra de com s’ha portat a terme el procés (jo hi estic), però
tampoc no cal posar-se al costat del teu rival polític i manifestar-te per la
unitat d’Espanya com van fer molts socialistes el passat 29 d’octubre. Recordeu
la foto del primer secretari Miquel Iceta acompanyat de la Ministra de Sanitat
Dolors Montserrat, del president del PPC Xavier Garcia Albiol i el delegat del
Govern Central Enric Millo, entre d’altres. On s’ha vist què vagis de la ma d’un
dels teus enemics històrics (l’altre va ser CiU)
Però segurament això ja ho sabeu. Es tracta de
política nacional, aquella de la que tan agrada parlar als debats de les
televisions local del nostre territori... Però que passa aquí?
Imagino que també sabeu que ERC, de forma
unilateral, ha trencat els pactes dels consells comarcals del Montsià, primer i
del Baix Ebre només fa uns dies. Aquest fets faran que, en un futur, si mai sé
hi ha la possibilitat de reeditar un pacte similar, els càrrecs del PSC demanin
totes les garanties del món per a que no torni a passar res similar. De fet, si
feu memòria, ERC ja va trencar amb el PSC i ICV al final del primer Tripartit,
obligant a acabar la legislatura. Un fet que, en part, suposaria la retirada
anticipada de Pasqual Maragall.
I per què es va trencar el pacte al Consell
Comarcal del Montsià? L’excusa que va donar ERV va ser la delació del llavors
president Francesc Miró en trobar propaganda independentista a la seu del
mateix consell a nom, segons sembla, de l’anterior presidenta i regidora de l’Ajuntament
d’Alcanar Carme Navarro.
Tot i que cadascú és lliure de fer el que
vulgui, sempre dintre dels límits de la llei, el gest de Francesc Miró no va
agradar ni a propis (socialistes) ni a estranys (bé, potser a algun grup sí) Jo
no hauria avisat a la Guardia Civil, tal com va fer l’edil ampostí. Però com he
dit, cadascú és lliure, però això sí, també ha d’entendre que coses així poden comportar
conseqüències, tal com va passar.
Però arribem a la setmana passada. Un persona
molt propera a mi va comentar un post de Francesc Miró a Twiter on li deia alguna
cosa així: Sense vostè els socialistes d’Amposta
anirien millor... (N tinc compte de Twitter i per tant no puc reproduir-ho
literalment) La reacció del regidor del PSC d’Amposta va ser bloquejar-lo.
Anem a pams. Si un polític s’obre un compte a
una xarxa social és per a expressar les seves idees i plasmar les seves accions.
Si no s’està predisposat a acceptar comentaris, potser millor no obrir-lo. Jo
entenc que bloqueja quan els comentaris siguin despectius o insultants, però no
quan s’expressa una idea que no t’agrada.
La penúltima. Els socialistes ampostins tenim
un grup: PSC Amposta. Si no ets membre, no el busquis, no el trobaràs... I no
ho faràs perquè és un grup dels denominats tancats, d’aquells que només hi
poden accedir els seus membres i, per a ser-ho, algú t’ha d’afegir.
En aquest grup, de tant en tant hi publicava
coses. La majoria, ja ho sabeu, crítiques o molt crítiques amb la forma d’actuar
del PSOE i del propi PSC. Bé, ja no puc fer-ho. El darrer comentari A la tercera va la vençuda... o no, va
ser publicat l’1 de novembre. I per què no puc publicar res? Segons sembla
perquè l’administrador o administradora de la pàgina ha canviat la configuració
i no acceptava publicacions alienes. Visca la llibertat d’expressió!! Un grup tancat on tothom és militant o simpatitzant
socialista i que no té deixen publicar... Algú ho entén?
El que jo entenc és que les meves opinions no
agradin a molts dels meus companys socialistes, però crec s’emmarquen més
dintre de la ideologia socialista que no la majoria de les polítiques oficials
del PSOE i els PSC que des de fa temps van començar una deriva que de moment els ha portat a aliar-se amb el PP i C’s.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)