dissabte, 10 de març del 2018
Les matemàtiques de Millet
LUIS MAURI
Seria interessant -o depriment- calcular les probabilitats que els saquejadors Millet i Montull tornin a entrar alguna vegada a la vida a una presó
El francès Pierre de Fermat va ser, amb Descartes i Kepler, un dels grans matemàtics del segle XVII. Va establir les bases de la geometria analítica i el seu últim teorema va tenir en suspens els científics més de 300 anys, fins que va ser demostrat el 1995.
El seu compatriota, coetani i col·lega Étienne Pascal es va centrar en l’estudi d’una concoide o corba derivada de la circumferència que va passar a la posteritat sota el nom de Cargol de Pascal.
El belga Victor D’Hondt va concebre al segle XIX un sistema per determinar el nombre de càrrecs electes en proporció als vots obtinguts per cada candidatura. La llei
D’Hondt regeix avui en els sistemes electorals d’Espanya i d’altres països.
Fermat, Pascal i D’Hondt tenien una condició comuna, a més a més de ser homes, fills de famílies acomodades i matemàtics. Tots tres també eren juristes. Avui, aquesta combinació pluridisciplinària no s’estila tant. El signe dels temps és l’altíssima especialització productiva, el revers de la qual és el monocultiu del coneixement.
Si encara fos freqüent combinar l’exercici de la judicatura amb la passió per les matemàtiques (no necessàriament amb les matemàtiques pures, n’hi hauria prou amb el càlcul aritmètic bàsic), s’obtindrien algunes dades interessants. L’exercici, sigui dit per endavant, no brindaria exactitud científica, però sí que indicaria amb claredat tendències i proporcions evidents en l’administració de la justícia.
Prenguem el cas de l’espoli del Palau de la Música. Els principals saquejadors de la institució cultural, Fèlix Millet, Jordi Montull, la seva filla Gemma i l’extresorer de Convergència Daniel Osàcar, sumen 26 anys i un mes de condemna. Entre tots quatre van robar o van desviar 30 milions d’euros del Palau de la Música. Un senzill càlcul brinda la ràtio mitjana d’euros estafats per cada any de condemna: 1.150.307 euros.
El 2016, el granadí Alejandro Fernández va ingressar a la presó, condemnat a cinc anys per haver pagat 556,80 euros amb una targeta falsa. Aquest home va pagar amb un any per cada 111 euros estafats.
A Màlaga, un altre jove va rebre una pena de dos anys i quatre mesos per gastar 9.321 euros amb una targeta de crèdit sostreta a un familiar seu: un any de presó per cada 4.052 euros defraudats.
Segurament, aquests càlculs poden i han de ser matisats amb valuoses observacions jurídiques, però les proporcions són les que són. Sobra comentar-les, si no és per precisar que les operacions aritmètiques efectuades prescindeixen del fet que Millet, el cap de la banda del Palau, ha passat només 25 dies a la presó, i el seu segon, Montull, 22. Tots dos estan en llibertat sota fiança mentre el Tribunal Suprem dictamina sobre les seves respectives apel·lacions a la sentència condemnatòria.
El càlcul de probabilitats també figura en l’arsenal matemàtic. Seria interessant –o depriment– calcular les probabilitats que Millet i Montull tornin a entrar alguna vegada a la vida a una presó.
Seria interessant -o depriment- calcular les probabilitats que els saquejadors Millet i Montull tornin a entrar alguna vegada a la vida a una presó
El seu compatriota, coetani i col·lega Étienne Pascal es va centrar en l’estudi d’una concoide o corba derivada de la circumferència que va passar a la posteritat sota el nom de Cargol de Pascal.
El belga Victor D’Hondt va concebre al segle XIX un sistema per determinar el nombre de càrrecs electes en proporció als vots obtinguts per cada candidatura. La llei
D’Hondt regeix avui en els sistemes electorals d’Espanya i d’altres països.
Fermat, Pascal i D’Hondt tenien una condició comuna, a més a més de ser homes, fills de famílies acomodades i matemàtics. Tots tres també eren juristes. Avui, aquesta combinació pluridisciplinària no s’estila tant. El signe dels temps és l’altíssima especialització productiva, el revers de la qual és el monocultiu del coneixement.
Si encara fos freqüent combinar l’exercici de la judicatura amb la passió per les matemàtiques (no necessàriament amb les matemàtiques pures, n’hi hauria prou amb el càlcul aritmètic bàsic), s’obtindrien algunes dades interessants. L’exercici, sigui dit per endavant, no brindaria exactitud científica, però sí que indicaria amb claredat tendències i proporcions evidents en l’administració de la justícia.
Prenguem el cas de l’espoli del Palau de la Música. Els principals saquejadors de la institució cultural, Fèlix Millet, Jordi Montull, la seva filla Gemma i l’extresorer de Convergència Daniel Osàcar, sumen 26 anys i un mes de condemna. Entre tots quatre van robar o van desviar 30 milions d’euros del Palau de la Música. Un senzill càlcul brinda la ràtio mitjana d’euros estafats per cada any de condemna: 1.150.307 euros.
El 2016, el granadí Alejandro Fernández va ingressar a la presó, condemnat a cinc anys per haver pagat 556,80 euros amb una targeta falsa. Aquest home va pagar amb un any per cada 111 euros estafats.
A Màlaga, un altre jove va rebre una pena de dos anys i quatre mesos per gastar 9.321 euros amb una targeta de crèdit sostreta a un familiar seu: un any de presó per cada 4.052 euros defraudats.
Segurament, aquests càlculs poden i han de ser matisats amb valuoses observacions jurídiques, però les proporcions són les que són. Sobra comentar-les, si no és per precisar que les operacions aritmètiques efectuades prescindeixen del fet que Millet, el cap de la banda del Palau, ha passat només 25 dies a la presó, i el seu segon, Montull, 22. Tots dos estan en llibertat sota fiança mentre el Tribunal Suprem dictamina sobre les seves respectives apel·lacions a la sentència condemnatòria.
El càlcul de probabilitats també figura en l’arsenal matemàtic. Seria interessant –o depriment– calcular les probabilitats que Millet i Montull tornin a entrar alguna vegada a la vida a una presó.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)