Rivera creu que guanyar l'independentisme i Colau a Barcelona el conduirà a la Moncloa
JOAN TAPIA
La candidatura a l’alcaldia de Barcelona de Manuel Valls ens enfronta a la polièdrica i complexa realitat. Cs no només va ser el primer partit català el 21-D, sinó que Albert Rivera, agradi o no agradi, és un dels polítics amb més professionalitat i el català que més possibilitats té de –per mèrits propis– ser president del Govern. Més que en el seu moment Narcís Serra amb la connexió Felipe, o Miquel Roca amb CDC-Pujol.
La seva capacitat personal s’ha provat, ja que ha escalat en soledat, sense enquadrar-se en cap aparell fort (PP, PSC, CDC). Com a candidat d’un partit outsider, el 2006 es va haver de despullar per treure 89.000 vots i 3 diputats. Va repetir el 2010, quan Artur Mas va derrotar José Montilla. Després, el 2012, en va obtenir 9 contra Mas–Moisès; 25, amb Inés Arrimadas de candidata el 2015 contra l’independentisme, i 36 i el 25,37% del vot, el 21-D. Cs ha multiplicat per 12 els seus escons catalans en 12 anys.
El 2015, va entrar al Congrés de Madrid i va seguir el 2016 amb 30 diputats i el 12,9% dels vots. Ara les enquestes el donen guanyador amb el 28,5% i 114 diputats, 30 més que el PP, segons l’enquesta de diumenge d’EL PERIÓDICO.
I la seva ambició el porta a llançar la candidatura de Manuel Valls, que va ser ni més ni menys que primer ministre francès i l’esperança del socialisme gal. Si el 21-D d’Arrimadas l’ha convertit en el primer en les enquestes per a les legislatives, l’efecte Valls, si batés l’independentisme i Ada Colau-Podem, podria fer-lo seure a la Moncloa.
A més, Valls imprimiria competitivitat a la campanya. Una bufetada al provincianisme tradicional. Que un polític francès fos alcalde seria també una victòria europea. Paracaigudisme sense fronteres nacionals. I col·locaria Barcelona en bona posició pel glamur i capacitat de connexió mundial dels alcaldes. Un actiu.
Però hi ha pegues. La primera
–greu–, que desconeix la ciutat, les seves institucions i els seus barris. La segona, que és més brusc que intel·ligent. Ser primer ministre socialista i declarar que «el socialisme ha mort» no és coherent. Encara que fos cert. I voler expulsar de França els «binacionals» de mala conducta va ser una de les propostes que van arruïnar el seu prestigi (i el de François Hollande) entre els que no creuen que l’ordre sigui l’objectiu suprem. I dir sobre els que delinqueixen que «explicar ja és voler excusar» és simplista. Per això Valls va fracassar a França i va perdre les primàries socialistes davant un fosc contrincant que ja ningú recorda.
Valls seria un candidat first class, però de reflexos bruscos. Barcelona necessita molt pacte i saber integrar. I peca de parisenc. Per l’alcalde de Barcelona –Jordi Hereu i Xavier Trias ho saben– els caps de setmana són laborables. No pot ser client del pont aeri a París. ¿Serà candidat al final ?
La proposta Valls és una mostra més de la intel·ligència i capacitat de màrqueting de Rivera. El centreliberal necessita engreixar-se. Però no avançant Mariano Rajoy per la dreta. Aquest oportunisme és més perillós que la brillant aposta per Valls.
JOAN TAPIA
La candidatura a l’alcaldia de Barcelona de Manuel Valls ens enfronta a la polièdrica i complexa realitat. Cs no només va ser el primer partit català el 21-D, sinó que Albert Rivera, agradi o no agradi, és un dels polítics amb més professionalitat i el català que més possibilitats té de –per mèrits propis– ser president del Govern. Més que en el seu moment Narcís Serra amb la connexió Felipe, o Miquel Roca amb CDC-Pujol.
La seva capacitat personal s’ha provat, ja que ha escalat en soledat, sense enquadrar-se en cap aparell fort (PP, PSC, CDC). Com a candidat d’un partit outsider, el 2006 es va haver de despullar per treure 89.000 vots i 3 diputats. Va repetir el 2010, quan Artur Mas va derrotar José Montilla. Després, el 2012, en va obtenir 9 contra Mas–Moisès; 25, amb Inés Arrimadas de candidata el 2015 contra l’independentisme, i 36 i el 25,37% del vot, el 21-D. Cs ha multiplicat per 12 els seus escons catalans en 12 anys.
El 2015, va entrar al Congrés de Madrid i va seguir el 2016 amb 30 diputats i el 12,9% dels vots. Ara les enquestes el donen guanyador amb el 28,5% i 114 diputats, 30 més que el PP, segons l’enquesta de diumenge d’EL PERIÓDICO.
I la seva ambició el porta a llançar la candidatura de Manuel Valls, que va ser ni més ni menys que primer ministre francès i l’esperança del socialisme gal. Si el 21-D d’Arrimadas l’ha convertit en el primer en les enquestes per a les legislatives, l’efecte Valls, si batés l’independentisme i Ada Colau-Podem, podria fer-lo seure a la Moncloa.
A més, Valls imprimiria competitivitat a la campanya. Una bufetada al provincianisme tradicional. Que un polític francès fos alcalde seria també una victòria europea. Paracaigudisme sense fronteres nacionals. I col·locaria Barcelona en bona posició pel glamur i capacitat de connexió mundial dels alcaldes. Un actiu.
Però hi ha pegues. La primera
–greu–, que desconeix la ciutat, les seves institucions i els seus barris. La segona, que és més brusc que intel·ligent. Ser primer ministre socialista i declarar que «el socialisme ha mort» no és coherent. Encara que fos cert. I voler expulsar de França els «binacionals» de mala conducta va ser una de les propostes que van arruïnar el seu prestigi (i el de François Hollande) entre els que no creuen que l’ordre sigui l’objectiu suprem. I dir sobre els que delinqueixen que «explicar ja és voler excusar» és simplista. Per això Valls va fracassar a França i va perdre les primàries socialistes davant un fosc contrincant que ja ningú recorda.
Valls seria un candidat first class, però de reflexos bruscos. Barcelona necessita molt pacte i saber integrar. I peca de parisenc. Per l’alcalde de Barcelona –Jordi Hereu i Xavier Trias ho saben– els caps de setmana són laborables. No pot ser client del pont aeri a París. ¿Serà candidat al final ?
La proposta Valls és una mostra més de la intel·ligència i capacitat de màrqueting de Rivera. El centreliberal necessita engreixar-se. Però no avançant Mariano Rajoy per la dreta. Aquest oportunisme és més perillós que la brillant aposta per Valls.
