dilluns, 25 de juny del 2018
EMOTIU I ORIGINAL HOMENATGE A TONI FABREGAT
La meva relació amb Vinaròs me ve de lluny.
Entre 1979 i 1984 vaig treballar a dues empreses que ja han desaparegut: Cerámicas Lores SL i Juan Chaler SA.
A la darrera vaig coincidir amb Joan Antoni Fabregat Miralles de qui us
en he parlat alguna vegada. Toni, com se’l coneixia normalment, era una persona
política i socialment molt compromesa.
Li agradava molt el món de la faràndula i de
tant en tant feia de pallasso. Recordo una vegada que va trencar-se el colze
volen aprendre a caminar amb xanques (zancos en castellà) a la casa on vivia,
coneguda com la Paloma, entre la mar i la caserna de la Guardia Civil de
Vinaròs.
Amb un grup de joves entre els quals hi havia Nati Romeu, van ser els que van iniciar
els primers Carnavals a Vinaròs després de la dictadura franquista.
Desgraciadament Toni ens va deixar a finals de
2016.
Per aquestes festes patronals de de Sant Joan,
la família i els amics li van voler retre un emotiu i original homenatge fen
reviure Toni convertint-lo en un capgròs.
Quan el seu cosí Sebastià Fabregat me va enviar les fotos el vaig felicitar per la
originalitat. D’aquesta manera Toni ens sobreviurà a totes aquelles persones
que el vam conèixer i el vam estimar tal com era.
diumenge, 24 de juny del 2018
QUAN NO TENÍEM MÒBIL... UN SAC DE PATATES
Ni mòbil, ni cotxe i fins i tot ni
bicicleta... I la gent anava a peu i no passava res... Feien exercici i a l’arribar
a casa a l’hora de dinar o sopar, més gana...
Bé, la historieta que avui us explicaré no sé
si va arribar a passar. A diferència de la majoria de coses que us explico que
són vivències o fets que m’han explicat els meus progenitors o persones
estretament vinculades a mi, que van passar realment, d’aquesta no tinc el
convenciment de que fos així. Però igual dona...
Un senyor de Masdenverge va anar a comprar patates
a Amposta. Hi va anar a peu, ja que pràcticament era l’únic mitjà de transport
d’aquella època. Per aquells que no coneguin massa el territori us diré que de
casa seva al magatzem on havia d’anar a comprar les patates hi ha aproximadament 5 quilòmetres.
Tot i que el senyor no té nom, trobo que li
podríem posar un per a comoditat. Sempre és millor dirigir-se a un pel nom que
no per aquella persona o aquell senyor. Què us sembla Ramon? Tinc
un cosí a Masdenverge que es diu així.
Era juny, un mes on se solen collir les patates
i, per tant, se’n troben de novelles amb facilitat.
Ramon se dirigia cap al magatzem de Ventura, a
la plaça del Mercat, al costat d’on va estar el Banc de Madrid a la dècada dels
70.
-Bon dia!
-Bon dia, vostè dirà...
-Venia a comprar una arrova de patates...
-De quina classe les voldrà?
-Les té kennebec?
-Sí, per suposat...
-Les voldria novelles, si pot ser...
-I tant què pot ser! Ahir per la tarda me les va portar el pagès
de l’hort... Voldrà un sac?
-No cal, gràcies, ja ne porto un...
Ventura posa el sac damunt la bàscula i li va
tirant patates fins arribar als 10,4 quilos (què és l’equivalent a l’arrova)
-Va bé així...?
-Sí, sí... Que vaig a peu i he d’arribar a
Masdenverge a hora de dinar...
Ramon surt del magatzem de Ventura amb el sac
carregat al coll i satisfet per la compra. Segur que en arribar a casa a la
seva dona també li complaurà.
-Trobo que pesen poc aquestes patates... Si no
ho hagués vist, pensaria que me’n ha posat de menys... A veure si Ventura té la
bàscula trucada...
Comença a caminar i quan ja estava pujant la
costa de Santa Fe (la carretera que passa pel costat del polígon de les
Tosses), diu per a si mateix:
-Al final me sembla que Ventura s’ha portat bé... Si que
està l’arrova i potser m’ha fet una mica de pesada i tot...
Amb aquells sol que queia i la calor que li
produïa el sac al coll, les gotes de suor li rajaven per tota la cara. Quan i
com podia, amb la ma esquerra que era la que tenia més lliure agafava el
mocador de la butxaca i se’l fregava per tota la cara. Abans d’arribar a
Masdenverge el mocador ja estava amarat de suor...
-Renoi, com pesa aquest sac de patates... I jo
que me pensava que Ventura m’havia enganyat...
Només arribar a casa, Ramon deixa anar el sac
de patates al terra mentre exclama:
-Una arrova? Me penso que al final me n’ha
posat dues!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)