IMATGES DEL PORT 18

A PROPÒSIT D’UNA ENTREVISTA A ARTUR MAS

De Pedro A. Alberto. 

Segurament és agosarat afirmar que l’anomenat procés té el punt de partida en la transfiguració de Mas després de l’11 de setembre de 2012. Tard o d’hora l’independentisme s’hauria obert pas dintre de la política catalana aprofitant qualsevol situació favorable. Però és evident que l’actitud de Mas és important per a comprendre com s’ha arribat al punt que ens trobem actualment. El seu partit, Convergència Democràtica de Catalunya, no havia segut mai un partit independentista, com tampoc ho era el propi Mas.

Després de no poder evitar dos governs de l’anomenat Tripartit, Mas tenia la lliçó ben apresa: si volia governar havia de deixar enrere qualsevol prejudici i aconseguir la seva gran ambició que no era altra que la presidència de la Generalitat de Catalunya.

Cal recordar que l’any 2006, Mas va signar un document davant d’un notari on entre d’altres coses se comprometia a no arribar a pactes permanents i estables amb el PP. No obstant, l’any 2010, després de tornar a guanyar unes eleccions i de que, en aquest cas, el Tripartit no sumés, res li va impedir pactar amb el PP d’Alicia Sánchez-Camacho per a ser investit President.

Però el pacte amb el PP significava una rèmora per a Mas. D’aquí que, després de l’èxit de convocatòria assolit a la Diada de 2012, Mas pensés que si virava la seva ideologia cap a l’independentisme i convocava eleccions de forma immediata (se van celebrar el 25 de novembre) guanyaria (tal com hauria dit Helenio Herrera), sense abaixar-se de l’autocar. Però a Mas li van fallar les previsions i va perdre 12 diputats. Quasi els mateixos que va guanyar ERC que en guanyava 11 i avançava així per primer cop al PSC. Mas no podia fer una altra cosa que continuar el seu particular viatge cap a Ítaca i governar, mal que li pesés, amb el suport dels republicans.

Però l’actitud de Mas va tenir un efecte sense precedents: la majoria dels militants i simpatitzants dels seu partit se convertirien, de la nit al dia a l’independentisme.  

A l’entrevista publicada pel digital eldiario.es, Mas afirma que és una bajanada absoluta dir que va canviar les tisores per l’estelada. I justifica la seva actitud dient que tots els governs d’Europa (ant els de dretes com els d’esquerres) ho van haver de fer.

No entraré a analitzar com se va arribar a aquella situació de retallades ferotges, però és veritat que el capitalisme, de la ma dels diferents governs, va aprofitar l’ocasió per a estrènyer el conjunt de la societat, però sobre tot a les classes més populars i desafavorides i que Mas, en aquell moment, va ser un dels seus màxims representants. Cal pensar que alguna de les retallades imposades sota el seu govern encara perduren en l’actualitat. La normalitat, si arriba, encara trigarà anys.    

Tal com diu Mas, no és cert que canviés les tisores per l’estelada ja que les retallades van continuar durant tot els seu mandat. I la seva conversió política cap a l’independentisme no se deu tant a motius purament ideològics sinó a la seva gran ambició política.

Sense cap mena de dubte, Artur Mas és un dels polítics més ambiciosos de poder que he conegut mai. Potser el que més!    

L’ENTREVISTA A ELDIARIO.ES: 

https://www.eldiario.es/catalunya/politica/Artur-tonteria-absoluta-tijeras-estelada_0_978502256.html

IMATGES DEL PORT 17

COMPLIR LA LLEI

Portada d'Hermano Lobo de 1975.

Perplex, estupefacte... No sabria dir exactament quin va ser el me estat quan vaig llegir que Puigdemont, després de donar-se a conèixer la resolució del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre Junqueras, va reclamar que s’havia de complir la Llei...

¿Quina Llei s’ha de complir Sr. Puigdemont? ¿Només la que afavoreix els interessos de l’independentisme? ¿O tota la resta?  

Soc dels qui penso que no totes les lleis son justes. Sovint, els parlaments, a instàncies del govern de torn, aprova lleis per a als seu propi benefici o els que és el mateix, per a poder aplicar sense contemplacions les seves pròpies polítiques. Però també soc dels qui penso que les lleis estan per a complir-se, tot i que no ens agradin...

El que no podem fer és complir aquelles que ens beneficien i saltar-nos les que ens perjudiquen.

El Parlament de Catalunya, sovint amb majoria independentista, ha aprovat lleis torejant les de rang superior sense despentinar-se i fent cas omís dels dictàmens dels Serveis Jurídics de la pròpia cambra o de la Comissió Jurídica Assessora.

Una vegada vaig dir que la llei està per a incomplir-se... I és veritat. No conec cap llei que no s’hagi incomplert. No obstant si un ciutadà incompleix la llei, ja sap a que s’exposa.

Tot i que no sempre (diguin el que diguin), la llei és igual per a tothom. De vegades depèn del jutge o del tribunal que la imparteix.