dilluns, 31 d’agost de 2009

LA PUJADA D’IMPOSTOS



No fa gaires dies, el govern d’Espanya va anunciar una pujada “limitada i temporal” d’impostos i Rajoy va anunciar “fer-ne bandera” i va qualificar al president del govern Rodríguez Zapatero de “maquina de gastar diners” (?)
La veritat és que l’opinió del cap de l’oposició i líder del PP m’importa ben poc. Personalment li desitjo que, per molts d’any, pugui seguir representant el paper que està fent ara! Manifestacions com aquestes són les que té que fer l’oposició, encara que, per a mi entra en contradicció, la qual cosa és ben propi del Sr. Mariano.
Recordem que, a principis de mes, quan el govern va anunciar la mesura d’una prestació extraordinària als aturats que havien acabat qualsevol tipus de prestació de 420 euros, el PP va qualificar-ho de “pedaç” i “’enganyar als aturats”. S’entén que el que demanava el partit de Rajoy era incrementar la prestació a un col•lectiu més gran (només hi tenien drets els qui acabaven la prestació a partir del 31 de juliol) i també una major quantitat.
Si un govern d’esquerres és sensible a alguna cosa, aquesta és, precisament, la millora de la qualitat de vida dels seus administrats i, sobre tot, dels col•lectius més desafavorits. I d’això n’han donat bona mostra tant el govern de l’estat com el govern que presideix a Catalunya el Sr. Montilla, encara que sovint s’hagin trobat en dificultats a l’hora de poder tirar endavant les mesures aprovades.
O sigui, si s’han de cobrir les necessitats que demanda la població calen diners i no per això, el Sr. Zapatero és “una màquina de gastar”.
I l’Estat, els diners, només els pot recaptar via impostos. Una altra cosa és si la mesura s’ha d’aplicar o no o com s’hauria de fer.
En aquests moments penso que va ser un error la supressió de l’Impost sobre el Patrimoni. Per l’exercici passat de 2008, els qui declaraven per “Patrimoni” (tenia el mateix període de temps que la Renda per a presentar les declaracions) ja no ho van tenir que fer. L’Impost sobre el Patrimoni va ser introduït a Espanya per primera vegada pel govern de la UCD presidit per Adolfo Suárez. Per aquell temps va néixer com a “Impost ‘extraordinari’ sobre el Patrimoni”. Per aquells anys, el país, també passava per una etapa de crisi i calia aconseguir diners per a fer front a les necessitats dels ciutadans (les prestacions de l’època que no eren, ni de bon tros, les que avui són) Així que un fet “extraordinari” va durar 30 anys!
També cal recordar que el tipus marginal de la declaració de la renda va arribar, si la memòria no em falla al 54 %. Això vol dir que, a partir d’una quantitat (al voltant dels 10 o 12 milions de pessetes) s’havia de contribuir amb un 54 % sobre els ingressos (els primers 10 o 12 milions o feien a un percentatge més baix. Ara, en aquest moments, el tipus marginal és d’un 43 % (o sigui, més de 10 punts per sota del màxim històric)
Això que vol dir? Que l’Impost sobre la Renda a Espanya ha anat baixant amb independència de qui hagi governat PP o PSOE. També s’han suprimit a moltes comunitats autònomes l’Impost sobre successions i donacions (el que es paga per herències u altres tipus d’actes jurídics) No obstant això, no vol dir que la recaptació d’impostos hagi abaixat, sinó tot el contrari. L’Administració Tributària d’avui disposa de molts més mecanismes per a perseguir el frau i obligar als ciutadans a complir cada cop més amb la seva obligació de declarar.
Per acabar diré que “la pujada d’impostos” sempre s’ha considerat una mesura “progressista”, és a dir, pròpia d’un govern d’esquerres. En principi, degut al temps que corre, estic en contra de qualsevol pujada. No obstant, em sembla bé que, a mitjà termini es puguin apujar els impostos a aquelles persones que més guanyen.
Per a finalitzar diré que el procediment seguit per l’executiu tampoc m’ha agradat. Una altra vegada se li han donat arguments a l’oposició per atacar-los i com vaig dir no fa gaires dies, és una cosa que s’ha d’evitar...

diumenge, 30 d’agost de 2009

MÉS SOBRE EL CRITÒFOL COLOM “TORTOSÍ”


(Aquest article ha estat publicat avui a "Vinaròs News")

Encara no s’havia publicat el meu article a Vinaròs News sobre la possibilitat de que Cristòfol Colom, el descobridor d’Amèrica, hagués nascut a Tortosa, que ja em van explicar un altra teoria. De fet, l’interlocutor me la donava com a certa.
Sense revelar-ne la font, us diré que vaig conversar del tema amb un tortosí “de tota la vida”. Aquest m’assegurava que Colom no va néixer a Tortosa, però que sí que havia tingut forts lligams amb la ciutat de l’Ebre.
El meu informant m’assegurava que Colom havia estat el fruit d’una relació entre un canonge de la Seu de Barcelona i una dama de la cort. Per l’escàndol que podia comportar, aquell fill natural, va ser donar en adopció a un oncle seu que, efectivament, vivia a la illa de Gènova de Tortosa i que era mariner de professió. Aquest oncle a més de “donar-li” el seu cognom, li va ensenyar l’art de la navegació.
Em va seguir explicant que després del primer viatge que va fer Colom, els Reis Catòlics el van rebre a Barcelona (la qual cosa és un fet provat) i li van demanar al navegant que arribés allí per terra, per a que així, el poble, se’n adonés dels magnífics resultats de l’expedició. Indis nadius, productes agraris i el que era més important, or i plata formaven part del botí que Colom havia de “presentar” davant dels Reis. Però Colom va recelar d’una llarga marxa a través de tota la península, ja que per aquell temps els camins estaven plens de malfactors i en qualsevol moment s’hagués pogut produir un assalt a la comitiva. Va ser així com Colom va decidir desembarcar a Tortosa, port que coneixia a la perfecció y marxar des d’allí per terra fins Barcelona.
La calçada més important d’aquell temps i que unia Tortosa amb la Ciutat Comtal era la Via Augusta. Aquesta carretera pujava pel que avui es coneix pel nom de carretera Simpàtica fins el santuari de Mig Camí i, més tard, l’ermita del Coll de l’Alba, abans de dirigir-se cap al Perelló (on s’han trobat restes de la calçada d’origen romà)
El santuari de Mig Camí està consagrat a la Mare de Déu de la Providència, segons ell, patrona dels mariners de Tortosa. La devoció “mariana” de Colom ja és coneguda. Així que, al passar pel lloc, després de parar-se per a resar una estona a la Verge, va deixar com exvots unes miniatures en fusta de la nau Santa Maria i les caravel•les Pinta i “Niña”.
Aquesta ofrena va crear un precedent i, a partir de llavors, molts mariners de Tortosa van seguir portant com exvots representacions de les seves embarcacions per agrair-li a la Mare de Déu fets puntuals relacionats amb la marineria. Duran la guerra civil espanyola van desaparèixer totes les figures, retrats, etc. què, els ciutadans, majoritàriament de Tortosa, havien ofert a la M D de la Providència. Però, pel que es veu, els claus d’on estaven penjades, encara hi són. Aquesta informació li va donar un dels fills del darrer matrimoni que va estar a càrrec del santuari.
Un altra versió, tal vegada més estesa, és que Colom va ser fill bastard del príncep de Viana i una dama de les Illes Balears de nom Margalida, tal com defensa Gabriel Verd, secretari general de l’associació cultural Cristòfol Colom de les Illes. El príncep de Viana era fill de Joan II i de la seva primera dona, Blanca de Navarra. Però es va enfrontar al seu pare i aquest va nomenar hereu del Regne d’Aragó al seu altre fill, Ferran, nascut de la seva segona dona, Joana Enríquez, futur Rei Catòlic...
Així, segons aquesta altra teoria, Ferran II d’Aragó hauria estat oncle de Colom. I a partir d’aquí m’entren els dubtes. Ferran II va ajudar el seu nebot coneixent la seva condició? I si va ser així, tal vegada com a prova de bona voluntat i per a donar-li uns privilegis què li corresponent per naixement? O desconeixia el rei la condició de familiar seu i potser, Colom, sabent-ho, va voler amagar la seva procedència i d’aquí que siguin tant foscos els seus orígens?
Es clar que també hi ha que rebaten aquesta teoria de forma contundent relacionant l’arribada del Príncep de Viana a Mallorca (1459) i l’edat que devia tenir Colom quan va morir (1505), on segons les còniques “quasi no podia caminar”. Per vell o per malalt? Ves-ho a saber...
Al meu parer, si al morir Colom tenia uns 60 anys, era, per aquell temps ja era tot un ancià. Així l’any del descobriment en devia de tenir (segons aquesta teoria) més de 45. Em sembla que massa edat per ficar-se en aventures incertes més pròpies de persones joves, de caràcter molt més aventurer que no de persones d’edat més madura.
Sigui com sigui, els orígens de Cristòfol Colom seguiran sent una incògnita que, tal vegada, es començaran a aclarir quan es faci públic l’estudi de l’ADN que es va encarregar a un laboratori especialitat després de prendre mostres a diverses persones que porten el cognom Colom de diversos llocs d’Espanya, majoritàriament de Catalunya i les Illes Balears.

(La fotografia que il•lustra aquest article d’opinió l’he trobada a Internet. És la rèplica de les naus del primer viatge de Colom a Amèrica. Estan ancorades al “Moll de les Caravel•les” de Palos de la Frontera (Huelva) Fixeu-vos amb les insígnies catalanes d’una d’elles; en canvi cap porta senyes d’identitat del Regne de Castella)

dissabte, 29 d’agost de 2009

DIARI D’UNA SETMANA A PARÍS

Primer que res vull agrair la fidelitat dels meus “lectors” que, tot i estar una setmana sense escriure res als meus blogs, han seguit entrant, encara, amb una major assiduïtat. A més d’un, aquells que no són tant propers a mi, els haurà estranyat aquest, per mi, llarg silenci. El motiu no es un altre que haver passat unes vacances familiars amb la meva dona, els meus dos fills i la nora a París, Heu aquí un petit resum de la nostra estada:


Dia 1, divendres 21.- Presa de contacte amb la ciutat. Ajuntament i Notre Dame. Vàrem sortir de Barcelona en un vol de la companyia Vuelig. L’avió un dels dos que van ser decorats per Custo Barcelona (ho veuríem al viatge de tornada) Estiguérem al cèntric barri del Temple, allí on van establir els seus dominis els cavallers de la mateixa ordre religiosa-militar, a un quart aproximadament caminant de l’ajuntament, del riu Sena i de Notre Dame i del centre d’art modern Georges Pompidou. Enseguida ens en adonarem de que era un barri “d’ambient” gai i lèsbic. També on es concentraven un major nombre de botigues especialitzades en venda a l’engròs d’articles de bijuteria i marroquineria.


Dia 2, dissabte 22.- Place de la République, barri indi-paquistanès i magrebí, Sacré Coeur, Montmartre, Pigalle, plaça Vendôme, jardins de les Tulleries i Opéra.
Tot ho férem caminant. És la millor forma de veure la ciutat, però, evidentment, la més cansada. Passarem per un dels barris més marginals de París, allí on es concentra la major part de la població de l’Índia i el Pakistan i també magrebí (suposo que, majoritàriament de l’Algèria) A l’arribar a Montmartre, el barri “bohemi” de la ciutat, d’on el principal símbol és l’església del Sacré Coeur. Després d’haver dinat passarem pel “barri roig” parisenc (Pigalle), on es trobar el conegut cabaret Molin Rouge. De retorn cap a casa passarem per la plaça Vendôme, on es troba l’hotel Ritz. A la porta de l’hotel hi havia un Hammer d’un xeic àrab que cridava l’atenció al estar molt “tunejat”.


Dia 3, diumenge 23.- Plaça de la Concorde, Champs Elysées, Arc de Triomf de l’Étolile y Tour Eiffel.
L’anada també la férem a peu. A l’arribar a la place de la Concorde ens trobarem amb un paisatge conegut, ja que l’edifici del Louvre i els jardins de les Tulleries ja els havíem vist el dia anterior. Des de la Concorde es veu l’Arc de Triomf perfectament, però cal recórrer uns 5 quilòmetres pels Champs Elysées per arribar-hi. Passarem per davant d’una tenda Citroën on hi havia una mostra dels 90 anys d’història de la marca automobilística i hi destacava un prototip de cotxe. Després de pujar a l’Arc de Triomf per les escales enfilarem cap a la Tour Eiffel, on se’ns va fer de nit. La tornada cap a casa la férem amb autobús.


Dia 4, dilluns 24.- Musée du Louvre.
Hi passarem tot el dia i, com és natural passant a tota pressa per les diferents seccions. No cal ni dir que vàrem veure els seus dos principals atractius: la Gioconda de Leonard da Vinci i la Venus de Milo.


Dia 5, dimarts 25.- L’Hôtel des Invalides, palau i jardins de Luxembourg, barri llatí, el Pantehon dels homes il•lustres i la universitat de la Sorbonne.
Els Invalides és on es troba la tomba de Napoleó Bonaparte, què és el seu gran atractiu. Després el museu de l’armada on es poden veure diferents estances amb vestits, armes i d’altres objectes de diverses èpoques de la història de l’exercit francès i de les guerres mundials. Per la tarda passarem pel palau de Luxembourg, seu del Senat i els jardins que l’envolten i també pel barri llatí, el Panteó de les celebritats franceses i la famosa universitat de la Sorbonne.


Dia 6, dimecres 26.- Chateau de Versailles.
Després de visitar-ne les principals estances, férem una passejada pels inacabables jardins, la major part de la qual amb bicicleta. Així poguérem arribar als Partenons (gran i petit), que venen a ser com a palaus dintre del propi palau.


Dia 7, dijous 27.- Place de la Bastille, Montparnasse (place de la Catalogne, place de Pablo Picasso, cementiri...)
Va ser el dia del remat final. La place de la Bastille, coneguda per haver-hi començat la Revolució francesa amb l’assalt de la presó que s’hi trobava en aquell lloc, o era a molta distància de casa. El barri de Montparnasse era on hi vivia la intel•lectualitat parissina, per això calia visitar el cementiri, un atractiu turístic més de la capital de França. Abans de que ens fessin fora a les 6 de la tarda encara vàrem tenir temps de veure les tombes del filòsof Jean Paul Sartre i la seva dona Simone de Beauvoir i també de l’autor teatral Samuel Beckett. Cal remarcar que cap de les dues tenia cap símbol religiós. A les principals tombes, els visitants, he deixen missatges, alguns d’ells escrits en els propis bitllets de metro. Abans havíem passat per la plaça de Catalogne (no ho cal traduir, veritat?) on hi havia un bloc d’habitatges projectat per Ricard Bofill. Més tard ens trobarem amb la plaça Pablo Picasso, el centre neuràlgic del barri. Bona part del viatge d’anada i tornada el férem en metro.


Dia 8, dijous 28.- Tornada a casa.
Pareix mentida però fins el dia abans no havíem visitat el petit parc situat enfront d’on anàvem a dormir i el darrer matí vaig aprofitar per fer les darreres fotos de paris. Des d’allí a Orly amb transport públic per agafar un altre vol de Vuelig que, puntualment ens va aterrar a Barcelona.

dijous, 20 d’agost de 2009

EL BARÇA DE LAPORTA


Un antic i ja difunt professor meu, repetia sovint: “D’heroi a traïdor només hi ha un pas: guanyar o perdre la guerra”. Una cosa així li ha passat a Joan (Jan) Laporta. Qüestionat només fa un any, l’assembla general d’ahir va ser, segurament, la més plàcida del seu mandat. I és que guanyar els tres títols més importants que jugues, no està a l’abast de tothom. Bé, de ningú, ja que ha estat el Barça el primer equip de la història que ha aconseguit guanyar la copa, la lliga i la Champions. Ara tothom el vol emular. A “can Madrid” hi ha moltes veus que ho reclamen... Això és bo, per una vegada a “can Madrid” tenen “barcelonitis” i s’han gastat una fortuna per a reforçar un equip que, encara o sé sap com, l’any passat es va estar tota una volta sense perdre...
Per a mi Laporta no ha estat ni un gran president ni un president dolent. Ha estat, sense adjectius, un president del Barça. Si l’equip de futbol va guanyar 3 títols en una sola temporada va ser gràcies a Pep Guardiola i al seu equip, molts d’ells formats a la pedrera del Barça i això, és el que té més mèrit de tot!
I tot fa pensar que si d’aquí al 31 d’aquest mes no arriben nous fitxatges, al Barça 2009-2010 encara en nodriran dos o tres jugadors més formats a la pedrera i preparats a donar el grans salt per a quan digui Guardiola.
Mentre (i com fan la majoria de mandataris) Laporta va preparar el camí dels seu successor a l’assemblea d’ahir. Tot apunta que serà Xavier Sala Martín, l’home de les “americanes”. Laporta vol una successió tranquil•la i amb la continuïtat d’un dels membres de l’actual junta se la garanteix.
Però no cal oblidar el que deia abans. Laporta, ara fa un any, no vivia tant feliç. Bona part de la seva junta directiva havien dimitit. Es pot dir que la majoria de qui l’acompanyaven quan accedia per primer cop a la presidència fa uns 6 anys, ara mateix no queda ningú. Molts d’aquest, per a mi, entenent més de futbol que Sala Martí i no li posaran fàcil al “candidat oficial”. Entre ells cal recordar d’una manera especial a Sandro Rossell. Hauria guanyat Laporta les eleccions si o hagués format tàndem amb Rossell? Segurament que no...
Sandro Rossell és un home de futbol que viu per al futbol i, sense tenir ni cap interès personal ni ser-ne soci d’aquest gran club, crec que es mereix ser-ne el president. És qüestió de predileccions, com ho era fa uns anys Lluís Bassat, simplement perquè la primera vegada portava a la seva candidatura a Ernest Lluch. Una persona amb qui hauria anat on ell hauria volgut i que sempre tindré al meu record com un des meus personatges favorits de la història.
Bé, després d’aquesta mica de romanticisme, tornem a centrar el tema. L’important sempre ha estat i estarà que el nostra Barça guanyi títols. No importa qui estigui de president si Sala Martín, Sandro Rossell o qualsevol d’altre.
Dintre d’uns 9 mesos, quan la temporada “futbolera” hagi acabat, tornarà a ser temps de fer balanços. Llavors es sabrà si l’estratègia de fitxatges del Madrid ha funcionat o el Barça a estat capaç de guanyar una part dels títols que s’hi jugava (l’any que ve amb la lliga o la Champions en tinc prou), la qual cosa voldrà dir que el Madrid no ho haurà pogut guanyar tot i no hauran rendibilitzat la milionada gastada en aquest principi de temporada.
De totes formes, per acabar diré que el model del Barça és, a llarg termini, molt més sostenible que el del Madrid (o el Manchester City, guanyador a nit del trofeu Joan Gamper) Que duri...

dimecres, 19 d’agost de 2009

TEMPS DE VACUNACIONS


Davant d’una tardor “calenta” i un hivern gèlid cal estar preparats. Per una part, els metges aconsellaran quins són els grups de risc susceptibles de ser vacunats. Però per l’altra part caldrà vacunar a la ciutadania en contra de les envestides d’un PP cada cop més ancorat a la dreta.
Aquests dies, fonts del propi PP deien que els seu missatge està calant a la població. Només cal que el govern els doni “munició” amb errades de “bulto” com la que han comès amb tema del subsidi d’atur per aquells que el van esgotar el dia 31 del mes passat... Una ajut hauria de ser “universal”, més enllà del dia en que s’acaba una prestació. Amb ajuts a “mitges” com el que ha establert al govern, es tira, no més en contra el PP, sinó els propis sindicats, als que no els interessa ni gens ni mica estar-hi, ja que amb la confrontació amb una patronal propera al PP, ja en tenen prou!
Cal assumir que l’estratègia “popular” va agafar desprevinguts tant el propi govern com al partit que li dona suport, o sigui, el PSOE. Una estratègia “d’acoso y derribo” amb tota regla. I què es pot fer davant d’una situació com aquesta? La solució és complicada. És més fàcil dir el que no s’ha de fer. El que no s’ha de fer és anar a remolc de les seves mentides i infàmies que, en definitiva és l’estratègia que s’han marcat. Si el PP demana una comissió d’investigació, abans hauran de portar les proves necessàries per a justificar-la. Esperanza Aguirre, amb proves, amb inculpats i amb tota mena d’indicis de corrupció política dintre i fora del seu govern, la va acabar tancant en falç. Una comissió d’investigació seria un punt i seguit a l’estratègia pepera. No hi ha proves, per tant, el veredicte de la comissió seria molt provablement en aquest sentit. El PP no ho acceptaria i “torna a començar”.
El que cal fer des del govern és precisament el que té encomanat. Governar. I com es governa? Amb fermesa, donant solucions als problemes dels ciutadans, de les petites i mitjanes empreses i, sobre tot, als grups més desfavorits. No es pot aprovar una llei com la de la dependència i que després de acabi de funcionar del tot. Ja sigui per culpa de les comunitats autònomes o del propi govern, tant m’hi és. Ha de tenir ma ferma per a fer complir aquelles lleis d’aplicació a tot el territori espanyol.
Li cal al govern i al PSOE grans dosis d’imaginació. Si es pot sortir cada dia als mitjans d’informació amb noves propostes, noves solucions i menys “fotudes de pota”, se li guanyarà l’espai al PP en el seu terreny. No s’aconseguirà canviar mitjans com Intereconomía, el Mundo, l’ABC, la Razón, etc. Però s’hi d’altres una mica més imparcials i objectius i, evidentment, a la premsa més afí als postulats socialistes.
Anar a remolc del PP amb desmentits i justificacions no farà canviar l’opinió dels ciutadans que es creuen les infàmies vessades dels de l’oposició. Per aquí, no!
Més que una vacuna caldria immunitzar a la població en contra de l’avenç de la dreta, però molts de ciutadans de l’Espanya profunda i, de vegades, no tant, no hi estan preparats, encara que ja faci més de 30 anys des de la mort del dictador Franco.

dimarts, 18 d’agost de 2009

LES FESTES D’AMPOSTA COM “JUAN PALOMO”


Ara i aquí vull denunciar les actituds sectàries de l’equip de govern d’Amposta, començant pel seu alcalde i continuant per la majoria de membres del seu equip de govern. Ben pocs se’n salvarien d’entrar en aquesta llisa, però, de moment, ometré noms, no sigui què...
Ahir, al acabar la marató popular, tot estava llest per lliurar els premis als guanyadors i no havia ningú de l’equip de govern de Menel Ferré. Estava cantat que “plourien” les queixes. Si es mira el programa de festes, estava anunciat per a les 10 la concentració dels corredors per a la inscripció a la cursa. A les 11 donaria començament des del pont penjant. A partir d’aquí res més que parlés de la cursa popular (o marató, el nom popular com sé la coneix)

Molts dels regidors de l’ajuntament hi eren presents duran la celebració de la carrera. Fins i tot el cap del grup socialista de l’ajuntament Antoni Espanya hi va participar. Però entre els qui estaven, com he dit, ningú de l’equip de govern.
Antoni Espanya va tenir temps d’anar a casa a dutxar-se i canviar-se de roba. Encara ho havia arribat ningú de CiU. L’organització va decidir començar a lliurar els premis. Al cap d’un moment va arribar el senyor alcalde visiblement molest per que no se’l havia esperat...

Però en casos com aquests, qui ha d’esperar a qui? Els corredors estan cansats i suats i qui més qui menys amb ganes de marxar cap a casa. Entre les 11 i prop les 12 quan van a començar a lliurar els trofeus hi havia temps suficient per arribar... El que passa es que al “fallar” el regidor d’esports, ningú va avisar l’alcalde que, com “Juan Palomo” vol estar per tot arreu i, de vegades no arriba...
Però que passa quan és a l’inrevés? Què passa quan assisteixen membres de l’equip de govern? La resposta és contundent. Ignoren els de l’oposició. A les 12 d’avui, a una de les sales petites del museu s’inaugurava una exposició de dibuixos i pintures fetes per la gent gran de les residències d’avis. L’any passat va celebrar-se la primera edició sense “sortir” del centre. Aquest any sé li ha volgut donar més rellevància. Hi eren l’alcalde, la regidora de cultura i festes, la regidora de serveis socials i el regidor de mitjans de comunicació, a més de l’exregidora de cultura que realitza tasques de “animadora” (!)

Ningú d’ells s’ha molestat en dir-me res... I, evidentment, a l’hora de lliurar als ancians un ram de flores, entre ells se’ls han repartir ajudats per la directora de la llar. Només la cap de protocol s’ha apropat a mi per demanar-me fotos ja que el fotògraf contractat per a les festes, no havia acudit.
Podríem seguir parlant-ne, però potser acabaria cansant els lectors.

dilluns, 17 d’agost de 2009

ELS 6 ESTATUTS D’AUTONOMIA DE “CATALUNYA”


Una de les avantatges que ens va portar el món de la informàtica van ser els programes de tractament de textos. Una de les funcions que tenen incorporades és la de “cortar y pegar”. Així, quan vols incorporar un text d’un escrit a un altre, només cal seleccionar-lo, tallar-lo i pegar-lo allí on vols. Certament no acabo de descobrir res a ningú. Tothom que llegeix aquestes línies sap del que estic parlant i, segur, ho ha fet més d’un cop.
Però mentre un equip d’experts de diferents partits polítics miraven d’elaborar un complex Estatut d’Autonomia de Catalunya, el segon després de la dictadura de Franco i el restabliment de la democràcia, d’altres comunitats autònomes (Andalusia, Aragó, Balears, Castellà Lleó i València) elaboraven els seus texts estatutaris a partir del projecte català, utilitzant, en molts d’articles els ja conegut “cortar y pegar”. Així articles sencers van ser incorporats als nous tests, això si, abans els van tenir que traduir al castellà o, fins i tot, al valencià que, com tots sabem és una llengua “molt diferent al català que parlem aquí”.
Així ho reconeixia el ministre de Justícia Francisco Caamaño i ho donava com una de les excuses per a “justificar” el retard en que, el Tribunal Constitucional, ha de dictaminar sobre el recurs interposat pel Partit Popular. Curiosament, Castella Lleó, el País Valencià estan governades pel PP i també les Illes Balears per aquella època. O sigui, algunes coses que no troben bé que fiqui la norma bàsica de Catalunya, els apareix perfecte que vinguin a d’altres text estatutaris.
Caamaño diu que la resolució de l’alt tribunal posarà les bases d’una nova relació entre l’estat central i les comunitats que integren el país i que farà “que es reinterpreti la Constitució”.
No és que em preocupi que la Constitució tingui diverses lectures, però crec que hauria de deixar clar d’una vegada per totes on acaben els interessos de l’estat i on comencen les de les autonomies. Sinó, depenent del grup majoritari que configuri el Tribunal Constitucional, dependrà de que els seus veredictes tinguin una determinada resolució un altra. O sigui, donin més grau d’autonomia a les comunitats o se’n reservi l’estat unes determinades competències.
Cal pensar que el sistema actual no és el més idoni per a un estat de les autonomies (jo no m’atreveixo a dir federal!), ja que, tal com està ara, els poders de l’estat sempre es guardaran les competències que consideraran bàsiques.
Així, l’oportunitat que ara té, no només l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i els altres 5 estatuts més que, com el català, aspiren a millorar els seus sistemes de finançament i les seves competències, moltes d’elles fonamentals per a un autogovern complet (tampoc m’atreveixo a dir autodeterminació), davant d’una sentència restrictiva (o retallada), potser tardaran uns quants governs més a tenir una nova oportunitat que els reconegui els drets fonamentals que reclamen.
També es desprèn de les declaracions de Caamaño que, segons sigui el veredicte del TC, Catalunya es veurà més legitimada en reclamar l’autodeterminació i, en un termini segurament una mica més llarg, fins i tot, plantejar-se la independència.

diumenge, 16 d’agost de 2009

COMPLOT D'ESTAT

Després de les darreres manifestacions de Ricardo Costa, número 2 del PP valencià i un dels imputats de la trama Gürtel valenciana donant la culpa de tot al propi president del govern Rodríguez Zapatero, el Periódico de Catalunya d’avui ja parla obertament de “complot d’estat. En aquests moments ja s’està parlant més de les acusacions sobre els punxades telefòniques que va denunciar sense proves el PP que no dels milions que, presumptament van servir per a finançar el PP i a alguns dels seus dirigents i que es coneix com el cas Gürtel.
L’any 36, la dreta espanyola que no pair la derrota soferta a les urnes per part del Front Popular i, valent-se de l’exercit, va donar un cop d’estat que va portar Espanya a una guerra civil i, finalment la derrota definitiva de la II República.
Ara, els hereus d’aquella dreta es valen dels mitjans de comunicació de controlen per a que els facin d’altaveus i van culpant de tots els mals del país a l’actual govern que, per dues vegades consecutives ha estat capaç de guanyar-los en unes eleccions generals.
L’exercit s’ha modernitzat. Avui en dia és difícil escoltar veus que s’alcin en contra del govern. La dreta representada pel Partit Popular, no! Segueix sent una dreta dura que ja mana a tot arreu i només li manca la cirereta del pastís que és el govern de la nació.
No fa gaires dies os deixava entreveure les paraules que l’alcalde de Getafe i actual president de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies va dedicar els qui voten al PP. Els va dir “tontos del cul!”.
Jo ho dic també ara i aquí. Qui es deixarà influenciar per l’enrenou i acabarà votant el PP com aquest pretén, serà “un tonto del cul!”. Ja coneixem el que va passar a Madrid amb el cas de Tamayo i Saez i que va fer repetir les eleccions a la comunitat que, finalment van acabar donant la majoria absoluta a l’Esperanza Aguirre...
I mentre, d’altres dirigents com Arturo Mas, s’està fregant els mans en veure el que passa als dos grans partits estatals: “A río revuelto, ganancia de pescadores...”.

dissabte, 15 d’agost de 2009

FESTES MAJORS AMPOSTA 2009. PREGÓ


L’acte més solemne de les festes d’una ciutat o poble és, precisament, el que dóna el tret de sortida “oficial”. I aquest no és un altre que la proclamació de les pubilles i pubilletes y, com no, el pregó de festes.
Ahir, autoritats i ciutadans, puntualment, es retrobaven un any més per començar la festa major. Una festa que, com sempre, està plena d’il•lusió i ganes de passar-ho bé, sobre tot per a les pubilles que representen la societat ampostina, més enllà de la pròpia entitat que els ha escollit.
El pregoner, tot un luxe. A més de ser ampostí (després ho matisaré), és una persona que significa l’esforç de la superació i com, amb voluntat, es poden assolir fites importants. Aquest any, el escollit per a fer el pregó de la festa major d’Amposta ha estat Bienvenido Front, “Bienve” per a la seva família, amics i propers. Bienve no va néixer a Amposta, però els seus pares, com ell va dir “van tenir l’encert d’establir-s’hi”.
Va arribar a Amposta des de molt menut i va créixer jugant pel barri de la Vila i tirant-se als canals i també, més tard, al riu Ebre. Sense dubte, aquests fets, l’han marcat per sempre. Bienve, a més de ser timoner i remer al Club Nàutic Amposta, des de fa uns 25 anys, es dedica professionalment a entrenar remers. No disposo de la llarga llista de títols i medalles que han assolit els seus deixebles, moltes, però això, ahir per la tarda, no era el més important... Van voler acompanyar el pregoner el president de la Federació Catalana de Rem, i els presidents dels clubs nàutics d’Amposta i Tortosa, així com d’altres persones relacionades amb aquest esport. (Em va parèixer que, durant el pregó i quan anava nomenant-los, els anava mirant, entre ells, l’únic català que ha assolit una final olímpica, Toni Merín)

Com va dir ell mateix, no va néixer a Amposta, però Amposta el va fer fill adoptiu, tal com va recordar l’alcalde i encara és: “Un dia vol tornar a viure aquí, d’on és la seva dona i on van néixer els seus dos fills”.
Ja passant al pregó, per explicar-lo només caldria dir que va ser “un pregó molt emotiu”. Bienve no va llegir el seu pregó tal i com acostumen a fer la majoria de pregoners. Només, de tant en tant, es posava les ulleres per anar seguit el guió que, prèviament havia establert. Ni falta que li feia! Es va dedicar a fer a explicar com va transcórrer la seva vida, que no era res més de com es vivia a Amposta per aquells anys.
El moment més emotiu (fins i tot, com li vaig reconèixer, fins a mi em va caure la llagrimeta) va ser quan va anomenar a la seva dona Otília i com van posar-se anar junts. Bienve, aquí, no es va poder aguantar i se’l va veure molt emocionat. El públic, que se’n adonà, li dedicar una calorosa ovació. Després també es va emocionar una mica al recordà els seus pares. També va recordar els seus amics i moltes més persones que van significar alguna cosa a la seva vida: veines, companys, entrenadors, esportistes d'altres esports, etc.

En acabà, el públic i autoritats, van acabar en peus aplaudint un, encara, emocionat Bienbe. Va ser, sense cap mena de dubte, el millor pregó escoltat en molts d’anys.
En acabar i com és tradició, la comitiva es va dirigir cap el passeig Canal on, al costat de l’Institut Ramon Berenguer IV, s’instal•la una “mascletà” i que, el pregoner, té l’honor d’encendre.

L’anècdota. L’alcalde d’Amposta lluïa a la solapa de la seva americana l’antic escut d’Amposta i per tant, no oficial. No puc assegurar si va ser el vestit que va portar en el darrer acte de commemoració del centenari i que va ser la simulació de la càrrega de resistència del pont i en el que també el portava (al menys hi havia l’excusa) Però ahir em va parèixer un despropòsit.
La bandera espanyola no estava penjada del seu pal.

divendres, 14 d’agost de 2009

ESPÈCIES INVASORES


La darrera plaga coneguda afecta d’una manera molt directa el nostre territori, sobre tot el del delta de l’Ebre. M’estic referint al caragol invasor que es menja l’arròs durant la seva primera fase de creixement. Com totes les plagues, la colonització és ràpida i en poc temps ha ocupat una bona part dels arrossars.
Fins ara les notícies (com sempre sol passar) són contradictòries. Primer vaig sentir que es trobava en un indret prou controlat : per la zona de la bassa de les olles, entre l’Ampolla i Camarles. Després, el delegat d’Agricultura de la Generalitat, parlava de la meitat (aproximadament) de l’hemidelta N, aproximadament fins Deltebre. En canvi, aquest matí, la SER informava que ja hauria arribat a tots dels indrets del delta.
El orígens de la plaga, com sempre sol passar, són incerts, però tot apunta que la procedència podria ser un aquari domèstic.

El ja de per si fràgil ecosistema deltaic, un cop més es veu amenaçat per una espècie invasora. El cranc roig (o americà), ja farà prop de quaranta anys que va establir-se als desaigues, sèquies, etc. dels arrossars. També el musclo zebrat ha colonitzat bona part del riu Ebre, al menys des del pantà de Flix cap avall i en la seva expansió obstrueix canalitzacions i captacions d’aigua. L’origen (també incert) pareix que va poder arribar enganxat als casc d’alguna embarcació recreativa de les que es solen veure navegant pel riu.
Però encara hi ha més espècies invasores: el silur, originari de rius del centre i de l’Est d’Europa, com el Danubi. I no fa gaires anys, ho portaven alguns mitjans de la premsa escrita comarcal, fins i tot es va trobar una piranya. Menys mal que, pareix que no va tenir descendència... En aquest cas, el més que provable origen, també podria ser una peixera.

Els trets generalitzats de totes aquestes espècies invasores són la fàcil i ràpida adaptació al medi i la dificultat per eradicar-los.
Tothom sap que a la natura hi ha un equilibri entre les diferents espècies i que, normalment, viuen en una complerta harmonia. Però quan arriba l’invasor, no hi ha mecanismes naturals per eradicar-los abans de la seva reproducció i progressió territorial. Llavors fa necessària la intervenció del home.
El cranc roig americà, per exemple, fins ara no s’ha trobat una solució eficaç al problema. L’única au que se’ls menja és la gavina corsa. La gavina corsa és una espècie més petita que les seves “germanes” i la població mundial molt reduïda. Una bona part de la seva colònia es troba ubicada per la zona de les Salines de la Trinitat, a la punta de la Banya, dintre de la zona del Parc Natural del Delta, davant de la Ràpita.

La comercialització d’aquest crustaci no ha estat inviable. Restaurants com l’Estany que regenta Lluís Garcia va intentar introduir-lo a la carta ja fa uns anys, sense èxit. La car de l’animal és molt insípida i necessita acompanyar-se d’alguna salsa picant. Una mica com passa amb els calçots que, sense la salsa romesco amb la que se’ls acompanya, no tindrien l’èxit que ara tenen. Encara que em deia un que no es comparable una cosa i l’altra, que els crancs encara tenen molt menys sabor...
Segons el director dels SS.TT. d’Agricultura, diversos organismes de la Generalitat (Agricultura, Medi Ambient, etc.) estan mirant de trobar una substància innòcua per altres espècies i que no estigui prohibit per mirar de combatre’l. Va deixar entreveure que en un termini entre 10 dies i dues setmanes podrien començar-se a fer els tractaments.

dijous, 13 d’agost de 2009

LLAVOR EBRENCA: PATRIMONI ESCULTÒRIC DELS SEGLES XIX I XX


Del 13 (d'avui mateix) al 23 d’agost, la sala d’exposicions de Caixa Tarragona acull una mostra d’escultures d’artistes ebrencs dels segles XIX i XX. Així s’hi poden veure peces de:

Joaquim Anglès Cañé (Tortosa 1859-1925)
Agustí Querol Subirats (Tortosa 1860-Madrid 1909)
Víctor Cerveto Riba (Tortosa 1861-Barcelona 1936)
Joan Baptista Folia Prades (Sant Jordi del Maestrat 1881-Onda 1945)
Julio Antonio (Móra d’Ebre 1889-Madrid 1919)
Innocenci Soriano-Montagut Ferré (Amposta 1893-1979)
Santiago Costa Vaqué (Móra d’Ebre 1895-Tortosa 1984)
Josep Maria Brull Pagès (Ascó 1907-Ripollet 1995)
Quintí Guzmán Roig (Sant Carles de la Ràpita 1928-L’Hospitalet de Llobregat 1967)

La comissària de l’exposició és la historiadora de l’art Núria Gil Duran.


Com es pot comprovar, aquest anys es commemoren diversos aniversaris: 150 anys del naixement de Joaquim Anglès, el centenari de la mort d’Agustí Querol, 90 anys de la mort de Julio Antonio i 30è aniversari, també de la mort de Innocenci Soriano-Montagut.


Cal remarca que totes les obres pertanyen a col•leccionistes particulars i que estan totes catalogades.


L’acte oficial d’inauguració va ser ahir per la tarda al local del Casino Instructiu i Recreatiu d’Amposta. Allí, el seu president Joan Sabaté va donar la benvinguda a les autoritats i públic en general i va agrair poder estar amfitrions d’un acte de la rellevància com el que s’estava fent. Acte seguit la comissària Núria Gil va explicar en que consistia l’exposició i va donar detalls de la mateixa, així com d’altres explicacions sobre els treballs realitzats per alguns dels artistes. Després va prendre la paraula el president de Foment d’Art i Cultura Robert Rallo en el seu 25è aniversari de la seva creació com a entitat organitzadora de l’esdeveniment.

Altres personalitats van anar passant pel faristol d’oradors com el president de la fundació de Caixa Tarragona, el director territorial de Cultura de la Generalitat de Tarragona a les Terres de l’Ebre i finalment l’alcalde d’Amposta.

Seguidament, autoritats y públic es van traslladar a la sala d’exposicions de CT, només a uns metres de distància del Casino per a fer el corresponent vernissatge.
Degut a la gran presència de públic, on hi havia també diversos familiars i descendents dels artistes, va ser necessari fer-hi torns d’entrada.

Voldria destacar que entre l’obra d’Agustí Querol, podem veure el fris de la biblioteca nacional de Madrid o les escultures de la façana de l’actual Ministeri d’Agricultura i en quan a Julio Antonio, l’estàtua dels “despullats” de la Rambla de Tarragona.

dimecres, 12 d’agost de 2009

LA VERGONYA NACIONAL


Luis García Berlanga, als anys 70 va dirigir una trilogia de pel•lícules costumistes sobre l’Espanya de l’època. Una mica inspirat amb una d’elles, l’Escopeta Nacional, voldria repassar les darreres hores de la vida de l’enrenou que està muntant el PP en el tema de les escoltes il•legals que, segons ells, pateixen diversos càrrecs del partit per ordre expressa del govern de la nació.
El PP no pot sembrar entre la ciutadania acusacions tant grosses si no ho fa acompanyat de proves. Si les tenen (Trillo diu que té una conversa de Francisco Camps), no han de trigar ni un minut més en fer-les públiques, sinó que es retracten i que dimiteixen la Cospedal, el Trillo, l’Arenas i, fins i tot Rajoy.
Les boles, com deia aquest matí la SER, per repetir-los, al final la gent s’ho creu. Recordo que fa uns anys va sortir publicat (crec recordar que va ser a la revista Presència, suplement dominical del diari el Punt) una sèrie de “llegendes urbanes” que s’han anat escampant entre la població i que, en alguns casos s’acaben donant com a casos certs que han passat. Qui no ha sentit mai explicar el cas d’aquella noia que una nit de trons i llampecs fa “autostop” per una carretera poc transitada i, en arribar un cotxe es para i la carrega. Sense que li digui res, s’asseu al seient del costat del conductor i, de sobte, en arribar a un revolt, li diu: “Vagi en compte que un cop aquí vaig tenir un accident”. El conductor presta més atenció si cal a la carretera i quan es gira cap a la passatgera, aquesta ha desaparegut. I encara en podria explicar unes quantes més.
Normalment per a que les històries siguin creïbles han de tenir el factor proximitat i, a poder ser, que li hagi pasta a algun familiar, amic o conegut “de”. Fa uns anys s’explicava com a fet contrastat una noia de Sant Rafel del Riu que va tenir un fill negre. No cal ni dir-ho que a la família tots eren blancs. Al veure’l el pare va exclamar: “mira! Ja ha sortit la llavor del iaio que va estar a Cuba. Suposadament el iaio havia estat a la guerra de Cuba i s’havia casat amb una negra que després hauria portat a la Península. Segons les lleis de Mendel, algun descendent podria néixer d’aquell color. Finalment, es va desmentir quan tothom deia que era cert!
Això és el que pretén el PP, reiterar i reiterar la bola de les falses escoltes fins que recali tant els “electors” i s’ho acabin creient.
La limitació de temps als telenotícies i els butlletins informatius, fa que, si es parla de les compareixences dels líders del PP, no es parli dels casos de corrupció que els esquitxen... I que ja en porten uns quants ! D’aquesta forma aconsegueixen dos objectius : desviar l’atenció per a que no es se’n parli tant dels casos Gürtel, espionatges de Madrid, etc. i desgastar el govern socialista per mirar que, de cara les properes eleccions treguin un resultat baix per a poder superar-los en diputats i tornar a governar el país.
I molts d’electors, segurament canviaran el sentit del vot... Ja ho va dir l’alcalde de Getafe i president de la FEMP Pedro Castro...
Seria lamentable que s’acabés convertint en llegenda urbana "la vergonya nacional” que suposa tenir un partit com el PP amb els seus actuals dirigents!

dimarts, 11 d’agost de 2009

ATENCIÓ: NOTÍCIA IMPORTANT A AMPOSTA


Aquest matí membres de la brigada municipal han retirar la plataforma instal•lada davant del que va ser la cafeteria Twister. Dita cafeteria portava tancades des finals dels mes de març i, la seva propietària, l’Encarnació Benimuslem va treure tot el de dintre del mar menys “el pirulo” (imitant un tornat) que van penjar a la part baixa del balcó del pis superior i la terrassa.
A la primera foto s’hi poden veure els treballadors a primera hora del matí (han començat sobre 2/4 de 7) i ja per la tarda els cotxes havien aparcat al lloc que ocupava dita terrassa. El capatàs de la brigada m’ha dit haurien de cridar al ferrer per a partir-la ja que no havia forma de poder-la treure. Efectivament, segons el meu fill, així ha estat.

EL CONTUBERNI SOCIALISTA


Els qui, com jo, som fills del “baby boom”, no vàrem conèixer els anys més negres i repressius del franquisme y, dels darrers anys, on la repressió era un xic més blana (per qualificar-ho d’alguna manera, encara que Franco seguis signant penes de mort i executant individus), no érem conscients del que estava passant, degut a dues coses: l’educació dintre de les normes establertes pels dirigents de la dictadura i la curta edat. Potser per això, ahir, em va sorprendre veure al Plural que l’any 1962 representants espanyols de la societat civil es van desplaçar fins a Munic per a protestar contra el govern de Franco. El titular deia així: “Els hereus dels qui no van anar a Munic el 1962 a denunciar la dictadura ara descobreixen Europa per atacar al govern democràtic”.
Franco parlava de contuberni jueu-maçònic i ara, escoltant els “peperos”, hauria que afegir i “sociata!” Segons la seva Secretària General, la Cospedal i d’altres dirigents com l’Arenas, el tema de les escoltes telefòniques és un fet. Però encara no han aportat cap prova que sigui així. Però com al PP no dimiteix ningú i voldrien que els demés ho fessin tots, segueixen insistint i “erra que erra” que així acabarà recalant a l’opinió publica i potser no es parli dels seus afers.
Afers que, per l’altre costat, cada dia ens hi surten més. Ahir va ser el cas Gürtel tercera part. Quan la “xulesca” Rita Barberà estava al front de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies, també va signar contractes amb el Correa per valor d’uns 800 mil euros. Potser ara es compren el perquè li regalaven bosses de ma de la marca Luis Vuitton. Però quan la policia judicial “entra” a un local, és perquè els indicis de un possible delicte són patents. I ahir van entrar a la seu de la citada FEMP.
I mentre, que diu Josemari. No us estranya el seu silenci. O ell amb la seva FAES està al darrera de tot o està esperant que l’actual cúpula del PP s’ensorri definitivament per a convertir-se amb el “Salvador” de tota aquesta catàstrofe.
Però com la vara de mesurar que usen els del PP no és per a tots igual, resulta que per a que Leire Pajín, candidata a ocupar un lloc al senat per representació de les Corts Valencianes, li volen fer passar una espècie d’examen per veure si “sé sent valenciana”. La d’avui és forta: ara resulta que, segons el PP, parla català i no valencià... Si jo també parlo valencià! (això sí, amb una mica d’accent català)
Crec, amb tota sinceritat que els dirigents del PP s’han tornat bojos. Ja no és que vegin fantasmes per tot arreu (com deia no fa gaires dies), sinó que ara, per a ser senador cal passar un examen... Hi ha alguna llei que així ho estableixi. Potser ells que ens saben tantes (Trillo seria un bon exemple) la coneixent, jo no.
De fet, si existís una llei que obligues a molts polítics a passar una prova, voldria veure quants en passarien. Sense anar més lluny una prova de catalanitat a mols dels dirigents de Catalunya. Potser ens trobaríem amb la sorpresa que no tenen ni el nivell B de català.
I entre els valencians, ja, ni em parlem, veritat?

dilluns, 10 d’agost de 2009

XANTATGE ETARRA


Després de l’assassinat de dos guàrdia civils a Mallorca, només fa uns pocs dies, la banda terrorista ETA va tornar a aparèixer ahir amb 3 o 4 artefactes (s’està pendent d’esbrinar si una quarta explosió va ser o no una bomba) de petita potència, també a Mallorca. Aquest cop, afortunadament no hi va haver víctimes humanes.
Abans de les explosions, membres d’ETA van alertar de la col•locació dels artefactes explosius sense determinar-ne el lloc exacte y també van fer una sèrie d’advertiments, entre ells, un a la ciutadania per a que “prenguessin precaucions al passar prop de seus del PSOE o del PP”. També van reclamar una negociació amb el govern de l’Estat, ja que, segons ells “no estan acabats ni molt menys”.
Podrà canviar la sofisticació del mètodes emprats per a sembrar el terror, però hi ha coses que no canvien a la banda, com la de voler enganyar al govern quan ells passen per un mal moment.
La detenció de la majoria dels darrers dirigents de la banda en pocs mesos, ha fet que aquesta tingui greus problemes de lideratge. Quan ha patit situacions similar, ETA, ha volgut negociar amb el govern per mirar de guanyar temps...
Però poc a poc han anat esgotant les possibilitats d’aconseguir “un bon tracte” per part dels dirigents espanyols.
La última treva, decretada de forma unilateral, la van trencar ells mateixos quan els hi va donar la gana. Va ser amb el brutal atemptat de la T-4 de l’aeroport de Barajas de Madrid on van morir dos persones el 30 de desembre de 2006. La treva va durar tot just 9 mesos.
ETA està tocada, no cal que ho diguin els responsables del Ministeri de l’Interior, només cal fixar-se amb les evidències. Però no per això cal fiar-se’n. Mentre quedi un sol terrorista lliura, es mantindrà la facultat d’assassinar.
El que pretén la ETA és obtenir una treva per part de l’Estat per a poder fer el de sempre: organitzar-se i armar-se. Però ja ho ha fet tants de cops que no li queda credibilitat.

diumenge, 9 d’agost de 2009

COM ENS VEUEN ELS DE FORA?


Entre ahir i avui el diari el Punt ha publicat una sèrie d’entrevistes a diferents corresponsals de premsa establerts a Catalunya. El col•lectiu es ampli (una vintena de periodistes), de diferents països, tant de premsa general com esportiva, dels dos sexes, etc. Davant d’un grup així cal esperar, també, que les opinions siguin molt diverses. Ara bé, jo n’extrac una conclusió clara: La majoria no acaben de comprendre la manera de ser dels catalans”. I a l’hora de definir catalans, no diria allò de “català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya”, com es va dir duran l’època del president Pujol, sinó que “catalans som els nascuts a Catalunya i que tenim com a primera llengua la nostra, el català”. Evidentment a aquests catalans els hauria de buscar, preferentment a la Catalunya rural més que a la urbana, més a ciutats petites i mitjanes que a les grans.
A continuació us donaré una mostra del que es diu de nosaltres (no patiu, només serà una mostra)
-“No estic orgullós de no saber català, però el castellà és prioritari”. Armand Chauvel, francès.
-“És molt difícil d’explicar que hi ha un nacionalisme d’esquerres”. Julia Macher, alemanya.
-“El millor de Catalunya és la diversitat cultural que té”. Jorge Rangel, brasiler.
-“A Catalunya hi ha un antiespanyolisme molt visceral”. Héctor Zampaglione, francès.
-“No entenc per què els catalans volen ser independents”. Henk van den Boom, holandès.
-“Alguns catalans opten pel victimisme”. Anuschka Seifert, alemanya.
-“La manera de viure el bilingüisme és un model de convivència i saviesa”. Kim Bradley, nord-americana.
-“El millor de Catalunya és la seguretat publica i la sanitat”. Marina Dimitrova, búlgara.
-“Entenc més un model d’estat federal que l’independentisme”. Roberta Bosco, italiana.
-“S’ha de motiva que s’aprengui el català, però no com una obligació”. Fina Íñiguez, brasilera.
-“No existeix la identitat espanyola”. Kristina Nastopkaite, lituana.
Com es pot comprovar, opinions per a tots els gustos que no difereixen tant de les opinions de ciutadans de parla castellana. Estic segur que si les mateixes preguntes s’haguessin fet a ciutadans de Madrid, Andalusia, o de les dues Castelles, les respostes no haguessin estat tan diferents.
L’explicació penso que està a que, quan es ve a viure i a treballar a Barcelona, quasi ningú coneix que existeix una identitat, un idioma, una cultura, propis i diferenciats de la resta d’Espanya. Pensen que Catalunya (i sobre tot Barcelona, on arriben la immensa majoria), és una província més d’Espanya. Alguns se’n adonen aviat. Possiblement per que als seus països d’origen també hi ha comunitats amb característiques semblants a la catalana. D’altres no ho acabaran de veure mai encara que hi visquin molts d’anys. I més que veureu, comprendreu... Ja que als seus països, el nacionalisme centralista s’exerceix amb força i apaga qualsevol veu que vulgui reivindicar una identitat pròpia dintre del seu país.
Per acabar només dues experiències personals. El meu contacte diari amb el públic em dóna la possibilitat de poder relacionar-me amb gent molt diversa i vinguda de molts de llocs. De vegades els hi he preguntat si a l’arribar a Catalunya eren conscients de que teníem un idioma propi (ja no una cultura i uns costums) La majoria m’han respost que no, que els va sorprendre molt.
La segona experiència es remunta a la meva infantesa. El meu pare va ser immigrant a França durant molts anys. Una part d’aquest els vàrem acompanyar ma mare i jo mateix. A Barcelona hi havia un mestre del meu poble. Llavors l’anomenàvem D. Germán. Sovint passàvem per Barcelona a veure’l, ja de tornada al poble. Us estic parlant de la dècada dels anys 60. Recordo que uns dia ens digué: “Quan a França os preguntin d’on sou, cal que respongueu que de Catalunya; allí ja sabent diferenciar un català de la resta d’espanyols...”

dissabte, 8 d’agost de 2009

MOSSOS D’ESQUADRA PRESUMPTES CULPABLES


És evident que a Catalunya no podem estar-nos tranquils. Quan no hi ha grans temes que tractar (Estatut, finançament, període sense eleccions, etc.), hem d’inventar-nos-en algun i mirar de crear polèmica innecessàriament.
Evidentment parlo de l’enquesta que es vol fer als detinguts pels Mossos per avaluar la “qualitat del servei”. Penso que el tema és tant susceptible con innecessari i que la Conselleria de l’Interior s’ha buscat una nova polèmica amb el cos de la policia de Catalunya. L’excusa que la policia basca, l’Ertzainza, tingui un certificat ISO que demostri una bona qualitat del servei, no em val... No fa gaires mesos es va acusar a la policia basca, precisament, de ser “tolerant” amb la banda terrorista ETA, una de les prioritats principals dels cossos de policia d’Espanya.
El que demana el ciutadà és tenir seguretat. I la seguretat passa, primer per la prevenció de delictes i segon per la detenció màxima de qui comenten qualsevol acte que vagi en contra de la normal convivència ciutadana. M’explicaré. Si la presència de la policia (en aquest cas dels Mossos d’Esquadra) per carrer, carreteres i camins rurals fa dispersar qualsevol intent d’atracament, robatori, etc. estem davant d’una actuació preventiva. Però es evident que per molta policia que hagi al carrer, sempre estarem molt lluny d’aconseguir una efectivitat màxima i de delinqüència sempre n’hi haurà. I aquí ve la segona part: aconseguir el màxim de detencions possibles per a que la societat civil tingui la percepció de que els cos de la policia de Catalunya és eficient.
A l’hora de detenir el delinqüent, és evident que la policia ha de respectar els seus drets que, com a qualsevol ciutadà, té. Però sovint les detencions no són “un camí de roses”. Els malfactors els hi posen difícil a la policia i miren d’escapar, defensar-se, etc. Això sempre que no siguin a temps de treure’s un arma i mirar d’agredir-los.
Però les detencions no sempre necessiten de l’ús de la força. Hi ha vegades que per la condició del detingut només cal advertir-lo i, si cal, emmanillar-lo, sense que aquest hi fiqui cap tipus de resistència.
Penso que el ciutadà pot estar tranquil respecte a les actuacions dels Mossos. A la majoria no ens detindran mai, igual com no ens han tret mai punts del nostre carnet de conduir. Vaig a formular una pregunta: Coneixeu algú que en aquests moments estigui tancat a la presó? Qui contesti afirmativament, de segur que no en coneixerà més d’1 o 2.
Però passem al tema de controvèrsia: l’enquesta que es vol passar als detinguts. Algú pot pensar que una vegada has estat detingut pots ser imparcial de cara la policia. Rotundament no! Recordo que ens els anys dur de la banda terrorista ETA, a mitjans dels 80, els seus militants tenien ordres de denunciar sistemàticament mals tractes de la policia espanyola. Tortures, coaccions, amenaces, etc. Fos o no fos veritat.
Qui em coneix sap la meva condició de funcionari (no fa gaires dies que també ho dia) A la meva administració, ja fa una bona pila d’anys (8 o 10), els qui ateníem el taulell, donàvem una enquesta sobre la “nostra qualitat” al públic atès. No recordo ben bé les preguntes, però se’ls demanava per la forma com havien estat atesos, si se’ls hi havia resolt el problema, etc. A l’hora de lliurar-los al nostre cap o li vaig fer una pregunta: Perquè no podem nosaltres donar la nostra opinió sobre els ciutadans que requereixen els nostres serveis?
L’administrat (tots, ja que també nosaltres ho som i més quan ens adrecen a una administració diferent), avui, gaudeix de tots els drets. Fins i tot pot presentar una queixa del funcionari que l’atès quan ho cregui convenient... De vegades només cal que li diguis una cosa que a ell no li agradi encara que no tingui la raó per a que presenti una queixa. De vegades o, evidentment.
En canvi, els funcionaris, tenim la condició d’agents de l’autoritat en el desenvolupament de les nostres funcions. Però al sortir al carrer les perdem i som com els altes ciutadans.
Mai s’ha sabut res més dels resultats d’aquella enquesta. No sé si va servir per alguna cosa o es va acabar tirant a la paperera. Però igual com de funcionaris n’hi ha de tota mena (també de policies), de ciutadans, amb tota lògica, també. Trobar sempre l’equilibri perfecte en cada situació és una de les tasques més difícils amb que t’has d’enfrontar i, els problemes venent per si sols, no cal anar-los a buscar.

divendres, 7 d’agost de 2009

ELS FANTASMES DEL PP


Continuant amb el tema de l’estratègia que està seguint el PP per posar “cortines de fum” per amagar totes les seves misèries: cas dels espies de la Comunitat de Madrid que afectarien directament a Dña. Esperanza Aguirre, Gürtel Madrid, Gürtel València i Palma Arena a les Illes Balears.
Maria Dolores de Cospedal, l’actual secretaria general de partit (avui em deien que assessorada per Fedrico Trillo) ha llençar una nova càrrega contra el govern, el CNI i la policia espanyola consistent en “anunciar escoltes telefòniques il•legals a càrrecs del seu partit que res tenen que veure amb el cas Gürtel)
Com els màxims líders deuen d’estar de vacances, ara són les seves respectives número 2 que han agafat el protagonisme d’acusacions i desmentits. Així, Maria Teresa Fernández de la Vega, la vice-presidenta del govern, va ser la encarregada de contestar-li: “Si té proves del que diu, que vagi als tribunals i si no en té, que demani disculpes”.
Hi ha una dita malsonant però que a la pràctica resulta molt efectiva: “Escampa merda que sempre alguna cosa queda”. És a dir, es tracta d’una tàctica perfectament estudiada de desgast al govern d’Espanya per tornar a “ocupar el palau de la Moncloa”.
Cal tornar a girar el cap i mirar els dies posteriors als atemptats de Madrid de l’11-M de 2004. El PP, sabent que un atemptat terrorista islamista podia perjudicar-los a les eleccions que s’anaven a fer només 2 dies després, van intentar confondré l’opinió pública i els mitjans de comunicació amb silencis i falses informacions. Després van “inventar-se” una conspiració per “enderrocar-los” i així, el PSOE, guanyaria les eleccions.
En aquests 6 anys, el PP no ha acabat mai de pair la seva derrota i mai ha fet cap acte de constrenyiment acceptant que involucrar Espanya a una guerra con la de l’Iraq, que a sobre va ser declarada il•legal per la ONU, per part de qui llavors era els seu màxim líder i president del govern, José Maria Aznar va ser un error monumental.
Després, i sense que els mitjans de comunicació afins al PP (la COPE, el Mundo, l’ABC, la Razón, etc.) mai hagin abandonat de forma definitiva la tesi de la conspiració de l’11-M, han anat emmotllant-se a les circumstàncies del moment per mirar, com sigui, d’erosionar el govern de Zapatero. Primer va ser la lluita contra ETA, després, amb la crisi mundial, l’estat de l’economia espanyola. Rajoy ho ha dit desenes de vegades: “L’origen de tots els mals d’Espanya tenen un nom, Rodríguez Zapatero” (fins i tot els incendis forestals o la manca de pluja quan és el cas!)
Finalment, la darrera estratègia és l’anunci ahir de la Cospedal i tornem al principi de l’escrit. Que mirin bé cap a dintre de casa seva. Si Dña. Esperanza va ser capaç d’ordenar fer seguiments als membres del seu propi partit, encara que de diferent govern (ajuntament de Madrid), perquè no pot ser la responsable d’aquestes escoltes per mirar de treure avantatja a l’hora de substituir Mariano Rajoy?
Per cert, Zapatero ha fet un parèntesi a les seves vacances per a parlar del tema i ha demanat " responsabilitat al PP i respecte a “l’estat de dret”. De les seves paraules es desprèn que acata la sentència del Tribunal Superior de Justícia de València en el cas Gürtel i Francisco Camps. Jo també l’acato però em pregunto si amb un altre ciutadà la sentència hagués estat la mateixa.

dijous, 6 d’agost de 2009

LES POMES MADURES


Es diu popularment que quan “una poma està madura, cau per si sola”. Això és el que els està passant als del PP: encara no s’ha tancat un cas que ja se’n reobre un altre. Després, desesperats, com aquell que s’aferra a la vida, aprofiten la més mínima oportunitat per “morir matant” i ataquen al que consideren el seu enemic (en aquest cas els socialistes) de forma barroera y, de vegades, sense gaire sentit.
És evident que el PP no té un problema, en té molts: Madrid (Gürtel i el dels espies), València i ara Mallorca. Sense comptar amb tants d’altres que s’han produït al llarg de la geografia espanyola, sobre tot relacionats amb el tema immobiliari.
Intentar desviar l’atenció amb les caceres del jutge Garzón, les subvencions atorgades per Manuel Chaves del temps de president de la Junta d’Andalusia o sobre les paraules que va dir ahir abans d’ahir la vice-presidenta de la Vega respecte al recurs que presentaria la Fiscalia General de l’Estat, són només cortines de fum per a que els ciutadans, per uns moments, girin el cap ca a l’altre costat.
Qui estem al món de la política sabem que això passa. Jo mateix no ficaria la ma al foc per cap company meu que hagi tingut responsabilitats de govern i hagi disposat d’un pressupost que administrar. El diner és molt llaminer i hi ha qui pensa (en raó) que tothom té un preu; el que cal es trobar “a partir d’on”. Conec dos exalcaldes de diferents colors (un de CiU i un altre del PSC) que em van dir que els i van proposar comissions a canvi de determinats favors. És cert, com ells em van explicar, que es tractava de quantitat petites, d’aquelles que dius “per això no em faré ric”... Què hauria passat si s’hagués parlat de quantitats més grans i després d’una n’hagués arribat una altra?
Segurament no m’ho haurien dit mai.
Sobre el darrer cas dels populars a Mallorca, un lloc a on, de per si, té un potencial urbanístic desmesurat, cal pensar que qualsevol “xanxullo” deu de ser quasi que inevitable. En aquest cas ha estat el sobre cos d’un velòdrom. Una instal•lació esportiva que, segons es diu, tenia que ser l’obra “estrella” de l’expresident i exministre de Medi ambient Jaume Matas (de nefasta memòria per a molts d’ebrencs) i que, com aquell qui no vol, va duplicar, pràcticament els seu cost inicial pressupostat: de no arribar a cinquanta milions d’euros va passar a costar-ne 90!
El nou govern socialista no podia fer una altra cosa que demanar a la fiscalia una investigació. És el que s’ha fet.
Però el ridícul més espantós, al meu entendre, és que, a sobre, la pista de ciclisme on Guillermo Timoner (el mallorquí que va ser diverses vegades camió del món de persecució trasmoto) hauria estat feliç de poder córrer, no ha estat homologada per la Unió Ciclista Internacional. Això vol dir ni més ni menys que les marques no poden ser reconegudes y l’inhabilita per disputar qualsevol prova oficial, com per exemple uns campionats del món.
Si mai a la vida, qui estigui de responsable d’esports a les Illes Balears vol organitzar un gran esdeveniment ciclista en pista, haurà, encara, de gastar-se més diners y reformar la pista per a ser reconeguda oficialment. “¡Apaga y vámonos!”

dimecres, 5 d’agost de 2009

TERRASSES D’ESTIU


I d’hivern... Els bars i cafeteries, quan arriba el bon temps, solen col·locar a peu de carrer terrasses per a que els seus clients puguin prendre tranquil·lament un cafè, una cervesa o el que sigui. Això comporta un permís per part de l’ajuntament que els hi cobrarà una taxa per ocupació de la via pública.
Donant un tomb per Amposta veurem com, per aquesta època, el nombre de bars que instal·len terrassa són nombrosos. I el dia del bou capllaçat, ja ni em parléssim!
L’any pasta, ara fa més o menys un any, la cafeteria Twister en va instal·lar una al carrer Murillo cantonada amb el Canadà. Aquest bar el recordareu perquè va tenir una actuació del Mossos d’Esquadra que la seva propietària va denunciar per "desproporcionada” i el Diari de Tarragona va difondre la notícia. La cafeteria va tancar el mes de març, només un mes i mig després de l’actuació policial, però la terrassa no la va treure. Ni falta que els feia! Avui, 5 d’agost encara està ocupant “dues places d’aparcament” sense que l’ajuntament els hi cobri la taxa corresponent.

Durant aquest període de temps, diversos veïns del bloc on es trobava la cafeteria han anat preguntant a l’ajuntament sobre la situació de la terrassa. Primer l’ajuntament deia que calia complir els tràmits: fer les notificacions pertinents i deixar passar els terminis corresponents. La darrera vegada, el regidor de governació va informar que ja havia donat l’avís a la brigada municipal per a que desintal·lessin la terrassa i li repercutissin el cost a l’antiga propietària.
No obstant, davant la possibilitat de que l’antiga propietària tornés a obrir un bar, es va preguntar si “els constava que l’hagués obert”. Tant el regidor com el màxim responsable de la policia van negar tenir cap tipus d’informació al respecte.
Només uns dies després d’haver efectuat aquesta consulta (menys d’una setmana), quasi per casualitat, me’n assabento per una ciutadana que n’havia obert un altre a la rambla Terradelles i que li havia posat “El bar de Mou”, con el de la famosa sèrie dels Simpson.

Una vegada corroborada la informació i després de una “inspecció ocular”, es va poder veure com allí, també s’havia instal·lat una terrassa (podeu veure les dues fotografies fetes aquest matí mateix)
I jo pregunto, com es possible tanta condescendència per part dels responsables de l’ajuntament? Com sé li dóna permís per a instal·lar una terrassa quan encara no ha retirar l’altra? Ho acabarà pagant la “infractora” o “el poble”? I la més important: Existeix complicitat (o alguna cosa més)entre la interessada i algun responsable municipal?

UNA SITUACIÓ SURREALISTA


Ahir per la nit començaven oficialment les festes del Poble Nou del Delta amb la proclamació de les pubilles.
Per primer cop ens vàrem ajuntar amb el companys d’Esquerra i sopàrem plegats a un conegut restaurant del “passeig”. En acabar i després d’esperar-nos una estona a la plaça on s’anaven congregant autoritats, pubilles i públic en general, sortirem cap al recinte del ball per a formalitzar l’acte. Com tenia sed, vaig anar a buscar-me una aigua. Vaig comprar in tiket per 1 € i em vaig adonar que posava “aigua” I que els colors eren diferents segons la comsumició que demanaves. I ara ve la part surrealista.
En arribar a la barra que tenia forma rectangular d’unes dimensions aproximades de 10 x 5, hi havia un únic “barman”. De seguida em vaig adonar que era sort, ja que normalment, els clients li tenien que repetir el que volien. Però també perquè portava un audífon. I no només això, a un l’altre costat de barra tenia les begudes alcooliques: rom, ginebra, wodka, etc. i també el gel. I a la part per on atenia, els sortidors de la cola, la llimonada, etc. i una mica més enllà el de cervesa. Cada vegada que li demanaven un combinat tenia que desplaçar-se a l’altre costat a posar el gel i el licor i després, de tornada, el refresc.
Vaig esperar el meu torn amb una mica de ressignació i en tocar-me, mostrant-li el tiket pel costat escrit, li vaig demanar l’aigua. I ell em preguntar: “Una cervesa, no? Li vaig a tornar a demanar “l’aigua”. Ell es va dirigir al dispensador de cervesa i va començar a omplir el got. Mentre jo li cridava: “No, no...”. Res, ni cas. Al portar-me la cervesa li vaig dir: “T’havia demanat una aigua”. Va fer cara de “mosqueig” i em va servir l’aigua.

dimarts, 4 d’agost de 2009

CAS GÜRTEL VALÈNCIA (II PART)


La trama Gürtel valenciana està lluny d’haver acabat. La decisió del Tribunal Superior de Justícia de València d’arxivar la causa que imputava al president de la comunitat Francisco Camps per un suposat suborn, només significa un punt i seguit. A partir d’ara generarà una altra mena d’informació, però en seguirà generant! Serà con la segona part.
De moment avui es parla de la cara d’alegria de molts dirigents del PP, a part del propi Camps, també de Mariano Rajoy (el seu gran valedor) i dels recursos de cassació que s’interposaran davant el Tribunal Suprem per mirar de reobrir la causa.
Com demòcrates hem de tenir confiança amb l’estat de dret i respectar les decisions dels tribunals, però és cert que, amb tot això, se sent cert tuf.
La primera cosa que diuen els que no estan gens ni mica d’acord amb la decisió de l’alt tribunal valencià, és que reconeix que hi van haver regals a Camps i als antres imputats. Recordem-ho: Camps ho havia negat. Això, de per si, ja és perjuri (mentir al tribunal: com va fer Bill Clinton en el cas de la Mònica Levinskin) Però els més greu és no reconèixer que si Camps acceptava regals, aquest eren per aconseguir alguna cosa. Qui regala no ho fa de forma gratuïta, és que espera alguna cosa a canvi.

I això ho sabem bé els funcionaris. Evidentment, la mena de regals que ens poden fer (torró o bombons per Nadal) res té que veure amb els que li van fer a Camps, però les “contraprestacions” que esperen de nosaltres, tampoc tenen res a veure. Com a molt poden esperar més agilitat a l’hora de resoldre un expedient o més “tolerància” quan presenten algun imprès carregat d’anomalies. Dels govern valencià s’esperaven suculents i milionaris contractes per a organitzar esdeveniments!
No fa gaires dies, un sindicat agrari estava d’aniversari. Un des seus representants va aturar-se pel carrer per a convidar-me a l’acte o hi assistia el Conseller d’Agricultura Joaquim Llena i al posterior sopar. Li vaig donar diverses excuses per a no assistir, però el que no li vaig dir és que “no acceptar era no sentir-se obligat a ‘tornar-los el favor’”
Tornant al cas Gürtel, socialistes i ‘peperos’ s’acusen mútuament de haver volgut incidir amb el tribunal. Rajoy, fins i tot, va parlar ahir “inquisició”. Però el tribunal tenia presa la decisió al marge de qualsevol pressió externa ja vingués d’un partit concret o de determinada premsa. Sé sabia que el seu president era “alguna cosa més que amic” de Camps. Això hauria degut de ser prou motiu per a que es desinhibís del cas. La decisió d’arxivar el cas de la trama valenciana de Gürtel, recordem-ho, va ser presa per tres magistrats i el resultat de la votació va ser de 2 a 1. És evident que un dels tres no ho tenia gens clar. Massa sovint grans decisions (com la constitucionalitat o no de l’Estatut de Catalunya) depenen del vot d’un magistrat i, normalment, serà en un u altre sentit segons la tendència política del mateix. I a la Justícia, no ens enganyem, solen haver-me de color polític proper al PP que de progressistes!