QUINA TROPA! (un article de Fabricio Caivano)

 

De la indignació a la desesperació hi ha un pas, i d'aquesta a la violència no n'hi ha ni mig

A la mateixa hora que la «rendible i transparent» Bankia (Míster Rato dixit) mostrava les seves vergonyes i els seus dirigents xiulaven i paraven la mà amb el Rolex per exigir una dinerada còsmica a l'erari, un matrimoni d'invidents estava a punt de ser desnonat per no poder pagar la hipoteca, un més entre milers.

Ara els diré una obvietat: la crisi no tracta igual els de dalt que els de baix. Enmig d'aquest oceà que anomenem crisi sobreneden dues classes d'experts: els que saben de què parlen i els que parlen del que saben. Els primers solen ser els pràctics, els ciutadans anònims submergits en els remolins de la seva feina quotidiana que dia rere dia afronten amb ànim les llagues de la maleïda crisi. Professionals de l'educació, la sanitat, l'assistència social i tots aquells jornalers postmoderns que es relacionen amb les persones realment existents, d'un en un i d'ull en ull, tractant de combatre la seva ignorància, de reparar les avaries del cos i de l'esperit que els causen les seves formes de vida; normopaties, les anomena un amic psicoanalista. Enganxats a la pell del món, solen tenir un equipament moral inoxidable que els fa encara combatius i optimistes. Són un eixam de bons funcionaris, pagesos, oficinistes, petits empresaris autònoms, artesans i altres obrers del nostre agonitzant Estat del benestar. Classe mitjana amenaçada de demolició, gent cabal que es va guanyar el nom de poble, que sap de què parla encara que no arribi a expressar-ho amb paraules de vellut, perquè ells treballen i viuen pràcticament al món real; i els millors de tots aquests l'habiten poèticament, com volia aquell boig solemne anomenat Hölderlin. Fi de la descripció del poble mitjà i baix, per dir-ho amb un gram de demagògia. Vegem el perfil dels de dalt.

Els de l'àtic viuen en un altre planeta. Establerts en una emmurallada urbanització per a rics, sobrevolen el món real en una ingràvida bombolla de cinisme i elegància. Parlen i no callen de tot el que saben, que és molt; però és un saber formalista, desvitalitzat, après en seu acadèmica i en cotitzacions de borsa, comptant rendibilitats i posant-se de perfil per citar bibliografia i espiar la crònica de misèries i triomfs dels seus confrares. Pura whiskypèdia. Magistrats de punyetes i crucifix; polítics i parlamentaris electes i convictes; regidors i tertulians; banquers fatus i bisbes ingràvids; publicistes, xarlatans i altres criatures de paraula fàcil, substanciosos ingressos i vida regalada, en el doble sentit d'acomodada i gratuïta. Alguns provenen de baix però passa amb una regularitat esbalaïdora que, així que el seu currículum comença a créixer, augmenten les seves amistats i plusvàlues, escalen sigil·losament o grimpen sorollosament, depèn del temperament, i s'afanyen per arribar al capdamunt on verdegen pessebres i bitllets; i malden per colar-se en un discret consell d'administració on l'usurer encorbatat balla amb el sindicalista barbat. És el paradís on els diners canten la seva beneïda lletania: calla, que alguna cosa et queda. Uns altres ni tan sols s'han esforçat a pujar: tenen marcats al llom els gens necessaris per habitar l'àtic i, és clar, donen com a cosa natural de la seva casta els privilegis, regalies i robatoris de guant blanc de la seva confraria. Corporativisme, silenci i pelotazo. Hi ha un detall que té gràcia: aquesta tropa de presumptes experts, que assassinen la gramàtica així que obren la boca, s'oblida aviat d'aquell airejat somni de la seva llunyana joventut d'un món just i fraternal. No solament l'oblida sinó que, si el somni reapareix avui com a moviment d'indignació social, se'n riu amb sarcasme del gos i de la flauta i corre a avisar els guàrdies de la porra.

Els de dalt es pensen que han arribat al cim i alleugen el seu raquitisme moral tapant-se el cervell amb una samarreta de futbol o una boina identitària de bona marca, de les impermeables a la reflexió pròpia. El poder corromp només a qui es vol corrompre i a qui calla davant la corrupció aliena per interès i càlcul. L'àmbit públic s'evapora, la privatització arrasa i es condemna a la misèria i a l'explotació laboral els de baix. Virus nous que arriben ja a la classe mitjana, aquell sector social que havia crescut amb la democràcia, l'educació pública i la sanitat universal. Mentrestant, l'engominada parentela del Tío Gilito està encantada d'uns polítics que, a soles, vénen a menjar-los a la mà amb la docilitat del lacai murri que s'inclina calculant el seu guany.

Aquest és un país de bona gent que vol viure la seva vida amb alguna dignitat però que és espoliada per una dotzena de taurons financers i una rècula de llepaciris i ensabonadors que els riuen les gràcies. Es liquiden les velles regles del joc democràtic i molta gent desconcertada demana ja que hi hagi mà dura. Quina tropa d'usurers mafiosos, quina tropa d'incompetents per afrontar la crisi; semblen més personatges de segona fila d'una comèdia bufa de Lope de Vega. Però tanta vilesa no pot durar gaire temps més ni vulnerar tanta gent. Que ningú oblidi que si de la indignació a la desesperació hi ha un pas, d'aquesta a la violència no n'hi ha ni mig.

Periodista