Extrema duresa, difícil penetració

LLUÍS CABRERA

President d'Altres Andalusos.

Un dels reptes dels partits favorables al 9-N és superar la configuració de la Catalunya dual

Els partidaris de la independència, sobretot per la seva força transformadora capaç de remoure moltes coses, han de trencar amb estereotips identitaris i títols de propietat nacional. Un dels reptes de les formacions favorables a la consulta del 9-N és superar la configuració de la Catalunya dual. Les organitzacions i els partits polítics pro referèndum no han sabut o no han volgut crear un relat alternatiu al que Pujol va introduir el 1976 a Immigració: problema i esperança de Catalunya, que situa al centre de l'agenda política un nou problema social que vertebraria la que havia de ser la política cultural i nacional d'un país en (re)construcció.

Un joc maniqueu entre la puresa catalana i la puresa de l'immigrant que es va plasmar políticament en el repartiment del poder durant un quart de segle entre CiU i PSC-PSOE. El joc entre blocs identitaris de cartró pedra que va apuntalar la FECAC. I encara que amb l'auge independentista la foto fixa del repartiment de vots es desdibuixa, el relat de país segueix gairebé intacte i aquest mapa polític contrafet segueix donant els seus fruits. La Catalunya dual (i per extensió, la multicolor) té carrils simbòlics paral·lels per a la població segons els orígens també en la causa independentista. Aquest és, encara avui, el taló d'Aquil·les de l'activisme pro urnes de cara al 9-N.

Només l'immobilisme de la representació nacional -la versió obsoleta de la història catalana que emfatitza què va passar fa 300 anys, però que s'oblida d'actualitzar el que som des de fa més de mig segle- explica la sorpresa i el delit d'organitzacions polítiques pro independència i mitjans de comunicació afins que hi hagi qui s'expressi en castellà, tingui lligams sentimentals amb gent a Espanya, siguin seguidors del Reial Madrid i malgrat aquestes anomalies recolzi la independència. Per això, amb Súmate tot quadra al país de les meravelles. L'ANC i Òmnium es dirigeixen als catalans que parlen la llengua pròpia; Súmate, als espanyols que parlen la llengua pròpia, cadascú amb la seva, cadascú al seu lloc.

Que serveixin d'il·lustració les imatges de L'endemà, d'Isona Passola, on Xavier Sala Martín es dirigeix en castellà a la bona gent perifèrica predicant les bondats de la independència de Catalunya. Més que els arguments del mag de l'economia, el verb i la indumentària, impressionen les imatges. Un home il·lustrat accedeix per un dia a donar el seu temps als indecisos: dones i homes amb qui ningú ha comptat fins ara com no fos per convidar-los a la Fira d'Abril del Fòrum. Un savi, el català, que s'avé a parlar en castellà davant d'una comunitat tan purificada que ni s'expressa en català ni l'entén. Quin insult i quina barbaritat: paternalisme, manipulació, classisme.

Sorprèn que més enllà dels entusiastes d'aquest repartiment de tasques (ERC i CDC), la resta de partits pro consulta (ICV, EUiA, CUP, Procés Constituent, Reagrupament, SI…) s'abonin al congelador identitari de l'època Pujol aportant els seus líders a tals representacions. Els mitjans de comunicació també han estat generosos amb aquesta lògica. Els reportatges de convocatòries com les de Súmate al Carmel o Sant Cugat es resumeixen en l'expressió comunitat ideal purificada que Richard Sennett va utilitzar a Vida urbana e identitat personal. L'important d'una comunitat purificades que sigui el resultat d'apartar de la vida pública els que han crescut en un barri perifèric. L'etiqueta d'immigrant recau, bàsicament, sobre treballadors manuals i subalterns. I ara resulta que havent apartat de la vida pública catalana, des de la transició fins avui, les persones d'aquestes comunitats purificades, ¿hem de penetrar-hi per ser d'extrema duresa?

És paradoxal que els que lluiten pel dret a decidir suspenguin aquest dret en barriades populars sobre les quals ja van decidir deixar caure l'apel·latiu de ser els indecisos, zones d'extrema duresa i difícil penetració a les quals s'ha d'injectar dosis de patriotisme per sanar del seu dèficit nacional.

Avís a navegants: els que un dia vam immigrar a Catalunya vam venir per quedar-nos-hi, no acceptarem ser xais sota la protecció d'un pastor, ni necessitem escoltar sermons de ningú. Ens provoca nàusea observar submissió i vassallatge quan algú de la nostra mateixa procedència se sent inferior davant de membres de les elits amb llinatge català o espanyol. Catalunya és de tots i entre tots seguirem construint-la perquè no s'aturi l'obra, única manera que ningú s'apropiï de la nació. Per tant, no permetrem ser paper higiènic, aquell que utilitzem per tot seguit llançar-lo a la tassa del vàter. Que quedi clar: els amos de la nostra fam som nosaltres, ningú més. 

Aquest article el firmen també Bienve Moya, Eunice Romero i Miquel Fernández, membres de la Plataforma Altres Andalusos.