Amb la llum d'una espelma

EMMA RIVEROLA

Escriptora

Hi ha una altra manera d'entendre el món i una altra manera que les dones hi tracin els seus passos

Va encendre una espelma i va anar recorrent cadascuna de les habitacions de la casa. La llum tremolosa del foc dibuixava ombres en la soledat de les alcoves. A les partes hi havien quedat impregnades les veus dels nens que ja havien perdut la infància, les olors de receptes oblidades, l'aire compartit per tots els que hi van viure. Cada pas que feia estava precedit per milers, milions de corregudes, trepitjades cansades o una manera de caminar endormiscada. El seu passat de nena modèlica, bona esposa i mare abnegada estava incrustat en cadascuna de les escletxes, de les esquerdes d'aquell espai interior que havia estat el de la seva vida.

Va entrar a l'habitació de la planxa. La peça més petita de la casa. A penes l'espai per estendre-hi la taula. Es va acostar a la finestra i, malgrat que la nit era freda, la va obrir de bat a bat. Com si seguís un ritual, va anar desfent els passos i va obrir una per una totes les finestres de la casa. El corrent era cada vegada més intens. De l'exterior arribava l'aroma ensucrada d'un gessamí. Una ràfega d'aire fresc que es trenava amb les olors retingudes en aquelles quatre parets.

Va obrir la porta que donava al carrer i ella mateixa va apagar l'espelma. La casa ja estava definitivament oberta. Va respirar profundament, va deixar que l'aire nou inundés els seus pulmons i va saber que el seu temps, el d'aquelles dones, s'havia acabat. L'exterior era el món per conquistar.

Durant segles, l'home va ocupar els espais exteriors i la dona va quedar relegada a l'interior de les cases. Les coses públiques eren cosa d'ells, les privades portaven el nom d'elles. Conquistes o feines tenien el segell masculí. El femení se cenyia a la reproducció i la cura dels seus.

Així DONCS, el rastre de la dona en la història és escàs. En les seves pàgines no es relaten les dificultats per criar els fills, els afanys per alimentar tota la família o els interminables sargits fets durant les hores del son. Les batalles, els pactes, les empreses i els descobriments van ser protagonitzats pels que llavors eren els amos dels camins. Dels homes eren els fracassos i la glòria. A través de la seva mirada es van dissenyar els carrers i el món. La religió, l'economia, la sociologia, la política, la filosofia, la cultura i fins i tot l'arquitectura claven les seves arrels en aquells dies en què la flama de les espelmes només dansava a l'interior de les cases.

Llavors, la dona va obrir les portes. A vegades d'amagat, a vegades empenyent els obstacles que insistien a tornar-les a tancar, a vegades sabent que davant d'ella s'obria un abisme. Però va obrir les portes, les finestres, i va començar a caminar per un món que li havia estat negat. El record de les poques i intrèpides dones que en el passat havien aconseguit arrencar unes ratlles en els llibres d'història servia d'inspiració.

Després de dècades, seguim lluitant per conquistar l'espai. Regirant-nos contra una visió paternalista, un sistema jeràrquic que, de tant en tant, encara intenta desterrar-nos a les quatre parets d'una casa. Pas a pas hem anat guanyant espai. Algunes dones ja ocupen llocs rellevants en àrees on abans van ser proscrites. Però sense ser les heroïnes d'abans, continuen sent una minoria. Una minoria que, sovint, s'ha vist obligada a poblar el seu camí de renúncies. En les carreteres del lideratge, les dones segueixen pagant un peatge massa elevat. Però, ¿i si no es tracta de conquistar espais ja existents?

Tot s'hauria de replantejar. Hi ha una altra manera d'entendre el món i una altra manera que la dona hi traci els seus passos. No es tracta d'esforçar-nos a fer-nos un lloc, a adaptar-nos a un territori que no vam dissenyar, sinó de crear nous espais, nous marcs de pensament. Esforçar-nos per liderar una visió alternativa que, sense ser excloent, no ens resulti hostil. La ideologia imperant no pot ser l'única. Ha de ser possible concebre un món en el qual l'economia estigui orientada al benestar humà, amb menys desigualtats i més preocupada per llegar als seus fills alguna cosa més que un planeta esgotat.

Una societat que no visqui subjecta a l'addicció al consum, en la qual el capitalisme no impregni tots els aspectes de les nostres vides, més solidària i conscient que o canvia radicalment la seva manera de desenvolupar-se o, senzillament, s'extingeix al mateix ritme frenètic amb què devora els recursos.

Una manera d'interpretar l'arquitectura i l'urbanisme que concebi ciutats més confortables per a la vida quotidiana, més segures i obertes a les diferents maneres d'experimentar-la. Noves solucions laborals que no confonguin la flexibilitat amb la precarietat, ni els contractes amb l'explotació.

Potser no es tracta d'apagar l'espelma. Potser es tracta de mantenir-la encesa i, amb la calidesa de la seva flama, il·luminar els nostres passos en el món exterior.