¿Artur Mas a la presó?

JOAN J. QUERALT

Catedràtic de Dret Penal de la UB. Investigador principal del grup Estratègies Preventives i Reactives contra la Corrupció.

Sembla tan remot com il·legítim acudir al Dret Penal per resoldre un conflicte polític

La deriva que agafen els esdeveniments en relació amb el frustrant encaix de Catalunya i Espanya sembla que enfila el port del Dret Penal. La fugida cap al Dret Penal, no cal dir, sembla que és una solució que ja es comença a anunciar per operadors jurídics com el mateix fiscal general de l'Estat. És reclamada a crits des de fa algun temps per energúmens de tota mena, que es deleixen amb la imatge del president Mas i algun altre mandatari català emmanillat i tartamudejant al pujar a un furgó cel·lular, militar si és possible. Reviure Espartero i repetir el bombardeig de Barcelona cada 50 anys és per a alguns el somni del llaminer en una pastisseria.

En efecte, per detenir -i no diguem-ne condemnar- el president Masi qualsevol altre dirigent català, aquests haurien de cometre algun delicte. En aquest trànsit se n'entreveuen dos: la desobediència greu i fins i tot la sedició. En l'entusiasme, alguns fins i tot fixen la pena: 15 anys de reclusió. Deixant de banda dots endevinatoris, el Codi Penal vigent no sembla aplicable a les possibles conductes dels actuals inquilins de la Generalitat. La desobediència ha de ser greu, i encara que el Codi Penal, com és usual, no defineix què s'ha d'entendre per greu, la jurisprudència exigeix una ordre directa, expressa, personal i reiterada. En situació de normalitat institucional no es veu qui pot ordenar personalment, directament i reiteradament res a cap president d'una comunitat autònoma més enllà del compliment de l'execució d'una ordre judicial. El Govern central no veig -ho reitero: en situacions de normalitat institucional- quines ordres pot impartir a cap president o Govern autonòmic. Per aquesta banda no hi ha, doncs, cap mena de desobediència.

Queda una ordre, en el seu cas, del Tribunal Constitucional. Però aquesta només es podria emetre dins del procediment, molt poc específic, d'execució de la seva sentència. La sentència, en si mateixa, no constitueix l'ordre que integra el delicte de desobediència greu del Codi Penal. I encara menys procedeix la invocació del delicte de sedició, que requereix un aixecament públic, tumultuari i no violent (si ho fos, seria rebel·lió). Ni una persona ni fins i tot unes quantes (un Govern, per exemple) el poden cometre. No atendre un requeriment del Govern de Madrid o desatendre una sentència constitucional no constitueix una infracció tan gran.

Però, a més a més, recórrer al Dret Penal aquí és inapropiat. El Dret Penal presenta una característica essencial: és l'última ràtio del sistema. Això vol dir que no és lícit recórrer a aquesta branca del dret, a causa dels seus efectes demolidors sobre la llibertat, la hisenda, el treball i l'honorabilitat de les persones, fora que no hi hagi cap altre remei o els existents hagin estat infructuosos. És així: cada dia veiem com els jutges rebutgen accions penals el contingut de les quals tenen la solució en la via civil, mercantil, laboral o administrativa. A més, el Dret Penal té una altra característica important: té un caràcter fragmentari. És a dir: el Dret Penal no protegeix tots els béns de qualsevol atac. Excepte els relatius a la vida i la integritat física i moral, els altres comparteixen en oscil·lant equilibri protecció penal i prepenal.

El mateix passa en el cas que Mas desatengués una ordre directa del Tribunal Constitucional reiterant, per exemple, una convocatòria al cos electoral (no entro aquí en la seva legalitat) prèviament suspesa per la interposició d'un recurs del Govern central. Segons alguns, aquesta actitud (no entro a analitzar-ne la legitimitat) semblaria tenir un camí constitucional d'aparent solució en l'article 155 de la Constitució: la mal anomenada suspensió de l'autonomia, terme aquest de suspensió que no ve esmentat en aquest precepte.

Mesos enrere (el dia 7 de maig) ja em vaig pronunciar en aquestes pàgines sobre les dificultats pràctiques d'aplicar aquest mecanisme, que comporta el voluntarisme de recórrer-hi. Tot i així, malgrat les inherents dificultats pràctiques de l'esmentat article, el conflicte institucional es mantindria en les vies polítiques, que és on li correspon, i no en les judicials, de les quals s'ha de mantenir allunyat com el foc de la gasolina.

En fi, amb una interpretació d'acord amb la Constitució veig tan remot com il·legítim recórrer al Dret Penal per resoldre un conflicte polític, generat a més per l'acreditada falta d'ofici, intel·ligència, habilitat, audàcia i generositat dels polítics encarregats de fer-nos la vida fàcil i evitar-nos complicacions innecessàries. De tota manera, una advertència lleial: sóc dels juristes (alguns, d'enorme prestigi) que creuen que la consulta electoral que les institucions de la Generalitat proposen hi cap dins de la Constitució. Com sabem, aquest no és el credo oficial. Podria passar el mateix amb l'opinió precedent.

Catedràtic de Dret Penal (UB).