2015, d'il·lusió també es viu

SISCU BAIGES

Periodista

“Que totes les teves il•lusions es facin realitat aquest nou any”. Aquesta és una de les expressions habituals en les felicitacions que s’han creuat aquests dies els ciutadans i ciutadanes de mig món.

Quines són aquestes il•lusions? A Catalunya, hi ha un bon grapat de gent que tornarà a viure aquest any –com ja va fer l’anterior- amb la gran il•lusió d’aconseguir la independència del país. Un altre grapat de gent centrarà les seves il•lusions en evitar-ho. I la resta?
Pels que voldrien que 2015 representi un canvi de les polítiques econòmiques que han escanyat els seus països i han deteriorat el sistema de benestar pinten bastos. En cap dels missatges a la població fets aquests dies pels líders polítics s’ha filtrat la idea que cal reconèixer els errors de gestió econòmica dels darrers anys i recuperar la de que cal preocupar-se més de les persones que de les entitats financeres.
Alguns diuen que ja anem millor perquè la gent ha perdut la por de quedar-se sense feina. I estan contents perquè la prima de risc ha baixat dels cent punts. Mentre, una quarta part de la població no té feina, el salari mínim es puja 3,3 euros al mes i les pensions, 2,5. Moltes famílies continuen traient els seus avis de les residències perquè no poden pagar les quotes corresponents i els malalts d’hepatitis C han de tancar-se als hospitals per demanar que els donin els medicaments que necessiten per sobreviure i que l’administració escatima perquè una empresa sense escrúpols vol fer-se d’or amb la venda d’aquests fàrmacs.

Ningú que mani ven il•lusió. A Bèlgica,Holanda, Itàlia, França, Alemanya o on sigui. Als belgues els diuen que s’han de jubilar més tard, als holandesos que el seu govern ja no pot fer front als costos de l’estat del benestar social i que les famílies s’han de preocupar pels seus membres afectats d’Alzheimer i als italians que s’ha de facilitar els acomiadaments dels treballadors.
A Alemanya els han fet creure que van molt bé perquè tenen poc atur però la pobresa i la manca de perspectives en què viuen milions dels seus ciutadans els porta a descarregar en els immigrants la seva frustració. ACNUR es queda sense diners per alimentar adequadament els centenars de milers de persones que viuen en camps de refugiats després d’escapar dels combats a Síria o l’Iraq. I quan milers d’aquests immigrants intenten arribar a Europa molts d’ells moren ofegats a la Mediterrània o són rebutjats pels nous grups xenòfobs que apareixen a Alemanya o Suècia. Abans els van precedir partits i agrupacions similars a França o la Gran Bretanya, entre d’altres països.
Per ara, les úniques veus que proclamen que “un altre món és possible” sorgeixen des de l’oposició política i social. Què passaria si els propietaris d’aquestes veus arriben al poder polític. Posem per cas Grècia o Espanya?

És pura il•lusió tornar a escoltar governants que diguin que totes les persones amb dependència seran ateses pels serveis públics, que els malalts tindran els medicaments que necessiten, que ningú no serà desnonat de casa seva si no pot pagar la hipoteca o el lloguer, ni li tallaran l’aigua, el gas o la llum si no pot fer front a les despeses que comporten aquests subministraments, que cap nen passarà gana i que tots podran anar de colònies i estudiar a la universitat, si ho desitgen?
Algú ens ho dirà aquest 2015? I més encara, algú ho durà a la pràctica?.
D’il•lusió també vivim!