El Departament d’Agricultura a les Terres de l’Ebre i al cap el director dels Serveis Territorials Antoni Espanta, han pres una gran iniciativa: buscar la complicitat de 500 restaurants de la zona per a promocionar els postres productes. Ho he dit moltes vegades: les Terres de l’Ebre tenim un potencial turístic impressionant; però ens ho tenim que creure-ho! Difícilment des d’un altre indret es farà alguna cosa per a potenciar la nostra gastronomia, la nostra cultura, els nostres paisatges i monuments... El riu i la mar...
Les hem de potenciar des d’aquí. I cal fer-ho fent la màxima divulgació possible cap a l’exterior. Primer Catalunya, després Espanya i Europa...
La qualitat de les nostres primeres matèries és difícil de superar. I la bona gastronomia es fa a partir de productes de qualitat! Tenim uns vins i uns olis que poden competir amb els millors. I si parlem de fruites, verdures, llegums, etc., no cal ni dir-ho. Quantes vegades hem sentit a dir que el peix de la Mediterrània té un sabor que no tenen els altres? I les llagostins? I les galeres?
També la nostra artesania: la terrissa, la llata, etc. Hi ha pobles petits que estan fent veritables esforços per a promocionar-se amb fires monotemàtiques anuals, plenament consolidades.
Possiblement la Diputació de Tarragona, propietària de la marca Terres de l’Ebre no fa el suficient per a divulgar nos nostres excel•lències. Amb la descentralització d’aquest òrgan i amb la creació de la futura vegueria, crearem el “caldo” de cultiu necessari (finançament) per acabar de rematar la promoció.
Espero que la carta que ha adreçat Antoni Espanya tingui l’acollida que es mereix entre els restauradors de la nostra terra. Sense la complicitat necessària de la gent d’aquí, difícilment ens en sortirem!
dimarts, 18 de març del 2008
dilluns, 17 de març del 2008
REFERÈNDUM D'HORTA: SORTIR-NE EL TRET PER LA CULATA
Poques vegades és noticia per tot Catalunya un acte que es faci a les Terres de l’Ebre. El referèndum d’Horta de San Joan, sobre si el veïnat volia la instal•lació d’un parc eòlic al seu terme municipal, celebrat ahir, va ser-ne l’excepció. Catalunya Informació se’n feia ressò cada mitja hora i també era notícia a un diari com el Periódico de Catalunya, tant ahir com avui. La Plataforma per la Terra Alta, opositora de la construcció massiva de molinets, parlava de pregunta tendenciosa, ja que, en la argumentació de la pregunta portada a consulta popular vaticinava conseqüències econòmiques negatives per a la població. La pregunta era la següent: “Estàs d’acord en la instal•lació del Parc Eòlic als Pasells i els conseqüents beneficis econòmics que aportarà al municipi, tal i com han fet altres pobles de la comarca?” No obstant això, el poble, que de forma massiva va acudir a les urnes, va votar-hi en contra. D’una població de 1.300 habitants, van anar a votar 811, dels quals 630 van votar de forma negativa i només 169 van dir sí a la pregunta formulada des de l’ajuntament (CiU)
Jo diria que el poble va rebutjar el xantatge que se li volia fer. També he escoltat que es vincula a l’alcalde amb l’empresa que pretenia fer la instal•lació i que ja comptava amb el corresponent permís de la Generalitat de Catalunya.
Un fet com aquest té un precedent important. Recordo que a principis dels 80, a Uruguai (com a l’Argentina) hi governava una junta militar. I van fer un referèndum (con el que es va fer l’any 76 a Espanya) sobre si el poble volia un canvi de règim, es a dir, si volien la democràcia. Més d’un 90 % va mostrar-se a favor. La junta militar, contrariada, va dir que el poble no havia entès bé el sentit de la pregunta i desprès d’un període on s’explicaria al poble que es volia dir exactament, es faria un altre referèndum. Hi va haver més participació i encara un percentatge superior de vots favorables al canvi polític. De vegades, encara que ho sembli, els governants, no estan en ús de la veritat absoluta i és el poble qui ostenta la sobirania i el que, en un moment donat, pot fer canviar el signe del govern.
Jo diria que el poble va rebutjar el xantatge que se li volia fer. També he escoltat que es vincula a l’alcalde amb l’empresa que pretenia fer la instal•lació i que ja comptava amb el corresponent permís de la Generalitat de Catalunya.
Un fet com aquest té un precedent important. Recordo que a principis dels 80, a Uruguai (com a l’Argentina) hi governava una junta militar. I van fer un referèndum (con el que es va fer l’any 76 a Espanya) sobre si el poble volia un canvi de règim, es a dir, si volien la democràcia. Més d’un 90 % va mostrar-se a favor. La junta militar, contrariada, va dir que el poble no havia entès bé el sentit de la pregunta i desprès d’un període on s’explicaria al poble que es volia dir exactament, es faria un altre referèndum. Hi va haver més participació i encara un percentatge superior de vots favorables al canvi polític. De vegades, encara que ho sembli, els governants, no estan en ús de la veritat absoluta i és el poble qui ostenta la sobirania i el que, en un moment donat, pot fer canviar el signe del govern.
diumenge, 16 de març del 2008
ELS RESULTATS ELECTORALS A L’EBRE
A Catalunya, diumenge 9 de març, majoritàriament es va votar l’opció de Zapatero en front a la de Rajoy. El PSC va assolir resultats mai vistos fins aquell dia. Els 25 diputats aconseguits, sense cap dubte, faran que el PSC, obtingui una posició privilegiada dintre de l’organigrama del nou govern espanyol. Però més que un vot socialista va ser un vot anti Partit Popular. Per diverses raons. Primera per les polítiques que practica el PP cap a la nostra terra: un Estatut de Catalunya que no només no ha estat votat pel PP, sinó que fins i tot, s’ha portat al Tribunal Constitucional, per discrepar de diversos articles, el redactat dels quals, ha estat copiat literalment per altres estatuts com el de València, les Illes Balears o Andalusia i no ha significat cap impediment a l’hora de ser votats pels populars. I perquè van promoure un referèndum a la resta d’Espanya en contra de Catalunya i els diversos boicots als productes d’aquí, el més sonat de tots el del cava.
També a les Terres de l’Ebre s’ha votat majoritàriament en contra del PP. L’amenaça constant de transvasament, primer amagada pel propi Rajoy quan el seu president de l’Aragó va avisar amb dimitir i van posar al seu programa una cosa tan ambigua com la de la “solidaritat interterritorial” que a la pràctica volia dir el mateix i no enganyava ningú. Finalment, davant de les manifestacions d’alguns dels seus dirigents i les pressions del propi Zapatero, en el segon debat televisat, Rajoy, no va poder amagar-ho més i va dir el que tothom sabia: “de governar el PP, es faria el transvasament de l’Ebre” D’aquesta manera, el PSC va obtenir a la circumscripció de Tarragona un quart diputat mai somiat ni pels més optimistes. Abans de començar la campanya hi havia seriosos dubtes de poder conservar el tercer que, molt poques vegades, s’havia pogut aconseguir. Així, a feus tradicionals de CiU a les Terres de l’Ebre on fins i tot hi ha govern municipal d’aquest color, el PSC va obtenir uns resultats històrics: A Tortosa, cap i casal del moviment anti-transvasament, el 52,2 %; a Amposta, on CiU ha governat amb majoria absoluta les darreres cinc legislatures, el 49,7 %; a Deltebre, un dels municipis més perjudicats per la regressió del Delta, un 58,1 %; a la Ràpita, on la pesca també es veuria seriosament amenaçada, un 55,8 %: a Roquetes, al costat de Tortosa, un 50,8 %: a la Sénia el 48.4 %, a Ulldecona el 42 %, a Alcanar el 42,4 %. I ja sabem que uns percentatges així de vot no són el mateix a Catalunya que a la majoria de comunitats d’Espanya. Mentre allí la ciutadania vota entre dos o màxim tres partits amb possibilitats reals d’obtenir escó parlamentari, a Catalunya hi ha fins a 5 partits que s’emporten diputats: PSC, CiU, PP, ERC I ICV-EUA. Amb aquestes dades a la ma, un encara se n’adona més del veritable valor del resultat socialista.
Ara li toca al futur president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero, administrar bé el resultat electoral i configurar un sistema d’aliances que li permetin estabilitat al seu govern. Des de les Terres de l’Ebre no es vol un pacte estable amb CiU, a la que encara es considera, després del anys transcorreguts, com a responsable, juntament amb el PP, dels moments més difícils que mai ha viscut el territori. Però som conscients que amb unes Esquerra i Iniciativa, molt debilitades, serà un problema trobar altres formacions polítiques que sumin els diputats necessaris que permetin al PSOE governar còmodament i possiblement tindrà que optar en fer pactes puntuals amb les diverses formacions polítiques que configuren l’arc parlamentari espanyol.
El que és segur és que Zapatero garanteix a les Terres de l’Ebre quatre anys de tranquil•litat en referència al transvasament. Esperem que en aquest temps puguin estar acabades totes les obres hidràuliques (subvencionades per la Unió Europea) que garanteixin l’aigua suficient tant al País Valencià i Múrcia com a la resta de Catalunya i acabi d’una vegada per totes l’enfrontament entre comunitats autònomes promogut pel PP i que només beneficia al món financer i especulatiu i no aporta un clima de bones relacions entre veïns que haurien d’estar més predisposats a l’entesa i al diàleg que a un clima constant d’hostilitat i bel•ligerància.
(L'article ha estat publicat avui a Vinaròs News)
També a les Terres de l’Ebre s’ha votat majoritàriament en contra del PP. L’amenaça constant de transvasament, primer amagada pel propi Rajoy quan el seu president de l’Aragó va avisar amb dimitir i van posar al seu programa una cosa tan ambigua com la de la “solidaritat interterritorial” que a la pràctica volia dir el mateix i no enganyava ningú. Finalment, davant de les manifestacions d’alguns dels seus dirigents i les pressions del propi Zapatero, en el segon debat televisat, Rajoy, no va poder amagar-ho més i va dir el que tothom sabia: “de governar el PP, es faria el transvasament de l’Ebre” D’aquesta manera, el PSC va obtenir a la circumscripció de Tarragona un quart diputat mai somiat ni pels més optimistes. Abans de començar la campanya hi havia seriosos dubtes de poder conservar el tercer que, molt poques vegades, s’havia pogut aconseguir. Així, a feus tradicionals de CiU a les Terres de l’Ebre on fins i tot hi ha govern municipal d’aquest color, el PSC va obtenir uns resultats històrics: A Tortosa, cap i casal del moviment anti-transvasament, el 52,2 %; a Amposta, on CiU ha governat amb majoria absoluta les darreres cinc legislatures, el 49,7 %; a Deltebre, un dels municipis més perjudicats per la regressió del Delta, un 58,1 %; a la Ràpita, on la pesca també es veuria seriosament amenaçada, un 55,8 %: a Roquetes, al costat de Tortosa, un 50,8 %: a la Sénia el 48.4 %, a Ulldecona el 42 %, a Alcanar el 42,4 %. I ja sabem que uns percentatges així de vot no són el mateix a Catalunya que a la majoria de comunitats d’Espanya. Mentre allí la ciutadania vota entre dos o màxim tres partits amb possibilitats reals d’obtenir escó parlamentari, a Catalunya hi ha fins a 5 partits que s’emporten diputats: PSC, CiU, PP, ERC I ICV-EUA. Amb aquestes dades a la ma, un encara se n’adona més del veritable valor del resultat socialista.
Ara li toca al futur president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero, administrar bé el resultat electoral i configurar un sistema d’aliances que li permetin estabilitat al seu govern. Des de les Terres de l’Ebre no es vol un pacte estable amb CiU, a la que encara es considera, després del anys transcorreguts, com a responsable, juntament amb el PP, dels moments més difícils que mai ha viscut el territori. Però som conscients que amb unes Esquerra i Iniciativa, molt debilitades, serà un problema trobar altres formacions polítiques que sumin els diputats necessaris que permetin al PSOE governar còmodament i possiblement tindrà que optar en fer pactes puntuals amb les diverses formacions polítiques que configuren l’arc parlamentari espanyol.
El que és segur és que Zapatero garanteix a les Terres de l’Ebre quatre anys de tranquil•litat en referència al transvasament. Esperem que en aquest temps puguin estar acabades totes les obres hidràuliques (subvencionades per la Unió Europea) que garanteixin l’aigua suficient tant al País Valencià i Múrcia com a la resta de Catalunya i acabi d’una vegada per totes l’enfrontament entre comunitats autònomes promogut pel PP i que només beneficia al món financer i especulatiu i no aporta un clima de bones relacions entre veïns que haurien d’estar més predisposats a l’entesa i al diàleg que a un clima constant d’hostilitat i bel•ligerància.
(L'article ha estat publicat avui a Vinaròs News)
dissabte, 15 de març del 2008
PROBLEMES DOMÈSTICS
Ahir mateix vàrem saber que la Marta Ferrusola, esposa de qui va ser duran 23 anys President de la Generalitat de Catalunya, va fer unes declaracions on va dir que “no li agradava que un andalús de nom José fos president de la Generalitat i que a sobre no parlés bé el català”. Pujol la va rectificar. Suposo que va dir que davant de tot era el President i que la més alta institució del país mereixia un respecte. Caldria fer honor a la història i dir que ni Pujol va ser el segon president de la Generalitat darrera de Josep Tarradellas, ni Montilla el primer que ha nascut fora de Catalunya. La Generalitat ha tingut, fins la data 128 presidents i d’aquests, al menys Gonzalo Fernández de Heredia, García Gil de Manrique, Pedro Ximénez de Urrea, Francisco Morillo i Luis de Tena, van ocupar la més alta institució catalans sense ser catalans de naixement i encara diria més: I de ben segur que cap d’ells va portar Catalunya al cor com el companys Jose, aquell nano nascut a Priego Córdoba i que de ben petit va venir amb els seus pares a Catalunya per “guanyar-se les garrofes” i ajudar al creixement del Principat en aquells durs anys de la postguerra, en plena dictadura franquista. I allí va créixer, lluitar i també va aportar el seu petit gra de sorra per fer la transició de la dictadura a la democràcia, com un treballador i com un català més.
Si és veritat que a les cases les dones manen, la reprimenda en públic de Jordi a la Marta, pot acabar amb una esbroncada en privat de la Marta a Jordi. Esperem que la sang no arribi ni al riu, ni al carrer de casa seva.
Si és veritat que a les cases les dones manen, la reprimenda en públic de Jordi a la Marta, pot acabar amb una esbroncada en privat de la Marta a Jordi. Esperem que la sang no arribi ni al riu, ni al carrer de casa seva.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)