Segurament que ni us heu adonat. Però des de ja fa uns dies, un anuncia ha desaparegut de TV3. Una pista? Era institucional! Us recordeu d’aquell anuncia del Síndic de Greuges de Catalunya que animava els ciutadans a queixar-se pel tracte dels funcionaris de la Generalitat? A que fa dies que ja no el veieu?
A un company de feina, delegat sindical de la UGT i persona molt compromesa li va semblar que l’anuncia “no deixava gaire ben parats” els funcionaris de la Generalitat, ja que pressuposava que el ciutadà era tractat de forma incorrecta.
Ni el meu company ni jo son funcionaris de la Generalitat. Sí de l’administració de l’Estat. Un, com ara jo, podia interpretar que l’anuncia “no anava amb mi”, però al meu company li va molestar força.
Així que va escriure al Síndic de Greuges (cal aclarir que el Síndic de Catalunya és una institució del Parlament de Catalunya; el cap visible és el propi Síndic, en aquest cas Rafael Ribó i Massó, però compta amb tot un equip humà per a realitzar les diferents tasques) queixant-se de l’anunci. Li va respondre la cap de premsa, la Fina Brunet (us en recordeu d’ella? Era una de les que feia “Tres senyores i un senyor”) explicant-li que es pretenia amb l’anunci. Jo crec que el missatge era força clar: que tot ciutadà té dret a queixar-se si no rep un bon tracte de l’administració catalana. Però un sé li pot adreçar al Síndic per moltes més coses, no només pel motiu exposat.
Evidentment, el meu company no va quedar conforme amb la resposta i hi ha insistir. No va rebre cap contestació més, però l’anuncia ha estat retirar.
Ell ho considera una “petita” victòria.
Fins ara havia sentit parlar de retirar anuncis per sexistes i discriminatoris, però reconeixereu amb mi que fer-li retirar un anuncia al Síndic que és qui ha de vetllar per a que no passin aquestes coses, no deixa de ser paradoxal.
diumenge, 30 de novembre del 2008
dissabte, 29 de novembre del 2008
PER A INVESTIGADORS I CURIOSOS
Aquesta setmana vaig tenir l’ocasió de parlar amb Josep Bayerri, professor jubilat, escriptor i periodista (d’aquestes dues professions un no es jubila mai) i em va dir que La Vanguardia havia posat a Internet la seva hemeroteca des de l’1 de febre de 1881 fins la darrera edició. I de forma lliure! O sigui, no cal pagar ni enregistrar-se ni res...
Evidentment és una bona eina per a estudiosos que vulguin recopilar informació sobre fets que hagin passat, no només a Catalunya i a Espanya, sinó en tot el món. També per a curiosos que es vulguin entretenir a buscar referències, ja que disposa, com és natural, d’un cercador. N’he fet la prova i amb el meu nom n’he pogut trobar unes quantes a l’apartat de “cartes al director” de diferents edicions.
Evidentment és una bona eina per a estudiosos que vulguin recopilar informació sobre fets que hagin passat, no només a Catalunya i a Espanya, sinó en tot el món. També per a curiosos que es vulguin entretenir a buscar referències, ja que disposa, com és natural, d’un cercador. N’he fet la prova i amb el meu nom n’he pogut trobar unes quantes a l’apartat de “cartes al director” de diferents edicions.
divendres, 28 de novembre del 2008
LAMENTABLE
Mentre la majoria del país està preocupat per la crisi econòmica que estem patim i, pel que es veu, va per a llarg i el President Zapatero portava ahir al Congrés un paquet de mesures per a fer-hi front de la millor manera, anunciant un paquet de mesures urgents per a crear l’any 2009, 300.000 llocs de treball, el líder de l’oposició, Mariano Rajoy, segui amb el seu discurs carregat de catastrofisme i rebutjant les mesures que pretenia aprovar el govern.
Aquest matí, escoltant la SER, ja deia Francino que ahir no va ser el millor dia per a Rajoy. Imagino que en política, com en les altres coses de la vida, hi ha dies que estàs més encertat i no saps el perquè i d’altres que hauria segut millor no llevar-se del llit pel matí. I aquest dia va ser ahir per a Rajoy... Més tard, mentre esmorzava, estava posada la 1 de televisió espanyola i deien que va ser un debat més propi d’una campanya electoral que el que haurien d’haver fet en seu parlamentària.
I això que tots pensàvem que després dels quatre primers anys on el PP no va acceptar la derrota de les eleccions, en aquesta legislatura, aprendrien dels seus propis errors i es dedicarien a fer una oposició dura, però responsable. Es veu que no! Rajoy i els seus tampoc van acabar d’acceptar la derrota i, pressionat com està per l’allargada ombra d’Aznar, de tant en tant, li surt l’instint de la dreta extrema que porta els PP als seus gens i es llança com una bestiola carronyera en contra del govern d’Espanya. Tot plegat és lamentable. Però també és lamentable que, per la seva banda, Zapatero li segueixi el joc i s’enfronti amb ell en un cara a cara obert. El que hauria d’haver fet el President, era “passar olímpicament” de l’actitud del líder de l’oposició.
Per cert. Aquest matí tothom estava molt content amb les mesures que avui havia d’aprovar el Consell de Ministres. Es veu que ha d’arribar un finançament als municipis que és una cosa així com el doble del total que va donar-los l’estat per aquest 2008. I tot per a fer obra pública i reactiva així el món de la construcció, sense cap mena de dubte el sector més castigat per la crisi econòmica.
Veurem si al final, amb tanta mesura, l’acaben encertant i si bé, sortir-nos-en, no ens en sortirem, si al menys la farem molt més suportable.
Aquest matí, escoltant la SER, ja deia Francino que ahir no va ser el millor dia per a Rajoy. Imagino que en política, com en les altres coses de la vida, hi ha dies que estàs més encertat i no saps el perquè i d’altres que hauria segut millor no llevar-se del llit pel matí. I aquest dia va ser ahir per a Rajoy... Més tard, mentre esmorzava, estava posada la 1 de televisió espanyola i deien que va ser un debat més propi d’una campanya electoral que el que haurien d’haver fet en seu parlamentària.
I això que tots pensàvem que després dels quatre primers anys on el PP no va acceptar la derrota de les eleccions, en aquesta legislatura, aprendrien dels seus propis errors i es dedicarien a fer una oposició dura, però responsable. Es veu que no! Rajoy i els seus tampoc van acabar d’acceptar la derrota i, pressionat com està per l’allargada ombra d’Aznar, de tant en tant, li surt l’instint de la dreta extrema que porta els PP als seus gens i es llança com una bestiola carronyera en contra del govern d’Espanya. Tot plegat és lamentable. Però també és lamentable que, per la seva banda, Zapatero li segueixi el joc i s’enfronti amb ell en un cara a cara obert. El que hauria d’haver fet el President, era “passar olímpicament” de l’actitud del líder de l’oposició.
Per cert. Aquest matí tothom estava molt content amb les mesures que avui havia d’aprovar el Consell de Ministres. Es veu que ha d’arribar un finançament als municipis que és una cosa així com el doble del total que va donar-los l’estat per aquest 2008. I tot per a fer obra pública i reactiva així el món de la construcció, sense cap mena de dubte el sector més castigat per la crisi econòmica.
Veurem si al final, amb tanta mesura, l’acaben encertant i si bé, sortir-nos-en, no ens en sortirem, si al menys la farem molt més suportable.
dijous, 27 de novembre del 2008
NO EM DÓNA LA GANA OBLIDAR-ME'N!
Si per el PP fos, Franco ja estaria oblidat fa molts d’anys per part de la gent que militem en partits de l’anomenada esquerra. En canvi, per a certes cèdules que estarien a l’altre costat, políticament parlant, o sigui a la dreta i una mica més enllà, el tenen ben present. I això que molts no el van arribar ni a conèixer o eren ben petits quan aquell 20 de novembre de 1975 “traspassava” alguna cosa més que la seva vida!
El que ja és més difícil d’entendre és algú a qui els franquistes va afusellar a un dels seus iaios, com és el President del govern espanyol, Rodríguez Zapatero, també ens ho demani.
Però jo no vull oblidar a Franco. De fet mai ho faré. Recordo, com ja ho he dit alguna vegada, quasi com si fos ahir mateix, el que vaig fer el dia de la seva mort. I és que, per a mi, em va marcar molt.
He de reconèixer que, per la meva edat (tenia 18 anys quan va morir i llavors encara s’hi era menor de edat) mai vaig tenir cap mena de problema ni amb la policia, ni amb la justícia ni molt menys amb cap grup de pistoler addicte al règim. Sí incidents aïllats, però tan poc remarcables que no cal perdre el temps explicant-ho.
Però això no em priva d’haver-ne sentit parlar molt. El meu pare, que no va estar a la guerra ni va fer la mili, però què se n’adonava de les injustícies que es cometien al poble per aquells que ostentàvem el poder.
Però va ser mon tio Leonardo qui més coses de la guerra em va explicar. I vaig comprendre el perquè, una part de la meva família va tenir que marxar a França exiliats. I com alguns d’ells van esperar la mort del dictador per tornar a xafar terra espanyola, per por de ser empresonats a l’arribar aquí. I com els fills dels meus tios viuen a l’altre costat dels Pirineus on van tenir que buscar una nova terra que els acabés acollint i on refer la seva vida.
Tal vegada, amb els meus cosins, part dels quals els veuré aquesta propera setmana, de haver crescut junts, no hi tindríem tanta relació com ara. Però alguns d’ells no han renunciat mai als seus orígens i tenen molt clar qui són, d’on venen i que hi fan allí. I la parla, no l’han perdut i les seves dones, franceses totes dues, parlen català i no només en la intimitat!
Potser aquest lligam que tenim i que mantenim en el transcurs dels anys i, si cap, l’incrementem amb el pas del temps, sigui la única cosa positiva d’un règim absolutista i de terror com va ser el de Franco.
A mi no em dóna la gana oblidar!!
El que ja és més difícil d’entendre és algú a qui els franquistes va afusellar a un dels seus iaios, com és el President del govern espanyol, Rodríguez Zapatero, també ens ho demani.
Però jo no vull oblidar a Franco. De fet mai ho faré. Recordo, com ja ho he dit alguna vegada, quasi com si fos ahir mateix, el que vaig fer el dia de la seva mort. I és que, per a mi, em va marcar molt.
He de reconèixer que, per la meva edat (tenia 18 anys quan va morir i llavors encara s’hi era menor de edat) mai vaig tenir cap mena de problema ni amb la policia, ni amb la justícia ni molt menys amb cap grup de pistoler addicte al règim. Sí incidents aïllats, però tan poc remarcables que no cal perdre el temps explicant-ho.
Però això no em priva d’haver-ne sentit parlar molt. El meu pare, que no va estar a la guerra ni va fer la mili, però què se n’adonava de les injustícies que es cometien al poble per aquells que ostentàvem el poder.
Però va ser mon tio Leonardo qui més coses de la guerra em va explicar. I vaig comprendre el perquè, una part de la meva família va tenir que marxar a França exiliats. I com alguns d’ells van esperar la mort del dictador per tornar a xafar terra espanyola, per por de ser empresonats a l’arribar aquí. I com els fills dels meus tios viuen a l’altre costat dels Pirineus on van tenir que buscar una nova terra que els acabés acollint i on refer la seva vida.
Tal vegada, amb els meus cosins, part dels quals els veuré aquesta propera setmana, de haver crescut junts, no hi tindríem tanta relació com ara. Però alguns d’ells no han renunciat mai als seus orígens i tenen molt clar qui són, d’on venen i que hi fan allí. I la parla, no l’han perdut i les seves dones, franceses totes dues, parlen català i no només en la intimitat!
Potser aquest lligam que tenim i que mantenim en el transcurs dels anys i, si cap, l’incrementem amb el pas del temps, sigui la única cosa positiva d’un règim absolutista i de terror com va ser el de Franco.
A mi no em dóna la gana oblidar!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)