Que no la crisi del futbol. El futbol és un espectacle que, mentre les televisions, “afluixin” la pasta, perdurarà. I mentre l’afecció respongui, naturalment...
Aquest any una gran entitat financera s’ha fet càrrec de l’esponsorització de les dues lligues principals de futbol al nostre país (en aquest cas, d’Espanya): la primera i la segona divisió. De la primera divisió, de forma directa i de la segona mitjançant l’eslògan de l’entitat.
Però a partir d’aquí, a partir de quan es deixa de parlar de les lligues de futbol professional, l’economia dels clubs comença a trontollar.
Treballa un una persona que, des de fa molts d’anys, està vinculada al món de futbol. Primer com a jugador. Després com a directiu amb diversos presidents d’un club que, en aquests moments milita a la primera catalana.
Em deia que clubs d’aquest territori que militen a la tercera divisió territorial tenen seriosos problemes per a pagar les “nòmines” dels futbolistes. També, evidentment, de fora del nostre territori, com el cas del Cornellà que diumenge va jugar al camp de l’Amposta i des del mes de setembre es veu que no cobren.
Tornant als d’aquí, segons m’explicava el meu interlocutor, hi va haver algun club que va reunir als jugadors i els va dir directament que els abaixarien el sou i que si no estaven contents, “ja sabien on estava la porta”.
Segons el meu informant, molta part de la culpa del que passa en aquestes categories la tenen els intermediaris (no cal ser un linx per a saber-ho, ja que això passa sempre, en qualsevol aspecte de la vida) Els intermediaris, quan ofereixen un jugador, ja els adverteixen al club que segons per quina quantitat (si és baixa, naturalment), no fitxaran. Llavors aconsellen al club que el fitxi igualment i accepti la quantitat que el jugador vol cobrar. Si al cap d’uns mesos no se li pot pagar, se li ofereix una rebaixa. El jugador llavors té dues vies: acceptar-la o anar-se’n. Si se’n va, l’intermediari el torna a oferir a un altre club i llavors torna a cobra una comissió pel traspàs. El negoci de l’intermediari és rodó!
És evident que la situació econòmica d'aquest clubs no sigui gaire bona. Els patrocinadors solen ser empreses de la ciutat. De vegades estretament lligades al món del "toxo". Si aquestes empreses pateixen la crisi, el futbol local se n'ha de resentir inevitablement.
Li vaig dir que al futbol professional, el preu dels jugadors, varia molt segons el club que els vol fitxar. No és el mateix que el Barça o el Madrid “toquin” un jugador a si ho fa el València, el Sevilla o encara un de menys categoria. Si ho fan els dos primers, la xifra del traspàs, automàticament, augmenta.
També li vaig parla de Mijatovic, el secretari tècnic del Madrid i la ficada de pota que va tenir a l’hora de fitxar els dos darrers jugadors, ja que un d’ells no podrà jugar la Lliga de Campions. Em va donar la raó, però em va recalcar que ell (Mijatovic) també s’hauria emportat una bona comissió pel traspàs...
Precisament, el Periódico d’avui, fent referència a un reportatge que la revista Interviu, diu que Cristina Bermúdez, exsecretaria del Real Madrid, amenaça en explicar coses il•legals que es feien al seu anterior club. Algunes d’elles, precisament, fan referència al cobrament il•legal de comissions en els traspassos dels jugadors. (Quan he llegit aquesta notícia, ja havia escrit la resta de la meva “entrada” d’avui)
dimarts, 6 de gener del 2009
dilluns, 5 de gener del 2009
"ELS ALTRES PAPERS DE SALAMANCA"
L’enunciat no vol ser res més que una metàfora, ja que ni us parlaré de papers ni de que (o qui) os parlaré està a Salamanca. Però, des del meu punt de vista, si que tenen coses en comú. Llegia ahir al Quadern del Diumenge del Periódico de Catalunya que “un aficionat a la història ha seguit durant 10 anys la pista de qui va ser l’últim hereu de la Corona de Mallorca. L’infant, que es va enfrontar amb els Reis catalans per recuperar el seu regne, va morir a Sòria, on ara excaven per trobar les seves restes”. Així que ja sabem que es tracta de les possibles restes del darrer hereu del Regne de Mallorca i que, possiblement estigui enterrat a la capital castellano-lleonesa. El nom d’aquest infant: Jaume IV de Mallorca, besnét de Jaume II, primer rei de Mallorca, fill de Jaume I el Conqueridor. Ja al final del reportatge, en dues pàgines i on hi surt un retrat a l’oli de Jaume IV, dels segle XVIII, s’hi pot llegir: “La postura de la Junta de Castella i Lleó: Si es troben, les restes es queden a Sòria”.
O sigui, la postura és ben bé igual a la que van mantenir l’altra ciutat de la comunitat, Salamanca, amb el documents espoliats duran la guerra civil a les institucions de govern catalanes i també a d’altres entitats i particulars: No retornar-ho!
Per aquells que opinen que els morts no cal tocar-los d’allí on són, el diria que, potser tinguin raó, però a Jaume IV, segons l’article, no va morir a Sòria perquè així ho va decidir, si no com a conseqüència d’un llarg procés d’empresonament per part del seu oncle, Pere IV el Cerimoniós, rei de la Corona Aragonesa. Primer el va empresonar al castell de Bellver (quan l’infant Jaume només tenia 13 anys), més tard a Xàtiva i, finalment a Barcelona on va estar dintre d’una gàbia. D’allí es va escapar amb l’ajut de diversos nobles amb qui va intentar recuperar el tron de Mallorca, Montpeller, Perpinyà i el Rosselló. El cos es suposa que està en un derruït convent franciscà de la mencionada Sòria, que s’està excavant.
Per a tenir un altre argument en contra dels castellans, cal posar un exemple. Des de fa molts d’anys s’està estudiant, fent proves d’ADN, si les restes que hi ha a la catedral de Sevilla pertanyen a Cristòfol Colom o si bé al contrari, si Colom està enterrat a Santo Domingo, segons s’afirma des d’allí. De ser-hi a l’illa del Carib, es reclamarien les restes per a retornar-les a Espanya.
Així que, en aquest cas, Mallorca, tindria tot el dret de reclamar-les per poder-les “retornar” a una illa d’on mai hauria hagut de sortir.
O sigui, la postura és ben bé igual a la que van mantenir l’altra ciutat de la comunitat, Salamanca, amb el documents espoliats duran la guerra civil a les institucions de govern catalanes i també a d’altres entitats i particulars: No retornar-ho!
Per aquells que opinen que els morts no cal tocar-los d’allí on són, el diria que, potser tinguin raó, però a Jaume IV, segons l’article, no va morir a Sòria perquè així ho va decidir, si no com a conseqüència d’un llarg procés d’empresonament per part del seu oncle, Pere IV el Cerimoniós, rei de la Corona Aragonesa. Primer el va empresonar al castell de Bellver (quan l’infant Jaume només tenia 13 anys), més tard a Xàtiva i, finalment a Barcelona on va estar dintre d’una gàbia. D’allí es va escapar amb l’ajut de diversos nobles amb qui va intentar recuperar el tron de Mallorca, Montpeller, Perpinyà i el Rosselló. El cos es suposa que està en un derruït convent franciscà de la mencionada Sòria, que s’està excavant.
Per a tenir un altre argument en contra dels castellans, cal posar un exemple. Des de fa molts d’anys s’està estudiant, fent proves d’ADN, si les restes que hi ha a la catedral de Sevilla pertanyen a Cristòfol Colom o si bé al contrari, si Colom està enterrat a Santo Domingo, segons s’afirma des d’allí. De ser-hi a l’illa del Carib, es reclamarien les restes per a retornar-les a Espanya.
Així que, en aquest cas, Mallorca, tindria tot el dret de reclamar-les per poder-les “retornar” a una illa d’on mai hauria hagut de sortir.
diumenge, 4 de gener del 2009
LA "PÍNDOLA" PERJUDICA EL MEDI AMBIENT
La notícia l’he escoltada avui a Catalunya informació i, ràpidament l’he volgut confirmar: “La píndola (anticonceptiva) perjudica el medi ambient”. En un principi, no deixa de ser sorprenent i cal, evidentment, citar l’origen de la mateixa.
Quants fa que les dones d’arreu del món es prenen la píndola? 40, 50... Els seus orígens es remunten al 15 d’octubre de 1951! I fins ara no s’havia fet l’estudi? O és que qui l’ha fet està tant interessat en preservar el medi ambient que se li ha ocorregut fer-lo precisament ara.
L’article que parla d’això, és un estudi mèdic que apareixia ahir al Osservatore Romano, és a dir, la revista que publica el Vaticà. També és, segons l’estudi, la causa de la infertilitat de l’esperma masculí.
La notícia no l’he pogut confirmar ni a la pàgina de Catalunya Informació ni tampoc al portal 3/24 de Televisió de Catalunya, però, efectivament si que hi ha altres pàgines que se’n fan ressò, coma la de la Voz de Galicia.
Què penso? Que no és més que una estratègia del Vaticà per a desprestigiar-la i que, poc a poc, vagi caient amb el seu desús. Ja sé sap quin és el mètode que “predica” l’Església Catòlica: la castedat. Una castedat que ni molts dels seus membres la practiquen. I no vull entrar més en el tema.
De totes formes, personalment, us recomano el condó. Per dos motius principalment: per evitar contagis (com la SIDA) i no té efectes secundaris.
Quants fa que les dones d’arreu del món es prenen la píndola? 40, 50... Els seus orígens es remunten al 15 d’octubre de 1951! I fins ara no s’havia fet l’estudi? O és que qui l’ha fet està tant interessat en preservar el medi ambient que se li ha ocorregut fer-lo precisament ara.
L’article que parla d’això, és un estudi mèdic que apareixia ahir al Osservatore Romano, és a dir, la revista que publica el Vaticà. També és, segons l’estudi, la causa de la infertilitat de l’esperma masculí.
La notícia no l’he pogut confirmar ni a la pàgina de Catalunya Informació ni tampoc al portal 3/24 de Televisió de Catalunya, però, efectivament si que hi ha altres pàgines que se’n fan ressò, coma la de la Voz de Galicia.
Què penso? Que no és més que una estratègia del Vaticà per a desprestigiar-la i que, poc a poc, vagi caient amb el seu desús. Ja sé sap quin és el mètode que “predica” l’Església Catòlica: la castedat. Una castedat que ni molts dels seus membres la practiquen. I no vull entrar més en el tema.
De totes formes, personalment, us recomano el condó. Per dos motius principalment: per evitar contagis (com la SIDA) i no té efectes secundaris.
DO (DENOMINACIÓ D’ORIGEN) -Article aparegut avui a Vinaròs News-
Si us hi heu fixat, tant les comarques del N com les del S del riu Sénia (un riu que uneix més que separa), tenen una situació privilegiada. Es pot anar des del cim més alt de les Terres de l’Ebre, el port de Caro o des de Batea al Delta en una mica més d’una hora. Igual passa des del port de Torremiró o des de Cinc Torres fins Vinaròs i Benicarló.
Però a aquest privilegi sé li ha de sumar un clima força benigne (encara que de vegades, el Mestral i el Llevant bufin amb força!), pobles amb encant amb una gent planera i entranyable, uns productes excel•lents que fan que tinguéssim una gastronomia extraordinària, tal i com m’ho recordava Toni, el rector de l’església del Sagrat Cor d’Amposta i fill, precisament, de Cinc Torres.
Però és que a més a més hi ha una diversitat en tots els aspectes digna de tenir en compte. Son terres de bandolers com Panxampla (d’Alfara de Carles), maquis com la Pastora (de Vallibona) i generals com Cabrera (de Tortosa). Terres de frontera, estratègiques, que la guerra va tenyir de roig els pobles de cases blanques (con les guerres Carlines i Civil)
Tenim uns pobles amb encant com Horta de Sant Joan i Arnes a la Terra Alta o amb aires mariners com l’Ametlla de Mar, la Ràpita i les Cases a la part N i Morella, Catí i Sant Mateu al S. Platges que atreuen els turistes de fina sorra daurada com les de Peníscola i Vinaròs i, també la Ràpita i l’Ampolla.
Matèria primera de màxima qualitat com les taronges, les mandarines, l’oli d’oliva, les ametlles i la mel. Les carxofes de Benicarló i el Delta de l’Ebre, la fruita dolça de la Ribera d’Ebre, l’arròs del Delta o el vi que s’elabora a la Terra Alta. També els llagostins de Vinaròs i la Ràpita o els musclos i ostrons de les badies. I també altres productes elaborats com el torrons de Catí, el formatge tendre de Sant Mateu, Catí, Morella i Camarles, les anxoves de Vinaròs i la Cava. I fins i tot el cava d’Ulldecona (que acaba d’estrenar nova xapa)
L’any de pluges són benignes, es fan els millors rovellons; des de Rasquera a Castell de Cabres, passant pel Port i Fredes, sense oblidar-me d’altres pobles com Villafranca del Cid.
I a l’hora de seure’ns a taula, ¿on no hi trobem un restaurant amb encant on ens serviran els plats típics de la zona com el crestó (costelletes de cabra blanca) del Perelló i Horta de Sant Joan, o el tombet de Benassal, el ternasco de Mas de Barberans, els Reguers, i Morella o l’olla d’Ares o la cuina marinera de tots els pobles de la façana mediterrània?
Places fortes com les de Tortosa, Morella, Sant Mateu i Peníscola i castells com els de Cervera del Maestre, Ares del Maestre, Miravet, Flix i Ulldecona, demostrant la seva importància a l’època medieval, amb la presència de diverses ordres: la de Sant Jordi d’Alfama a l’Ametlla de Mar, la del Temple a Miravet i Peníscola, la de Sant Joan de l’Hospital de Jerusalem a Amposta i la de Montesa a Sant Mateu. I d’origen àrab com el de la Suda de Tortosa i el de Morella.
Un patrimoni de la Humanitat com són les pintures rupestres d’art llevantí que hi ha, també, als dos costats del Sénia: el Perelló, les de l’ermita d’Ulldecona, les de la Valltorta de Tírig, les d’Ares i Morella la Vella. I també assentaments ibers com els de la Moleta del Remei d’Alcanar i el Castellet de Banyoles de Tivissa.
Els Parcs naturals del Delta de l’Ebre, els Ports de Tortosa-Beceit i el de la Serra de Irta.
De fires, també en tenim una bona mostra: la de l’artesania de Sant Mateu, la de la Terrissa de la Galera, les de mostres d’Amposta, Tortosa i Móra la Nova, la de caça de Móra d’Ebre, la nàutico-pesquera de Sant Carles de la Ràpita. Només per citar-ne unes quantes...
Sobre festes, ja ni em parléssim. Les falles de Benicarló, els Carnavals de Vinaròs, la del Renaixement de Tortosa, la Móra morisca de Móra d’Ebre, les quinquennals d’Alcanar i Ulldecona i les sexennals de Morella, etc.
Tradicions com les curses de cavalls de la Sénia i els bous (en totes les seves modalitats: vaquetes, bou embolat, bou capllaçat...) Les romeries allí on hi ha ermites (Sant Gregori de Benicarló, Sant Sebastià de Vinaròs, de la Mare de Déu de la Vallivana, la Font de la Salut de Traiguera, la Balma de Sorita, Coll de l’Alba de Tortosa, la del Remei d’Alcanar, la de la Pietat d’Ulldecona, la Fontcalda a Prat de Comte, etc.) Sense oblidar-nos de les bandes de música, presents a la majoria de pobles.
I per finalitzar una dansa que ens uneix: la jota. Afortunadament recuperada en molts de pobles, es balla a bona part de les Terres de l’Ebre: Amposta, Paüls, Benifallet, Miravet, etc. I també al País Valencià la ballen a pobles com Càlig. I naturalment a Ulldecona i Alcanar, amb els típics balls de mantons de les festes patronals.
Però a aquest privilegi sé li ha de sumar un clima força benigne (encara que de vegades, el Mestral i el Llevant bufin amb força!), pobles amb encant amb una gent planera i entranyable, uns productes excel•lents que fan que tinguéssim una gastronomia extraordinària, tal i com m’ho recordava Toni, el rector de l’església del Sagrat Cor d’Amposta i fill, precisament, de Cinc Torres.
Però és que a més a més hi ha una diversitat en tots els aspectes digna de tenir en compte. Son terres de bandolers com Panxampla (d’Alfara de Carles), maquis com la Pastora (de Vallibona) i generals com Cabrera (de Tortosa). Terres de frontera, estratègiques, que la guerra va tenyir de roig els pobles de cases blanques (con les guerres Carlines i Civil)
Tenim uns pobles amb encant com Horta de Sant Joan i Arnes a la Terra Alta o amb aires mariners com l’Ametlla de Mar, la Ràpita i les Cases a la part N i Morella, Catí i Sant Mateu al S. Platges que atreuen els turistes de fina sorra daurada com les de Peníscola i Vinaròs i, també la Ràpita i l’Ampolla.
Matèria primera de màxima qualitat com les taronges, les mandarines, l’oli d’oliva, les ametlles i la mel. Les carxofes de Benicarló i el Delta de l’Ebre, la fruita dolça de la Ribera d’Ebre, l’arròs del Delta o el vi que s’elabora a la Terra Alta. També els llagostins de Vinaròs i la Ràpita o els musclos i ostrons de les badies. I també altres productes elaborats com el torrons de Catí, el formatge tendre de Sant Mateu, Catí, Morella i Camarles, les anxoves de Vinaròs i la Cava. I fins i tot el cava d’Ulldecona (que acaba d’estrenar nova xapa)
L’any de pluges són benignes, es fan els millors rovellons; des de Rasquera a Castell de Cabres, passant pel Port i Fredes, sense oblidar-me d’altres pobles com Villafranca del Cid.
I a l’hora de seure’ns a taula, ¿on no hi trobem un restaurant amb encant on ens serviran els plats típics de la zona com el crestó (costelletes de cabra blanca) del Perelló i Horta de Sant Joan, o el tombet de Benassal, el ternasco de Mas de Barberans, els Reguers, i Morella o l’olla d’Ares o la cuina marinera de tots els pobles de la façana mediterrània?
Places fortes com les de Tortosa, Morella, Sant Mateu i Peníscola i castells com els de Cervera del Maestre, Ares del Maestre, Miravet, Flix i Ulldecona, demostrant la seva importància a l’època medieval, amb la presència de diverses ordres: la de Sant Jordi d’Alfama a l’Ametlla de Mar, la del Temple a Miravet i Peníscola, la de Sant Joan de l’Hospital de Jerusalem a Amposta i la de Montesa a Sant Mateu. I d’origen àrab com el de la Suda de Tortosa i el de Morella.
Un patrimoni de la Humanitat com són les pintures rupestres d’art llevantí que hi ha, també, als dos costats del Sénia: el Perelló, les de l’ermita d’Ulldecona, les de la Valltorta de Tírig, les d’Ares i Morella la Vella. I també assentaments ibers com els de la Moleta del Remei d’Alcanar i el Castellet de Banyoles de Tivissa.
Els Parcs naturals del Delta de l’Ebre, els Ports de Tortosa-Beceit i el de la Serra de Irta.
De fires, també en tenim una bona mostra: la de l’artesania de Sant Mateu, la de la Terrissa de la Galera, les de mostres d’Amposta, Tortosa i Móra la Nova, la de caça de Móra d’Ebre, la nàutico-pesquera de Sant Carles de la Ràpita. Només per citar-ne unes quantes...
Sobre festes, ja ni em parléssim. Les falles de Benicarló, els Carnavals de Vinaròs, la del Renaixement de Tortosa, la Móra morisca de Móra d’Ebre, les quinquennals d’Alcanar i Ulldecona i les sexennals de Morella, etc.
Tradicions com les curses de cavalls de la Sénia i els bous (en totes les seves modalitats: vaquetes, bou embolat, bou capllaçat...) Les romeries allí on hi ha ermites (Sant Gregori de Benicarló, Sant Sebastià de Vinaròs, de la Mare de Déu de la Vallivana, la Font de la Salut de Traiguera, la Balma de Sorita, Coll de l’Alba de Tortosa, la del Remei d’Alcanar, la de la Pietat d’Ulldecona, la Fontcalda a Prat de Comte, etc.) Sense oblidar-nos de les bandes de música, presents a la majoria de pobles.
I per finalitzar una dansa que ens uneix: la jota. Afortunadament recuperada en molts de pobles, es balla a bona part de les Terres de l’Ebre: Amposta, Paüls, Benifallet, Miravet, etc. I també al País Valencià la ballen a pobles com Càlig. I naturalment a Ulldecona i Alcanar, amb els típics balls de mantons de les festes patronals.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)