LA CRISI A L'EBRE, EL NOSTRE TERRITORI

Les Terres de l’Ebre som un petit territori de poc més de 3.300 quilòmetres quadrats i 180.000 persones. Una petita “taca” al mapa de Catalunya i una “insignificància” si ens comparem amb Europa o el món. Però la crisi ens afecta igual o pitjor que a altres indrets de les grans zones metropolitanes de Barcelona o Tarragona.
La crisi del “totxo” ens afectà greument. Les empreses grans que s’emportaven les obres públiques i construïen illes de vivendes unifamiliars i blocs de pisos van tenir que acomiadar a bona part de les seves plantilles de treballadors. En un altre temps no afectat per aquesta crisi mundial (provocada pel món financer i el gran capital, no ho oblidem), aquest “excedent” de treballadors podrien haver estat recol•locats al sector industrial majoritàriament i el de serveis (turisme, hosteleria, transports, etc.) Però en aquests moments cap sector passa per una “bona època”.
Encara que l’estudi del prestigiós economista ebrenc Germà Bel, digui que les Terres de l’Ebre som un país “suficientment” industrialitzat, la veritat és que no ens vindria malament que es poguessin instal•lar al territori unes quantes indústries més que garantissin certa estabilitat de llocs de treball i, com no, també estabilitat econòmica per a moltes famílies.
Les Terres de l’Ebre, com no podia ser d’una altra manera, s’han vist afectades per diversos “expedients de regulació d’ocupació”, tal vegada més conegudes per ERO’s. Comparativament parlant (si ho fem en percentatges) el nombre de treballadors afectats a les nostres comarques, segurament seria superior a les grans zones industrialitzades de Catalunya. I és que han estat moltes les empreses que han tingut que acollir-se a aquesta mesura perquè han vist com les seves comandes no paraven de baixar. Només per nomenar-ne unes quantes. Lear de Roquetes, Antaix de la Sénia, Medesa d’Amposta, Vidres Guardiola de Tortosa, Celulosa de Levante, també de Tortosa, la darrera en afegir-se a la llista, etc.
Aprofitant el congrés que aquest cap de setmana ha fet la UGT de les Terres de l’Ebre a Móra d’Ebre, es va demanar a la Generalitat de Catalunya més implicació al territori per a promoure la instal•lació de noves indústries. Les condicions les tenim totes (o quasi): polígons industrials, aigua, bones comunicacions (encara que millorables), etc.
Però la UGT no ho pot fer sola. Cal implicar els altres organismes socio-econòmics del nostre territori: cambra de comerç, ajuntaments, consells comarcals, IDECE, els altres sindicats, associacions empresarials, etc.
Ja existeix un organisme, el Consell Econòmic i Social de les Terres de l’Ebre, presidit per Josep Maria Franquet que representa a tot el teixit econòmic del territori. Ara només cal posar-se a treballar sense fissures ni partidismes. Els ciutadans de les Terres de l’Ebre ens mereixem uns organismes (i els organismes estan integrats per persones) que s’impliquin amb el nostre territori encara que sigui a canvi d’enfrontar-se amb els nostres més alts representants a nivell de Catalunya.
Només així aconseguirem sortir-ne ben parats de la crisi i estar preparats per a les que puguin arribar que, sense cap mena de dubte, passarà.

AL·LUCINAR EN COLORS

Reconec que no segueixo massa les campanyes electorals i menys els debats televisions. Tinc les meves idees i, normalment, els que tenen certes inquietuds polítiques els deu de passar el mateix. A les campanyes, els mítings i els debats solen ser per reafirmar les conviccions personals de cadascú, sobre tot de militants i simpatitzants. Només un grup més o menys important d’indecisos són els que, finalment, poden fer variar el resultat. Difícilment, un militant del PSOE votarà PP i a l’inrevés passa igual.
Ahir, al final del Telenotícies nit de TV3, vaig poder escoltar, encara que fos a la distància, el resum del dia de la campanya dels principals candidats a les properes eleccions europees. Al parlar dels actes del CiU, del candidat Ramon Tremosa i del líder de la “casa gran del catalanisme” Arturo Mas, vaig quedar esperpèntic. Com es diu vulgarment, al•lucinava en colors! Deien que volen potenciar el petit comerç en detriment de les grans superfícies comercials. Els de CiU no són uns beneits, ja que saben que entre els propietaris de les petites i mitjanes empreses de Catalunya tenen un bon viver de vots. En canvi sí que són hipòcrites! I ho dic així, amb totes les lletres... o cal marxar molt lluny, a casa, es a dir, a Amposta hi tenim un bon exemple. Una ciutat de les petites a Catalunya (20.000 habitants) concentra un número important de supermercats. A saber: Mercadona, Ldel, Eroski, Caprabo, Dia (dos centres) i Aldi. També altres cadenes més petites i especialitzades com Electrohíper Europa o Schlecker i d’altres. I com es diu vulgarment, “Si no vols ‘caldo’ pren-ne dues tasses”, un grup d’inversors i constructors, han promogut, amb el beneplàcit de l’equip de govern i una part de l’oposició, una zona comercial entre el cementiri i l’Eix de l’Ebre, a tocar amb el polígon de les Tosses. De moment pareix confirmada l’arribada del Carrefour i d’altres superfícies del món del bricolatge i del lleure.
L’únic grup que hi va votar en contra, el PSC, va mostrar les seves reticències perquè no s’havia consultat a les dues associacions de comerciants de la ciutat: la Federació de comerç i el Triangle. I a sobre els caigué una pluja de difamacions com ara: “Volen que el comerç vagi a Tortosa”.
Viure per veure...

DOCTOR GUARDIOLA

Aquests dies he escrit molt sobre el Barça. També d’alguns jugadors. Però potser no tant de l’entrenador: Pep Guardiola. Els entesos en futbol diuen que ha estat l’artífex d’aquest Barça, no campió, sinó “tricampió”.
Es diu que prop del 85 % dels aficionats culers no creient amb ell (m’incloc) i alguns opinaven després de la primera derrota en el primer partit de lliga al camp de los Pajaritos contra el Numància i el següent empat a casa, que no arribaria a Nadal. Ara volen que renovi el més aviat millor i això que encara té un any de contracte i, si el volen aquí, segur que no marxarà en lloc, encara que li paguin més!
Hi ha una especialitat econòmica que es diu “economia aplicada”. Confesso que no sé de que va, però tan sé val, perquè no en vull parlar... Però crec que hauria d’haverne una altra que fos “psicologia aplicada”. Això és el que ha estat fent Guardiola tota la temporada: aplicar la seva filosofia als jugadors del Barça per a que rendissin sobre els terrenys de joc! I una bona mostra d’això és el que va fer el dia de la final de Roma. El “gloriós” 27 de maig (un mes de maig que no es tindria que haver acabat mai!)
Suposo que a hores d’ara tothom deu de saber del que estic parlant. Aquest matí ja ho ha comentat a la Cadena SER quan parlava dels titulars de les portades del principals diaris espanyols. Ho portava el Periódico (aquests dies el Periódico ha fet autèntiques meravelles amb les portades). Curiosament, per aquells que no l’heu vist, la foto no era de Guardiola, ni de la copa de la Champions, ni de cap jugador del Barça. Era de Russell Crowe quan va fer el paper protagonista a la pel•lícula “Gladiator”. Sota la fotografia s’hi pot llegir. “Els 7 minuts que van canviar la història del Barça. Així va mentalitzar. Pep Guardiola els seus jugadors. 1. Va escurçar l’escalfament a la gespa de l’Estadi Olímpic. 2. Va tancar els jugadors al vestidor i va apagar els llums. 3. Va projectar una pel•lícula barrejant escenes de ‘Gladiator’ amb imatges de tots els jugadors en ple esforç. 4. Va ambientar la sessió amb la música de l’òpera ‘Turandot’.
Poc a poc s’han anat sabent més coses. Aquest vídeo el va fer, a petició de Guardiola, un realitzador de TV3 amic seu i pareix que la cadena catalana l’oferirà en exclusiva. Si no ho he entès malament, dilluns que ve.
També és parla de Guardiola i de les seves premonicions: què si ell i Estiarte, al Barça, guanyarien la Champions un dia... Què si Messi faria un gol ‘important’ de cap...
Hi ha qui opina que molts d’anys amb aquest ritme, Guardiola no pot durar. D’alguna manera pareix que ell mateix ho pensa així al declinar l’oferiment de renovació pel Barça. De moment vol acabar l’any que li queda de contracte “i després ja es veurà...”.
Jo veig a Guardiola donant classes magistrals de psicologia aplicada al futbol i intueixo que alguna universitat catalana i no catalana el faran doctor “honoris causa”. I quan es retiri, que algun dia haurà de ser, farà el que fan els personatges importants com Clinton, Felipe González, etc.. donar conferències per tot el món i escriure algun llibre de tant en tant.
Però mentre tot això no arriba, a gaudir del Pep i del nostre Barça. Jo amb la lliga, havent guanyat al Madrid, ja em conformava. Després va venir la copa del Rei i l’èxtasi de la Champions! És pot demanar alguna cosa més?
Per cert, jo no tinc tants de dots per endevinar com Guardiola, però després del 2-6 vaig dir que el Barça podria ser campió sense guanyar cap partit més, perquè el Madrid els perdria tots. De moment s’està complit. Però vaig dir que el Barça seria campió amb un gol de Gudjohnsen i aquí em vaig equivocar. L’islandès ni va jugar, però el Barça va guanyar!
Gràcies mestres. Gràcies doctor!

DEL BARÇA MÉS QUE UN CLUB A UN EQUIP MÀGIC

Ahir, en acabar el partit (un partit que va durar més de 90 minuts, ja que cal comptar tota la cerimònia de lliurament de trofeus i també la celebració del Barça), vaig escriure un petit comentari al blog. Acabava dient que parlaria de Cristiano Ronaldo.
Ahir no tocava. La nit d’ahir era per a gaudir-la. Per viure el moment. Un moment que, juntament amb tants d’altres, el “reviurem” molts de cops a la nostra vida. Després del històric 2-6 al camp del nostre etern rival, vaig opinar, con tants d’altres, que un resultat semblant tardarem en veure’l. Només solen passar cada 25 o 30 anys... Del 0-5 al 2-6 o de 1974 a 2009! Seria un goig poder-ne viure un cada any, però sembla una mica difícil per no dir impossible.
Al Manchester Unitet va mostrar-se al meu parer, com el gran equip que és. Només cal mirar el percentatge de possessió de pilota per a comprovar-ho: sobre un 52 a 48 a favor del Barça. Aquest any, el Barça, amb rivals d’extraordinària entitat ha assolit percentatges propers al 70 %. Però el Manchester era el vigent campió de la Champions i, sobre el camp, ho va demostrar. Sobre tot en els primers 10 minuts o, Ronaldo i els seus van arribar en suficient claredat 5 cops davant de la porteria de Valdés mentre que el Barça encara no s’havia apropat a la de Van der Sar. Cristiano es va reivindicar com un davanter perillós. Sobre tot a pilota parada, amb els desmarcades i regats.
Però passats aquests 10 minuts i amb l’arribada del gol d’Eto’o (qui ens ho hauria de dir amb el pèssims partits que estava jugant darrerament), el Barça va començar a rutllar i el Manchester fa anar afluixant poc a poc. Fins l’èxtasi del gol de Messi. Faig un parèntesi. No sé si heu vist avui al Periódico la foto del remat de cap de l’argentí i la cara del porter holandès; tot un poema, ja que només sortir la pilota del cap de Leo, Van der Sar veu que ja és gol. Tanco parèntesi. I aquest va ser el final dels anglesos. A partir de llavors només hi va haver un equip sobre el terreny de joc: el Barça. I amb un equip on s’acaba més aviat de nomenar els jugadors que no eren de la cantera que no dels que s’han format a la ‘Masia’: 7!!
I va ser llavors quan Cristiano Ronaldo va mostrar la seva pitjor cara. La del nen cregut i malcriat. Com sé sol dir: “Li han dit ‘guapo’ i s’ho ha cregut”. Un bon jugador per al Real Madrid! No desentonaria amb Ramos, Guti i companyia... Ronaldo, ahir, va merèixer ser expulsat. Les dues entrades a Puyol eren de targeta... A la primera l’àrbitre no li va voler ensenyar!
Ronaldo, el considerat fins ara el ‘millor jugador del món’, al menys de forma ‘oficial’, va veure com el joc de Messi el superava. Messi va demostrar tenir molts més recursos de Ronaldo i un millor toc de pilota que el portuguès. És comparable a dos jugadors de tennis. Un domina les pistes ràpides i l’altre és un mestre de la terra batuda. Aquest darrer, normalment, ha de tenir molt més repertori de cops que l’altre que basa el seu joc en el servei i la boleia...
Segurament Messi serà considerat a partir de la propera tardor, de forma oficial, el millor jugador d’Europa. Oficiosament, de ben segur que ja ho és des de fa temps... Amb el permís d’Iniesta i Xavi (que va ser nomenat el millor jugador de la final) Però aquests no són ni brasilers ni argentins. Un és de Fuentealbilla (Albacete) i l’altre català de Terrassa. Però no només aquests van brillar amb llum pròpia. Què em dieu del propi Puyol? O Piqué? Quin gran descobriment el de Piqué!
En resum, un Barça de somni!!