CORRAL DE GALLINES

Quan algú és covard, sé li diu que és un gallina. Suposo que pel caràcter poruc que tenen aquestes aus de corral. Després de les darreres notícies sobre el cas Gürtel que afecta a diversos càrrecs del Partit Popular, la seu del carrer Gènova de Madrid s’apareix prou a un corral de gallines.
Feia temps que no escoltava “Hora 25” de la Cadena SER. Molt abans de la defunció de Carlos Llamas. Aquest canvi de costums es va produir quan vaig tenir que mudar-me de casa durant uns mesos. A nit vaig tornar a escoltar el programa i penso que va ser una nit adequada per fer-ho. A l’hora de la tertúlia, els col•laboradors van parlar de la imputació del tresorer Luis Bárcenas i també de Jesús Merino i Gerardo Galeote. El jutge de Madrid que fins ahir portava la investigació, va traslladar al Tribunal suprem al haver “aforats” i com a tals, és incompetent per a jutjar-los. Cada vegada està més clar que hi va haver tot una trama corrupta de les empreses que dirigia Correa que, a canvi de suculents contractes públics d’allí on governava el PP, els hi donava suculentes comissions. Ara el que falta demostrar és si el PP es finançava de forma il•legal o no i només els imputats s’embutxacaven els bitllets bancaris. Personalment, penso que sí, que hi ha una trama de finançament, però el ser humà es dèbil i davant del color morat dels de 500 euros, és difícil reprimir-se les ganes “d’anar-ne apartant de tant en tant”. Per cert, es diu que van enxampar a Bárcenas fent in ingrés de 700 bitllets de 500 € i, al veures atrapat, va dir que havia demanat un préstec per a finançar una operació i com que no s’havia fet els tornava a ingressar (¡! ¿?)
A Luis Barcenas se li imputen dos delictes: el de frau a l’hisenda pública i també de suborn. No obstant el jutge ja avisa que el de frau fiscal prescriu a final de mes i dona pressa al Tribunal Suprem per a que això no passi.
A la tertúlia van recordar la condició de registrador de la propietat de Mariano Rajoy i per tant, advocat. Pensaven que havia degut de llegir-se l’auto de les imputacions dictat pel jutge (que per cert, opinaven que era un dels millors que havien llegit, tan en la forma con en el fons) L’auto en qüestió no deixar lloc a que es puguin extreure altres conclusions i per tant, pensaven que Rajoy hauria d’haver pres mesures en contra dels imputats. Cosa que, ahir, no va ser així. Una mesura “cautelar” seia haver-los donat de baixa provisional del partit esperant la sentència judicial que es produirà en un temps, crec, relativament llarg.
Hi havia qui comentava que Bárcenas deu de tenir alguna cosa amagada i que la traurà en cas de necessitat. I Rajoy té por a que això pugui succeir. Per tant, no provocarà aquesta situació.
També el propi Bárcenas caldria que adoptés alguna postura diferent al seu actual comportament. Per exemple dimitir de tots els seus càrrecs. Tampoc no ho ha fet.
Mentre, el portaveu parlamentari, el valencià, Esteban Gonzàlez Pons segueix insistint que “es tracta d’una trama del govern que no ha pogut pair la derrota electoral de les passades eleccions europees”. Arguments no li falten, no. Abans era la por a perdre-les i ara, per la rebequeria d’haver-les perdut. I si les causes continuen, segurament sortiran molt més motius per inculpar l’actual govern de Zapatero.
L’altre dia, parlant de les estratègies electorals, va sortir l’actitud del grup parlamentari del PP amb Rajoy al cap i la similitud amb aquell temps de la presidència de Felipe González amb Aznar com a cap de files i el seu . “Váyase, Sr. González”. El que havia fet (o no), importava poc. Ara passa el mateix, tots els mals del país son deguts a Zapatero i el seu govern.

BARRI SÈSAM

Ens hem fet grans, però encara recordem quan a la 1ª de TVE feien el programa infantil Barri Sèsam. Hi sortien diversos personatges com Epi i Blas o com el monstre Coco. Era, evidentment, un programa pensat per als més menuts de la casa. Molt didàctic, s’ensenyava a la canalla conceptes bàsics com prop i lluny, gran i petit, abans i després o dreta i esquerra.
Aquests conceptes ens van quedar (bé, de fet a mi ja em va agafar una mica crescut i ja me’ls havia après feia uns quants anys), però pasta el temps, pareix que el PSOE ens vulgui canviar els conceptes, pensant que els hem obligat o una cosa així.
El dia 9 d’agost de 2008 es fixava com a data límit per aprovar el nou finançament de Catalunya, segons l’Estatut de Catalunya que fa "validar" el Congrés dels Diputats amb suport del grup socialista. Des de llavors s’han anat fixant noves dates. La darrera el 15 de juliol proper. O sigui per a dintre d’un mes exactament. El PSOE està jugant amb els interessos del poble català, pensant, dic jo, que no devem tenir clar el concepte de temps.
Tampoc no hi ha acord sobre la quantitat. Zapatero no para de repetir que “serà el millor finançament que ha tingut mai Catalunya”. Presumeixo que la qual cosa no ha de ser tant difícil. És evident que l’actual sistema és un model caducat, com ho era l’antic Estatut. Per això, des de Catalunya se’n promouen de nous. Qualsevol xifra que superi la quantitat que percebia abans Catalunya via transferències corrents, serà millor. No serà la ideal, ni l’adequada, ni la necessària... Digueu-li com vulgueu, però si la “millor que hem tingut”.
Al míting central del PSC a Barcelona de les passades europees, Zapatero va reiterar una vegada més que s’estava prop de tancar l’acord. Ara resulta que la ministra Elena Salgado ofereix la mateixa xifra que ja havia estat rebutjada el mes de març. Potser ho desconeixia la Salgado? No ho crec.
Que tota aquesta negociació ha portat un desgast considerable al PSC? Segur! Com a principal partit del govern de Catalunya i cosí germà del que governa a Madrid, aquí a Catalunya hi ha molta gent que no acaba de comprendre l’actitud tolerant del PSC i potser encara menys, la dels altres dos socis de govern.
És evident que aquesta ha estat, sinó la única, la principal causa de la pèrdua de vots a les passades eleccions del 7 de juny. Així, el manifesta d’ahir del PSC demanant disculpes, sorprèn perquè no és habitual en un partit polític, però sembla lògic.
Per acabar recordem una frase del president Montilla al acte de campanya de les generals de l’any passat: José Luis, els socialistes catalans t’estimen, però encara estimem més Catalunya!” Què esperem per a demostrar-ho!!

ALS MEUS SEGUIDORS D'AMPOSTA

Quan un s’obre un blog a Internet ho fa amb la intenció que les seves opinions, comentaris, recull de noticies i, fins i tot les seves dèries puguin arribar al màxim públic possible. Normalment mai acaba de ser així del tot i només uns quants et segueixen d’una manera més o menys periòdica. Alguns d’ells t’ho diuen en privat. D’altres, els menys fins i tot s’atreveixen a posar-se com a seguidors al teu blog. Cal dir que dels 9 que s’han declarat seguidors de la Via Augusta només en conec 2. Dels altres només conec alguna cosa al mirar el seu “perfil” quan han deixat “penjat” dels seus respectius blogs.
El seguidor sol ser, a part de conegut, proper ideològicament parlant. Et llegeix perquè li agraden els teus comentaris, encara que, de vegades, pugui discrepar en conceptes puntuals. Cosa que a mi em passa sovint, ja que, al fixar-me escriure almenys una entrada diària, fa que les meves opinions siguin abundants i diverses.
Però de vegades el perfil del seguidor no es així. I això mateix ho he pogut contrastar algun com en veure que gent d’altres ideologies t’han fet opinions sobre comentaris que has deixat.
La darrera va ser anit a propòsit d’una entrada que vaig fer a la Via Augusta dilluns 1 de juny, festa de la Pentecosta. Precisament aquest era el títol i a una regidora de l’ajuntament d’Amposta no li va semblar bé el que deia d’ella. I això que només l’esmentava! Què hauria passat si li hagués deixat algun comentari de desaprovació de la seva gestió?
Va ser a l’entrada del sopar que va organitzar la Lliga contra el Càncer d’Amposta. Pel que vaig poder intuir, l’alcalde, que també era present al sopar, ne devia d’estar al cas.
L’entrada va ser “triomfal”. De sobte em crida (sense saber mol bé com...) i em diu que “em convidava avui anar a la platja amb ella i els seus amics”. Vaig tenir que reaccionar ràpid per pensar que volia dir exactament. Llavors em va venir al cap el comentari que vaig fer sobre la festa de la Pentecosta. Quan li vaig dir que en cap moment havia deixat el seu nom, em va saber dir que de “regidores joves, a l’Ajuntament d’Amposta n’hi ha poques i que els seus amics “s’havien molestat”. Algú sap de qui estic parlant? Creieu que hi ha tanta gent a Amposta que per fer aquest comentari hagi pogut identificar, ja no a la regidora, sinó als amics que l’acompanyaven? Així que ara no diré si era JOVE o menys jove, ja que, a la vida, tot és relatiu...
El meu parer, la regidora va pecar de dues coses. La primera d’inoportunitat, ja que el lloc no era el més adient per a parlar d’això. I la segona d’elegància. Però l’elegància (que alguns poden pensar que només està en la forma de vestir), també és una qualitat de la persona que, la majoria de vegades, no es guanya amb el temps... Aquesta regidora no ha estat la única que m’ha fet algun comentari sobre els meus escrits. De fet, jo ja coneixia la “preocupació” que causen els meus escrits en el “departament de premsa i propaganda” de l’ajuntament, ja que me’n havien fet alguns comentaris. Per exemple el propi alcalde, quan encara era el “segon” de l’ajuntament i alguna persona que no citaré perquè no es dedica professionalment a la política.
No vull acabar aquest escrit sense fer un altre comentari. Com us he explicat i com sabeu tots aquells que em segui assíduament, “dono molt de si”. I contra el que puguin pensar molts, no sempre que escric sobre Amposta és per fer-ho de forma negativa. Millor dit, d’Amposta sempre escric bé, les meves crítiques solen anar dirigides cap a certs individus per la seva gestió al capdavant de les institucions o per fets puntuals que puguin passar.
Així que sobre Amposta també he escrit sense que ningú dels ajuntaments (present i anterior) m’hagin fet mai un comentari positiu. Tampoc altres persones que hi treballen i a qui els vaig informar dels fets. En el darrer més aproximadament, he escrit fins a 6 vegades explicant esdeveniments i fets de la nostra ciutat: sobre la nit de l’esport, la trobada de jotes, sobre la festa del Centenari (fins a dos cops) i, finalment, sobre l’exposició d’escultura al Museu. I a l’altre blog, el Tossal dels Tres Reis, on el nombre d’entrades és molt inferior, també he escrit dues vegades: una ruta pel Delta (amb atenció especial a Amposta i un altre cop sobre la festa del Centenari. Això sense contar les col•laboracions que he fet per a Vinaròs News i la revista interna de l’empresa on treballo. De fet, el proper diumenge sortirà a V.N. un article sota el títol de “La Culminació de la Festa del Centenari”.
Desgraciadament, avui o he pogut acompanyar-los a la platja. Els meus pares no son tant joves com els d’ella (veieu com tot és relatiu) i els diumenges els hi tinc que dedicar part del meu temps. De totes formes, gràcies per la invitació! Només desitjo que hagin tingut un bon dia (des de casa pareix que el temps hagi estat prou bo)

LA INAUGURACIÓ DEL PONT PENJANT

Ahir al vespre-nit, un bon grapat de ciutadans d’Amposta van tornar-se a vestir tal i com ho feien els nostres iaios ara fa tot just un segle.
El motiu no era per a menys. S’inauguraven les obres de remodelació del pont penjant, el símbol de la nostra ciutat.

Per a l’ocasió, i com a cloenda dels actes del centenari de l’atorgament dl títol de ciutat, es va escenificar la “prova de resistència” que va fer-se l’any 1920 quan s’inaugurà el pont. Llavors hi van participar 44 carros carregats amb sorra i grava fins sumar 66.000 quilos. Ara, els 30 i escaig carros que hi van participar anaven carregats de pallús.

A l’acte també hi van participar les dues bandes locals: la Lira Ampostina i la Unió Filharmònica. Així com també les corals de totes dues entitats.
Als quatre cantons, sobre un gran escenari, els nens i nenes dels diversos col•legis d’Amposta, les dues corals i la banda de música de la Filha interpretaven un cop més l’himne de la nostra ciutat: Oh Amposta, del mestre Joan Sunyer.

L’acte va acabar amb els parlaments de les autoritats: la subdelegada del govern, en representació del Ministeri de Foment, que ha estat qui ha pagat l’obra, l’alcalde d’Amposta, l’alcalde de l’Aldea (on comença l’altre costat de pont) i la regidora de cultura. Després es va entonar els Segadors, l’himne de Catalunya.

Llavors hi va haver un castell de focs artificials i, finalment, les quatre autoritats plegades, van “prémer” el botó que encenia la il•luminació del pont.