ALCORCÓN, ALCORCÓN, ALCORCÓN... ALCORCÓN, AL-COR-CÓN!!

Sense més comentaris. No vull ferir sensibilitats...

REFLEXIONS SOBRE LA PUJADA D’IMPOSTOS ALS FUTBOLISTES ESTRANGERS

En primer lloc cal recordar que la pujada d’impostos encara o és segura. És veritat que el PSOE va pactar amb altres partits, la majoria situats a la seva esquerra, un increment d’impostos del 22 al 43 % per aquells futbolistes estrangers que juguessin en equips espanyols i que guanyessin a l’any més de 600.000 euros (100 milions de les pessetes d’abans)
La mesura no és, ni molt menys, discriminatòria per ningú. El tipus del 43 % ja el paguen la resta de jugadors espanyols que cobren per sobre de la quantitat citada.
I per què els clubs s’hi oposen? L’enrenou que ha organitzat la Lliga de Futbol Professional (LFP) és perquè, fins ara, els impostos en lloc de pagar-los el jugador, els hi pagava el club. Quan es fitxava una megaestrella i se li prometia una fitxa, per exemple, de 6 milions d’euros a l’any, aquesta, per fer una comparativa ràpida amb el que li podia oferir un altre club d’un altre país, demanava que fossin lliures d’impostos, es a dir, que la quantitat final que ingressaria el jugador al seu “compte d’estalvis”, serien 6 milions i no 6 milions menys els impostos que resultaria al voltant de 3,5 milions.
Futbolistes com el madridista Raúl González van manifestar que la mesura els hi semblava bé.
Però segurament que hi ha molts més ciutadans que la mesura els hi sembla “de meravella”. En èpoques de crisi, el govern més que mai ha de buscar diners via impostos d’allí on sigui i, posats a fer-ho és més normal que tributin més les rendes més altes. Jo sempre he dit una cosa: Pot viure millor un jugador que guanya 6 milions d’euros que un altre que en guanya 4? La resposta és no! Crec que arriba un moment, quan guanyes un bon sou, que viure millor és impossible. Després de tenir la casa dels teus somnis, els cotxes dels teus capritxos, poder fer els viatges a llocs exòtics i residir a hotels de 6 estrelles, etc. què més es pot demanar? Què només dura uns anys? Però quins anys! Al treballador de peu, a aquell que treballa a una fàbrica o porta un autocar o a la netejadora d’un hospital, ni molt menys pot somiar (bé, potser somiar, sí) tenir o fer alguna d’aquestes coses que he citat.
La LFP s’excusa dient que ara venen els millors futbolistes del món i que si s’apugen els impostos no vindran. I què passa? Potser en sortiran més d’aquí! A més, quants clubs de futbol tenen la possibilitat de poder contractar jugadors galàctics? El Real Madrid i... El Barça? Potser posar-ho en dubte... El Barça la temporada passada venia de guanyar-ho tot: copa del Rei, lliga i champions League i, en canvi, no va poder fitxar pràcticament res. Ribéry, per exemple, preferia jugar amb el Madrid. Sí el Barça feia el millor futbol, per què? Senzillament perquè li pagaven més que al Barça.
La resta de clubs que conformen la LFP no poden ni arribar-ho a somiar.
Segurament si s’acaba traient l’anomenada llei Beckham (o es fa la llei anti-Florentino, com més us agradi) el nivell futbolístic entre els diferents equips de futbol s’igualarà molt i això donarà més incertesa i emoció al campionat nacional de lliga. De sortida ja no es parlarà només del Barça i el Madrid...
No voldria acabar sense anomenar, encara que només sigui de passada, a aquells ciutadans que el futbols ni els va ni el ve. Són, la majoria, els més contraris a que es paguin quantitats desorbitades als esportistes d’elit. Pensen d’ells que son uns egoistes i no els manca raó. Es clar que hi ha jugadors que han creat fundacions o fan grans donatius a ONG’s, però normalment només ho fan per a rentar-se la consciència!

MONTILLA DEMANA PERDÓ

Algú va dir que “Amor és no tenir que dir mai ho sento”. Però cada cop és més evident que entre la ciutadania (m’escapo sempre que puc de dir “votants”) i la classe política hi ha cada cop més “desamor”. Dóna la sensació que entre els ciutadans d’aquest país ja un cert desencís cap a la classe dirigent. Bona part d’aquest desencís és pels casos de corrupció política que van sortint, però també perquè els dirigents no fan allò que esperen els ciutadans quan van a dipositar el seu vot. Més difícil d’entendre són aquells que sempre es queixen de tot però que normalment no van a votar. “Quedar-se a casa”, en democràcia, és una opció més, però al meu parer no la més encertada. Si aquest col•lectiu (per dir-ho d’alguna forma) d’abstencionistes que ronda entre el 25 i el 60 % de la totalitat de l’electorat, depenent de les eleccions (referèndums, municipals, autonòmiques, generals...) anés a votar, segurament els governs no durarien més enllà d’una legislatura, al menys que ho fessin “acceptablement bé”.
Però anem a Montilla. Duran la Convenció Municipalista que va tenir lloc a Barcelona el passat dissabte, el primer secretari del PSC José Montilla, va demanar perdó als ciutadans pels darrers casos de corrupció que han sortit a la llum a Catalunya. És un gest que l’hora, però possiblement, fet dintre d’un acte del propi partit, pareix que estigui fet només per a la gent de casa. Penso que seria bo que es dirigís a tota la ciutadania de Catalunya i demanés públicament perdó a tots els ciutadans i ciutadanes del Principat.
No crec que, aquest gest, li costés gaire de fer al President de la Generalitat. I, possiblement, la ciutadania, ho entendria com un gest de humilitat i de voler fer un punt i apart en “la manera de fer política” que, pareix, han cregut fins ara molts del nostres polítics. I torno recordar que no només parlo d’aquells polítics immersos en casos de corrupció, sinó també d’aquells que usen el poder només per governar de cara els seus sense tenir en compte que la societat és plural i que, de vegades, cal mirar més enllà d’aquelles persones que només estan per a lloar i aplaudir al “rei de taifes de torn”.
La segona autoritat de Catalunya, el President del parlament Ernest Benach, va suggerir fer una llei electoral nova. Una llei electoral de la que es parla sovint, però fins ara mai ningú ha volgut “posar fil a l’agulla”. Segurament perquè després de l’Estatut i el finançament, els partits del govern d’Entesa ja no suportarien un altres “desgast”, que en certesa comportaria la nova llei. Però arribarà el dia que algú tindrà que posar-s’hi.
Molts defensen que la nova llei haurà de tenir un canvi important. Les llistes obertes. Potser sigui una solució o potser no. No n’estic tant segur. Crec que posar “certs elements” dintre de les llistes ha de ser més cosa dels partits (de les direccions dels partits) que tenir que donar l’opció al votant (ara sí) d’escollir entre els que figurin a la llista. Heu entès el que vull dir? Penseu en uns comicis municipals. L’alcalde ha governat amb majoria absoluta, però bona part dels seus ciutadans saben que la seva “fulls de serveis no està immaculada”. Qui s’atrevirà a treure’l de les llistes en les noves eleccions? De seguir-hi anant, el seu electoral el seguirà votant i acabarà repetint, amb tota probabilitat, l’èxit. En canvi, si des de la direcció del partit se’l aparta, s’eradicarà la possibilitat de que continuï fent i desfent sense cap tipus de mirament dintre del seu municipi.

LA CASA BRUNET DE TORTOSA

(Aquest article s'ha publicat avui a Vinaròs News)

Quan el passat 21 d’octubre vaig entrar a la casa Brunet de Tortosa, l’antiga Acadèmia Cots, per escoltar una xerrada organitzada pels Mossos d’Esquadra que tenia per títol “La memòria viva de la història de la policia de Catalunya” i que havia de moderar el meu amic Àngel Magarzo, feia més trenta anys que no hi posava els peus.
La casa Brunet és un edifici neobarroc de l’arquitecte Josep Maria Vaquer construït l’any 1913 i situat al començament del carrer Cervantes, on comença l’eixample de Tortosa.


Evidentment no podia deixar de passar l’oportunitat d’observar les modificacions que sé li havien fet per adaptar-la als nous usos. Avui, la casa Brunet, és la seu de la Cambra de Comerç de Tortosa i durant un temps la seu territorial del Col•legi de Periodistes de Catalunya.
Només traspassar l’entrada, a la dreta, una petita porta dóna accés a les dependències administratives. Antigament, quan jo la freqüentava, era la vivenda particular de la vídua de Salvador Brunet que hi vivia amb els seu nou espòs D. Ramon Cinca Piqué, el director de l’acadèmia. També hi vivien el pare i el germà de D. Ramon i la mestressa de claus.
A l’esquerra, al que avui és el saló d’actes i on es va fer la taula rodona, era una estança amb dos nivells on s’impartien classes d’educació infantil i també es feien pràctiques de mecanografia.
Per l’escala recargolada de marbre amb barana de metall (no en sabria concretar si és bronze), s’accedeix a la planta noble. Recordo que llavors, només creuar la porta, s’hi podia veure, just a l’altre costat, un Sagrat Cor (avui desaparegut) A la dreta, darrera d’una taula convencional, s’hi asseia Joan Curto, un noi una mica més jove que jo que venia material didàctic com ara llapis, gomes d’esborrar, llibretes, etc. i que era nebot d’un dels professors, el Sr. Carles. Quasi al seu darrera hi havia la porta que conduïa als lavabos. També s’hi trobaven la porta d’accés a les dues aules on s’impartien estudies de comptabilitat, càlcul, taquigrafia, etc. I a la part esquerra, l’accés a la biblioteca particular del propietari, de la que solia presumir sovint per la quantitat i qualitat dels seus llibres.
No cal dir que com a planta noble que era, estava guarnida amb una decoració exquisida, més pròpia d’un palauet que d’una acadèmia d’ensenyament.
Però a mi em va impressionar molt l’accés a la planta superior, així com la pròpia planta, el segon pis de l’edifici. Va ser un dia en que, D. Ramon, ens va demanar de pujar-hi per a donar-nos unes nocions bàsiques de dret mercantil. A diferència de la resta de la casa, les escales eren estretes i fosques i el pis de sobre tenia el terra de fusta (no em va aparèixer parquet) Però l’aula, d’una superfície aproximada de quaranta o cinquanta metres quadrats, tenia les parets repletes de quadres penjats. Ens els miràvem a distància, sense tenir la valentia suficient per apropar-nos a veure’ls millor. Sempre m’he imaginat que la majoria devien de portar la firma de Ferran Arasa (Tortosa 1905-Barcelona 1992), un pintor a qui D. Ramon li feia de mecenes.


Però aquell dia, D. Ramon va sorprendre tothom. De un cartera com les que havíem usat de més petits per anar a l’escola, va treure un bon grapat d’accions de la Cros (una companyia especialitzada en fertilitzants i que va tenir fàbriques a la Ràpita i Flix; aquesta darrera encara existeix amb el nom de Ercros) En aquell temps els títols (és una altra forma d’anomenar a l’acció) eren com un diploma i a la part de baix hi havia els cupons que s’anaven retallant a mesura que es duien al banc per a cobrar el dividend. Ens va donar una acció a cadascú de nosaltres per a que la veiéssim de prop i observar-ne tots els detalla. Llavors ens va dir: “Si ens repartíssim entre tots les accions que han passat per dintre d’aquesta cartera, ja no ens faria falta treballar mai més...!”
Però provablement, l’anècdota que més em va cridar l’atenció va ser un dia que el pintor Ferran Arasa va visitar D. Ramon. Anaven xerrant cap aquí i cap allà pel vestíbul de la planta noble de la casa. D’un costat cap a l’altre i, D. Ramon el portava agafat per l’espatlla, una situació que jo havia vist moltes vegades amb diverses persones, i recordo que a mi mateix també m’hi va agafar més d’un cop. El que li anava dient D. Ramon a Arasa a cau d’orella era del tot surrealista: “Miri senyor Arasa, vostè no és un pintor, vostè (ell sempre tractava tothom de “vostè”, fins i tot a nosaltres) és un fabricant de quadres; a aquesta casa no hi torni fins que pinti un súper Arasa”. El pobre pintor tenia que aguantar aquella desconsideració cap a ell amb la millor flema possible i fer-li bona cara, ja que una bona part dels seus ingressos pervenien, precisament, de l’antic propietari de la Casa Brunet.
Al morir D. Ramon sense descendència, tot el seu patrimoni, inclosa la Casa Brunet, van passar a la fundació que portava el seu nom i que estava dirigida pel bisbe i d’altres prohoms de Tortosa.