UNA REFORMA PER A LA DRETA QUE AQUESTA REBUTJA

“Sóc sindicalista convençut, polític vocacional i socialment compromès”. Crec que és una bona definició de mi mateix.
Per això, a l’hora de fer costat al meu sindicat, la UGT o al meu partit, al PSC, si tinc que triar un dels dos, primer em decantaré cap al sindicat.
Jo vic del meu treball i l’he de defensar. La reforma laboral aprovada ahir no va en mi, però si amb una bona part del col•lectiu de treballadors del que formo part, del que em sento part. A la política estic de forma ocasional i temporal. De la política no he de viure. És més, a partir de l’any que ve, després de les eleccions municipals, ja no seré regidor de l’Ajuntament d’Amposta. Això ja ho vaig decidir abans de les darreres eleccions, ja fa més de 3 anys.
Tot aquest preàmbul és per a dir que no puc estar d’acord amb el govern ni amb el meu partit per la reforma laboral aprovada dijous.
Una reforma que té el “mèrit” de no agradar ningú, ni a la dreta (tant els partits com la gran patronal) ni a l’esquerra (tret del partit que sustenta el govern, evident, que va se l’únic que la va votar a favor) ni, evidentment, als sindicats i als treballadors.
Es diu que les coses, per ser bones, no han d’agradar a ningú. Hi discrepo. El govern hauria hagut de fer un política laboral més justa. La reforma laboral es demanava des dels sectors empresarials, no des dels sindicats. I ja deien que la reforma es basaria, sobre tot, en abaratir els acomiadaments. O sigui, en facilitar a l’empresari poder tirar al carrer el treballador i pagar-li menys que fins ara. És evident que contempla altres mesures, però, principalment, es facilitar el comiat. Sinó fixeu-vos amb el titular de portada del Periódico de ahir mateix: “Via lliure a la reforma que abarateix el comiat”. Sobren les paraules.
Però si algú es pensava que amb la retallada de sous dels treballadors del sector públic, amb la congelació de les pensions i amb la reforma laboral, la cosa acabaria, avui, també el principal titular de la portada del Periódico diu: “Zapatero anuncia més sacrificis el 2011”. I ja és quan em poso a tremolar i preocupar-me encara més. Per on arribaran aquests ajustos?
Mentre sectors com els de les caixes d’estalvis no paren de rebre ajudes per part del govern, el sectors més deprimits, els aturats de llarga durada, perceben prestacions de supervivència que no arriben ni tant sol a això, a poder sobreviure!
La responsable de la crisi no han estat els treballadors, tampoc bona part de les empreses. Però si una part d’aquestes grans empreses, les que es dediquen al món de les finances i de l’especulació. Ha pres el govern espanyol alguna mesura contra els que van provocar la crisi al nostre país?
Els drets laboral s’han aconseguit gràcies a la lluita obrera de més d’un segle. La pèrdua de una part del mateixos en pocs mesos. És el final de l’estat del benestar o es podrà recuperar dintre de pocs anys.
Avui per avui sóc bastant pessimista.

“EL MUSLAMEN DE LA ROJILLA”

Que traduït al català seria “el cuixam de la rojeta”. No, no és una novel•la eròtica que tinc en preparació, que més voldria jo que tenir la capacitat d’escriure una novel•la. Simple ment volia fer un títol, en castellà, que contengués algunes de les paraules que va acceptar ahir la Real Academia Española de la Lengua.
En total es van incloure al nou diccionari 408 noves paraules i es van fer uns 3.000 canvis.
També es van acceptar paraules com “grafiti, abducir, cultureta, antiespañol, oenegé”, etc. Algunes d’elles d’ús comú entre les comunitats castellano-parlants.
Les llengües parlades, a part d’anomenar-se llengües “vives”, certament hi estan i no només perquè son emprades per grups més o menys importants de gent, sinó perquè estan sotmeses a canvis constants degut a una sèrie de circumstàncies com ara la influència d’altres llengües o l’ús de paraules en argot fetes per grups més o menys majoritaris i, fins i tot, marginals.
No sabria dir si l’Institut d’Estudis Catalans està tan obert a aquesta mena de canvis. Crec que no. Encara que es cert que si es compara el diccionari elaborat per aquest organisme al el Pompeu Fabra, s’observarà que l primer conté moltes més paraules d’ús comú fora de l’àrea d’influència del català oriental, com ara del català occidental (Lleida i part de Tarragona), del valencià, del balear, etc.
Aquest és per a mi el paper que han de jugar les autoritats lingüístiques: per una part vetllar pel bon ús de l’idioma, però per l’altra estar oberts als canvis constants que requereix la parla de les societats.

FESTA I CULTURA

Avui la Ministra de Cultura del Regne d’Espanya ha definit els toros com “festa i cultura”. A la meva època d’estudiant em van ensenyar que “una definició no pot contenir la paraula definida”. O sigui, si els toros són la “festa nacional”, després no podem dir que són “festa”.
Bé, en tot cas, si a mi em fessin un test d’aquells d’associació d’idees (et diuen el nom d’una cosa i tu has de respondre la primera que et ve al cap), segurament, les paraules “festa i cultura” mai les acabaria associant amb el toros. “Festa” diria que és un grapat de gent xalant, ballant i rient. I en quan a “cultura” primer em vindria al cap una pel•lícula de cinema, una obra de teatre o un concert de música. Tot és qüestió de gustos, evidentment.
Suposo que ja sabeu perquè us estic “fotent tots aquest rotllo”. Ni més ni menys perquè ahir, el Parlament de Catalunya, per 68 vots contra 55, va decidir suprimir la “festa nacional” a Catalunya a partir de l’1 de gener de 2012. El tema, en principi no és que m’importi gaire, però, es vulgui o no, és la notícia del dia a tota la premsa nacional i fins i tot, en una bona part de la internacional. És notícia de capçalera i qui més qui menys, ha fet de la mateixa un ampli reportatge. Jo no vaig als toros (ni als bous), sóc més de veure un partit de futbol on, preferentment, jugui el Barça o una proba atlètica com els 1.500 metres llisos. Del que estic en contra és de "prohibir per prohibir".
Els diaris, també aquest dies han inclòs enquestes sobre si som o no partidaris de l’abolició dels toros a Catalunya. Recordo que quan es va començar el debat, a finals de l’any passat, hi vaig votar que sí, que n’era partidari. En canvi aquests dies he canviat el sentit del meu vot i he votat “no”. Crec que amb “ignorar-la”, ja seria més que suficient.

Ara bé, rebutjo enèrgicament el “debat identitari” que molts hi ha volgut veure. Fins i tot, aquest matí he hagut d’escoltar d’anteposar el “burro” català al “toro” espanyol. Vist així de simple, el “toro” que hi posaven als cotxes i, del que després va sortir-ne el burro, si que seria així, però ja dintre del terreny de la prohibició de la festa, evidentment, no!
Cal recordar que si s’ha pogut votar (en contra o a favor) de la “festa nacional”, ha estat possible per “obra i gràcia” d’una “iniciativa legislativa popular” (ILP) i no per iniciativa dels partits més independentistes. També recordar que un partit con ICV-EUA, no és independentista i, en canvi, hi van votar a favor.
Penso que no li calen pegar més votes. Del que es tractava és d’evitar el sofriment a l’animal, tal i com ho demanava els grups més pro-animal en contra dels que defensaven la tauromàquia com a art, tradició o com sé li vulgui dir.
Altres coses que hi ha que tenir en compte és que Catalunya ho ha estat la primera comunitat autònoma en fer-ho. Canàries ja les va prohibir fa més de 19 anys i, segurament, no ho recordo, no hi va haver tant d’enrenou. També llegia ahir que des de el segle XVI al XIX hi va haver un gran debat i, finalment, els amants dels toros hi van sortir guanyadors.
Diu la meva dóna que la diferència està en “ser un país desenvolupat o un de tercermundista”. Potser si, però, de vegades, veig més coses que em fan pensar que l’home, tal vegada, no ha evolucionat tant com volen dir...
Per acabar voldria fer menció al reprovable que és la portada del Mundo. Sota una foto de Montilla i Carod, s’hi pot llegir: “Triunfaron los animales”. Em sembla que ni Carod (que hi va votar a favor) ni Montilla (Que hi va votar en contra) tenen res”d’animals” com suggereix el diari de Pedro J Ramírez. Una prova més del cavernícola que pot arribar a ser una determinada premsa de Madrid.

LES ELECCIONS QUE VENEN

Des d’ara fins el dia que acabi el termini de presentació de candidatures a les properes eleccions autonòmiques, el panorama polític català s’ha d’anar clarificant.
Els polítics, a part de posicionar-se i presentar els programes des seus partits, hauran de clarificar si canvien de partit, en creen de nous o segueixen com estant.
Crec que per primera vegada, l’entrada a l’escena política de Solidaritat Catalana, el partit creat per Joan Laporta, l’expresident del Barça, per si algú necessita de l’aclariment, produirà un canvi substancial en el vot de molta gent. Caldrà veure però, si finalment s’uneix amb Reagrupament.cat, el partit de Joan Carretero (el del semblant sempre seriós) o cadascú farà la “guerra” pel seu compte.
Ahir es van unir “sentimentalment” a Laporta l’Uriel Beltran, ex ERC i Alfons López Tena, es CDC. Dels dos, el que més calat polític té i, segurament, també més transcendència, és el e l’Uriel Beltran. Jo ja fa tems que vaig apostar que aquest jove acabaria tenint un paper important dintre d’ERC. El veia en poc tems ocupant la secretaria general o, fins i tot, la presidència del partit. Segurament ha estat la manca de protagonisme polític, o dit d’una altra manera, la poca valoració que li ha donat la direcció nacional del partit, la que la fet abandonar el partit de l’avi Macià i Companys i començar una nova aventura al costat de la figura mediàtica de Laporta.
SC ha de tenir “l’habilitat” de captar vots i militants de les dues formacions que, fins ara, s’havien declarat més sobiranistes. Evidentment, estic parlant d’ERC i de CiU. Els republicans, des de fa molts anys, més o menys des de que Colom i la Rahola es van fer càrrec del partit i també després amb Carod, s’han declarat independentistes de totes, totes. CiU, em dóna la impressió que, senzillament s’ha “apuntat al carro”, sobre tot CDC, ja que Duran, segons diu, seria més “confederalista”.
Dependrà molt de la capacitat d’atraure vots (més que militants) que tingui la formació de Laporta o, la coalició de partits si, finalment, arriben a un acord amb Reagrupamet (em sembla que al final hi haurà pacte) el resultat de les properes eleccions autonòmiques.
A simple vista, els partits que menys trasbals de vots haurien de tenir són el PSC i el PP. Aquesta “moguda” a priori no ha “d’anar amb ells”. Ciutadans (C’s), com ja he dit moltes vegades i em reitero ara, crec que aquest cop no puntuaran. Els votants que li van donar 3 diputats la legislatura passada, han pogut comprovar sobradament que entre ells i el PP no hi ha pràcticament cap diferència i s’hauran desencantat (o desenganya) molt durant aquest temps, per a seguir-los donant suport.
És evident que dels vots que puguin obtenir les noves formacions (per a mi està clar que aconseguiran un bon grapat de vots i escons) dependrà la formació de les majories. Sobre tot ERC ha de patir una davallada considerablement important. No tant CDC, que té, sempre s’ha dit un bot molt fidel.
Caldrà veure també con reacciona el vot “abstencionista” del PSC davant tanta marea independentista com hi ha i, molt probablement, s’incrementarà d’aquí a les eleccions. Potser la clau que aquest volt fidel del PSC a les municipals i generals, vagi a votar o no per a que els resultats varien considerablement. Si es “queden a casa”, el pròxim govern a partir de la tardor, bé podria ser d’entesa entre CiU + SC +R.cat. Un tripartit nacional-independentista.