NÚRIA VENTURA FA CAMPANYA A AMPOSTA

Avui dimarts, dia de mercat a Amposta, l'alcaldessa d'Ulldecona, diputada autonòmica i número 2 a la llista del PSC per Tarragona Núria Ventura ha estat a la capital del Montsià fent campanya i demanant el vot per al socialistes encapçalats a nivell de Catalunya pel president José Montilla.
Però Núria Ventura no h estat sola. L'han acompanyat la diputada estatal Lluïsa Lizárraga, el senador i exalcalde de Tortosa Joan Sabaté, els directors de serveis territorials Antoni Espanya (Agricultura) i Josep Rovira (Economia i Finances) i d'altres militants de l'agrupació local.
Finalment, Núria Ventura ha donat una roda de premsa presentant el programa de Cultura per a les Terres de l'Ebre, destacant, sobre els altres punt, el suport a les bandes de música i les seves escoles i la creació d'un institut territorial de cultura popular.

SOBREPASSATS PEL TEMPS

He dit en alguna ocasió que no em sembla bé que s’imposi quantes i a quin lloc s’han de col·locar les banderoles electorals. Suposo que quan des de l’ajuntament d’Amposta es fa el sorteig pertinent per adjudicar aquests espais públics, és perquè així ho deu de dir l’actual llei electoral espanyola. Però insisteixo: no n’estic d’acord! I no sóc l’únic...

Sovint he sentit queixar-se a alguns presentadors de TV3 sobre el temps que han de dedicar als respectius grups polítics més enllà de l’interès que poden generar els seus actes i, sobre tot, les propostes electorals que s’hi fan.

El repartiment d’aquest temps (com suposo que també els espais físics on col·locar la propaganda electoral) es fa depenent de la representació parlamentària que tinguin els grups polítics de casa nostra. Així CiU serà el grup que més temps podrà disposar, després vindrà el PSC, més tard ERC i així successivament. El partits, coalicions, agrupacions d’electors, etc. que no haguessin obtingut representació, es a dir, diputats, se’ls ignora absolutament.

És força evident que si se’n presenten més de trenta (no sé la xifra exacta que ahir van donar a la televisió) donar veu a tothom em sembla una mica exagerat i, fins i tot cansat per a molt de públic que no estan interessats gens ni mica amb les eleccions, Però sí si són notícia destacada per alguna circumstància relacionada amb les eleccions.

Una altra cosa singular és la publicació de els enquestes electorals que determinats grups especialitzats fan per encàrrec dels mitjans de comunicació més prestigiosos i, també, per part del CIS (l’empresa estatal encarregada d’efectuar estudis)

Els resultats d’aquests estudis es poden publicar molt abans de la campanya electoral, però en arribar aquesta, només els primers dies. De fet, avui, és l’últim dia que diaris com el Periódico publica una enquesta sobre els resultats de diumenge que ve. No obstant això, el Periódico ha trobat un fórmula per a “saltar-se” la llei sense cometre cap falta. Com? Publicant les enquestes a la pàgina web del Periòdic d’Andorra que, al ser premsa “estrangera” no està sotmesa al compliment de la llei espanyola.

En un món globalitzat, on la informació entra (o pot entrar) a les nostres llars sense cap tipus de limitació, aquestes situacions son, a la meva manera de pensar, un tant ridícules i, òbviament, del tot obsoletes.

Com passa a bona part de les situacions que ens trobem a diari, la societat, sempre va un pas per davant de la norma. I de vegades, en determinats casos, més!           

EPISODIS COMARCALS

Caminant pel carrer Major d’Amposta, en arribar a la plaça de l’Ajuntament (oficialment la Plaça d’Espanya), a la façana de la penúltima casa de la dreta, hi ha una petita placa de marbre negre on hi posa: “Aquí va viure Emili Vives, impulsor de la creació de la comarca del Montsià”. Aquesta placa, juntament amb la sala que té dedicada a la seu del Consell Comarcal, són de les poques referències que es poden trobar sobre el qui va ser secretari d’ERC d’Amposta durant la II República.

Tampoc s’hi troben gaires referències sobre la comarca del Montsià, tret d’algunes dades geogràfiques i la relació dels pobles que la formen. Curiosament hi he trobat més dades a la “Gran Enciclopèdia Catalana” que a les enciclopèdies virtuals d’Internet com, per exemple,  la Viquipèdia.

A la Gran Enciclopèdia Catalana, cap al final de l’entrada que parla del “Montsià”, s’hi diu que la comarca es va formar arran de “la Divisió Territorial de Catalunya, feta per la Generalitat l’any 1936”, encara que llavors no incloïa Sant Jaume d’Enveja que va pertànyer a Tortosa fins l’any 1978 (vegeu l’edició de Vinaròs News del passat 10 d’octubre) Aquest darrer municipi va ser inclòs a la comarca l’any 1990, al ser revisada la llei de la divisió comarcal. Així, la comarca el Montsià quedava definitivament composta dels següents pobles: Amposta (la seva capital), Sant Carles de la Ràpita, Alcanar, Ulldecona, la Sénia, Santa Bàrbara, Sant Jaume d’Enveja, Masdenverge, la Galera, Godall, el Mas de Barberans i Freginals.

Una de les poques referències històriques que he pogut trobar, curiosament, és un còmic anomenat “Història d’Amposta” que van editar els alumnes del col·legi Soriano-Montagut i que va guanyar el premi Baldiri-Rexach del curs 85-86. Allí s’hi pot llegir una petita referència a la creació de la comarca. Segons la vinyeta, en proclamar-se la II República espanyola, el citat Emili Vives, va convocar tots els secretaris d’ERC dels altres pobles de la comarca per a constituir-la de forma “oficial”. Llavors, en haver dues candidates (Amposta i Ulldecona) va caler fer una votació per a escollir-la. El resultat va ser aclaparador en favor d’Amposta que va aconseguir 8 dels 10 vots vàlids emesos.

La història es forma a partir de grans esdeveniments, però també de petites gestes i, perquè no, polèmiques. Suposo que un poble (i quan parlo de poble em refereixo també a un país o un estat) no es pot considerar que està viu si no té activitat de la classe que sigui: comercial, turística, esportiva, política... La qual cosa porta a que hi hagin rivalitats entre ells (la majoria de les vegades sanes) Les polèmiques també són fets que ajuden a mantenir “vius” els pobles i “alimenten” les relacions entre els seus ciutadans.

La darrera polèmica a nivell comarcal ha sorgit arran de la inauguració de l’arxiu comarcal a Amposta. Ulldecona, igual com va passar amb el tema de la capitalitat, també el pretenia, ja que el seu llegat històric i cultural és prou important per a poder disposar d’unes instal·lacions on guardar-lo en perfectes condicions per a poder ser estudiat en l’actualitat i també per les futures generacions. Però la Generalitat de Catalunya, a l’hora de decidir l’emplaçament de l’arxiu, va decidir-se per Amposta.

Durant tot el llarg procés (al menys 3 anys) no vaig escoltar cap protesta que vingués de l’Ajuntament d’Ulldecona ni cap dels seus ciutadans. Ha hagut d’estar l’obra acabada i inaugurada per a llegir que “Amposta pretén ser una Salamanca 2 i apropiar-se dels altres arxius locals”.

Des d’aquí no faré una crida per a que la resta de poblacions del Montsià portin els seus documents a les noves instal·lacions d’Amposta, però el que és força evident, és que el nou arxiu comarcal gaudeix d’unes condicions idònies per a guardar tot tipus de documentació, per molt delicada que aquesta sigui, així com personal expert per donar l’assessorament necessari a aquells estudiosos que vulguin aprofundir en algun dels temes inclosos a l’arxiu.

De moment, un dels llegats més importants que albergarà la nova instal·lació és el de l’escriptor de referència de les Terres de l’Ebre, Sebastià Juan i Arbó (Sant Carles de la Ràpita 28 d’octubre de 1902; Barcelona 2 de gener de 1984), ja que el seu gendre, una vegada morta la filla de l’escriptor i al no tenir cap descendent directe, en va voler fer donació a l’Ajuntament d’Amposta.

QUI DILAPIDA, LA PAGA...

 
Una coneguda companyia subministradora de connexió a Internet, feia un anunci més o menys en aquests termes.

En aquests temps de crisi, hi ha qui ha fet els “deures”, però n’hi ha d’altres que estan molt lluny de contenir la despesa pública. L’altre dia es feia, precisament, des del govern central, una crida a les comunitats autònomes. Però no només a les CC.AA. tenen que prémer-se el cinturó, sinó també diputacions provincials i municipis. Tots aquells que gestionen un pressupost públic. Fins ara n’hi ha qui encara no ho ha fet, suposo que pensaran que la crisi no va amb ells, que només és cosa de l’estat...

No sé si el número 1, però qui ha sonat aquests dies amb força com a exemple (mal exemple!) d’endeutament, és l’ajuntament de Madrid, capital i cort de “l’imperi” d’Espanya.

Segons el Banc d’Espanya, abans banc emissor i ara entitat que vetlla per la bona marxa de l’economia del país, l’endeutament de “casa” Gallardón és de 7.145 milions d’euros. Una xifra desorbitant i, com diria el meu amic, una xifra que no sé ni escriure...

Fins hi tot la seva correligionària de partit i acèrrima rival Dña. Esperanza Aguirre (també anomenada la “lideresa”) s’està fregant les mans i somriu sense complexes davant de la situació de la capital. Fins i tot li ha recomanat que es “desfaci” d’alguns immobles que formen par del patrimoni municipal. La seu de l’ajuntament de Madrid, abans situat en una humil placeta del “Madrid dels Àustries”, ara està situat a una de les zones més espaioses i boniques de la capital, a l’edifici on abans estava la seu central de Correus, al costat de la plaça de la Cibeles i de la porta d’Alcalà. L’edifici és preciós i molt gran. Suposo que la quantitat de milions d’euros que va haver de costar, ara formen part d’aquest immens deute municipal.

Un altre mal exemple d’administració de capital públics el dóna la Comunitat Valenciana, amb el seu somrient Francisco (Paco) Camps al cap davant. Portar la Fórmula 1 (també anomenat el gran circ de l’automobilisme) a la capital valenciana, ha costat 142 milions d’euros. En canvi, com explicava el diari digital progressista “el Plural”, la quantitat que destina per a fomentar l’esport de base és inferior. D’aquets diners (imagino, no voldria pensar que cal afegir-los) 18 milions és el que paga al propietari de la F-1 Bernie Ecclestone, suposadament per a comptar amb els seus “favors”.

Tampoc ha fet un acte de contenció de despesa pública la Diputació de Toledo que ha pressupostat 190.000 euros amb cistelles de Nadalper als seus empleats. Es veu que els càrrecs polítics es queden al marge. Suposo que per que aquest, amb el sou que guanyen, poden anar tranquil·lament a una botiga de “delicatessen” i escollir els productes que més els hi agradin... Fa quinze dies acomiadava a un cosí de França. Entre que estàvem de viatge i va venir sense avisar i que només s’hi va estar uns dies, no varem poder estar massa temps junts, però el suficient per a donar un tom per Amposta i voltants i ensenyar-li les darreres inauguracions: pont del Passador sobre l’Ebre, ampliació de la carretera entre Ulldecona i Vinallop, amb el consegüent desviament per fora de Santa Bàrbara, arxiu municipal del Montsià, centre d’arts visuals, etc. Es va quedar perplex. Em va dir que a França l’obra pública (i ell en projecta sovint, ja que és arquitecte), en aquest temps de crisi, quasi que no se’n fa.

Jo no vull entrar si sobre si totes aquestes obres eren imprescindibles i calia fer-les ara o, simplement al nostre país, la prioritat és crear llocs d’ocupació per mirar de disminuir l’atur endèmic que sofreix el nostre país.

Molt possiblement, aquesta “dilapidació” de fons públics els acabarem pagant tots. De fet, alguns (aturats, funcionaris i d’altres treballadors) ja l’estem pagant. Que tot es quedi com està ara...