REFEXIONS POSTELECTORALS

Les reflexions u opinions que us faré avui, ja les vaig fer, majoritàriament, entre diumenge i dilluns. Però ahir era un dia per a refer-me (políticament parlant) Com vaig dir a molts, el meu resultat particular va sr el d’1 a 1. Derrota sense pal·liatius diumenge i victòria contundent dilluns.

Les eleccions no es guanyen amb publicitat.

Hi ha militants que volen que la propaganda electoral del seu partit figuri en llocs ben visibles i com més ni hagi, millor. En canvi, també hi ha militants d’altres partits que t’arranquen les pancartes que has penjat. Per exemple les 5 les que varem penjar a la sortida d’Amposta pel Grau no van durar ni dos dies.

A Godall, per exemple, pareixia que a les eleccions només es presentava un sol partit: el PSC. Crec que eren les úniques pancartes que hi havia. L’alcalde (i diputat provincial) ha de fer mans i mànegues per a conservar el seu lloc. Al final també va guanyar CiU.

Suposo que la publicitat alguna cosa farà, però no guanyar eleccions. Les eleccions s’han de guanyar a partir del dia següent de posar-se a governar. I és un treball llarg i feixuc fet, principalment des del govern.

Tampoc la construcció d’infraestructures fa guanyar unes eleccions.

Ha quedat prou evident. A les nostres comarques, la infraestructura “estrella” va ser el pont “lo Passador” que uneix les dues lleres de l’Ebre entre Sant Jaume i Deltebre. Certament a Sant Jaume la victòria va ser per als socialistes, seguit de prop per CiU, mentre que a Deltebre la victòria va ser per a CiU. Allí no calia que guanyessin els socialistes, però bé ho hauria pogut fer ERC que té l’alcaldia i el govern municipal, que va quedar en segon lloc i el PSC, com a tercera força. Això si, la diferència de vots entre CiU i les altres dues va ser molt inferior (percentualment parlant) als resultats generals de Catalunya. D’haver-se “projectat” els resultats de Sant Jaume i Deltebre a la resta del país, segurament el govern tindria una composició diferent.

Tenir un candidat al poble no et fa guanyar.

No és el cas de Batea, on l’alcalde Quim Paladella, el número 5 de la candidatura del PSC, sí que va fer que aquest fos aquest partit el que s’endugués la victòria, però amb una diferència molt menor a la de fa 4 anys.

En canvi a Ulldecona, l’alcaldessa Núria Ventura, la número dos del PSC, no va poder ser profeta al seu poble. Fa 4 anys sí que havia guanyat.

El “pacte per l’Ebre” queda enterrat difinitivament.   

Al crit de “Mai més un govern transvasista”, el moviment que va aglutinar la Plataforma en Defensa de l’Ebre, va facilitar que els partits “catalanistes i d’esquerres” poguessin pactar per a formar l’anomenat govern “tripartit”, arraconant a CiU i, sobre tot al PP. Ara, aquest pacte que ja feia aigües fa anys, ha quedat enterrat de forma definitiva. No crec que mai més es pugui incidir des del territori a l’hora de formar el govern de Catalunya. I si alguna cosa li faltava, l’actitud de Puigcercós amb la sintonia que va demostrar durant la campanya amb CiU, encara el fa molt més difícil.

A Catalunya hi haurà un govern transvasista. Si no és de l’Ebre, serà del Roina, però és evident que voldran afavorir els interessos de les grans constructores, de les quals ja sabem que algunes d’elles són de militants del propi partit o els ajuden a finançar-se.


Més participació no vol dir més vots d'esquerres.
Sempre es diu que "la dreta sempre va a votar i l'esquerra es queda a casa". La participació de diumenge va ser uns 4 punts superior a la de fa 4 anys. En canvi, aquest increment de vot no fa afavorir a cap dels tres partits que han governat Catalunya en els darrers 7 anys. De l'increment de vots se'n han vist beneficiats CiU i el PP, entre d'altres.

Resultats electorals a la demarcació de Tarragona comarca per comarca i poble per poble.   

EL BARÇA GUANYA PER MAJORIA ABSOLUTA!

Avui, perdoneu, no podia deixar passar l’ocasió de parlar del nostre Barça. No sé si us heu fixat, però quan parlo del Futbol Club Barcelona, sempre dic “Barça”. Suposo que és normal.

Quin partit el d’anit! A priori reunia tots els requisits per a ser una gran ni de futbol. Encara que, segurament, pocs érem els “culers” amb una mica de seny que pensàvem que podia acabar amb el resultat que reflectia el marcador al final de l’encontre. Ah! Què no ho he dit encara? 5-0 (cinc a zero, per a que no hagi cap dubte) I que tampoc he dit el rival? El Madrid... No, no l’Atlético, el Real, l’etern enemic i si segui així, no aconseguirem mai la seva amistat... Ni falta que fa! Segurament gaudirem més. Encara que de tant en tant també ens tocarà patir i, de vegades, perdre.

Però això, en tot cas, ja vindrà. El partit d’ahir va ser màgic, pletòric, grandiós... D’aquells que humilien al contrari... I de quina manera: primer va ser Cristiano Ronaldo qui va perdre el nervis davant de Guardiola quan aquest no li va voler donar una pilota que havia sortit fora de banda tot donant-li una empenta. També Carvalho va pegar una colzada a Messi. Però el pitjor va ser al final, quan “la maneta” ja havia pujat al marcador, Sergio Ramos, el mateix que va dir que donaria les rodes de premsa “en andalú” quan Piqué contestava en català a un periodista català en una convocatòria de “la Roja”, va fer una entrada molt lletja a Messi, cansat de que el superés una vegada rere l’altra.

I és que ahir, els jugadors del Barça, del primer fins l’últim, van estar genials. Potser no com para posar-los a tots un “10” (tal i com ho fa el diari Sport, una cosa a la que ja ens té acostumats en partits com aquest –cal recordar el 2-6 de fa un any i mig, per exemple-), però si de puntuar-los amb molt bones notes (el Periódico puntua a Xavi amb un “10” i a Puyol, Abidal, Busquets, Iniesta, Pedro, Messi i Vila amb un “9”. Dels titulars, només Valdés, Àlvez i Piqué obtenen un “8”. En canvi, del Madrid, segons el Periódico els únics que aproven són, Xabi Alonso amb un “6” i Casillas i Marcelo amb un “5”. Tota la resta suspèn, destacant el “3” de Özil i Benzema. En canvi, per a l’Sport, només aproven Casillas i Pepe (amb un “5”) i la puntuació més baixa és per a Ramos amb només un “2”.

Després de veure el partit en un bar amb un amic, en arribar a casa vaig voler veure les repeticions que donava TV3 amb els comentaris tècnics del benicarlando Pitxi Alonso. Al segon gol, aquell de Villa que alguns del Madrid s’aferren a que estava fora de joc (ni que estès 2 metres per darrere de la defensa!) va dir que era la jugada on més estona sé van anar passant la pilota els jugadors del mateix equip (més d’1 minut) i que, finalment, va acabar en gol.

Quan ja ens havíem gitat, el so del mòbil ens va despertar. Li vaig dir a la meva dona que era un missatge i que ja el miraria pel matí. El missatge es va enviar a les 00:48, era d’un cosí meu del Pertús i deia així: “Això del Barça sí que és un orgasme”. Vaig pensar que en clara al·lusió al vídeo de les JSC al votar Montilla. La meva resposta ha estat aquesta: “A mi em sembla més un ‘coitus interruptus’”.

Tal i com diu el Jueves (ells diuen que només hi ha una portada però que n’hi havia més), jo també tenia més titulars: “Han faltat només 3 gols per als 8” (Ronaldo va dir que el Barça no li faria 8 gols al Madrid; no els hi va fer, però tampoc va estar tant lluny”. Va mancar el ‘triple” de Messi (també per aquest camí) “Segundo chorreo” (Boluda el va fer famós)

Uns darrers apunts. Ahir, amb el Barça van jugar fins a 10 jugadors de la cantera de total dels 14 que van acabar xafant el camp. Del Madrid 1 o 2, ja que a part de Casillas, no sé si Arbeloa és de la pedrera.

I Lillo i, sobre tot Preciado, encara deuen d’estar gaudint del partit i de la humiliació que va patir el Madrid.       

LA DRETA GOVERNARÀ CATALUNYA ELS PROPERS 4 ANYS

La ciutadania de Catalunya va parlar clar. Ahir, els resultats de les eleccions autonòmiques, no van donar la majoria absoluta a CiU, però es va apropar força (62 diputats quan la majoria s’assoleix amb 68) Aquest resultat permetrà a la federació nacionalista poder governar en solitari (un dels seus objectius electorals) amb acords puntuals amb altres grups de l’arc parlamentari català. Però si CiU va pujar, també ho va fer el PPC que va aconseguir els millors resultats de la seva història. L’Alicia Sánchez-Camacho i els seus estaven eufòrics i extrapolaven els resultats a unes hipotètiques generals. Personalment crec que res té que veure una cosa amb l’altra ja que si fem un repàs dels resultats dels diferents comicis electorals, veurem quan la ciutadania vota cada vegada diferent, en "clau de", segons siguin les eleccions. Allà ells si s’ho volen creure així…Plataforma per Catalunya (PxC), el partit xenòfob de José Anglada, per poc, no va entrar al Parlament de Catalunya. Per un costat n’estic content, però per l’altre penso que el PPC va recollir molts de vots amb el "mateix sentiment", es a dir, considerant que la immigració és un dels principals problemes del país. Un dels lemes dels populars catalans va ser "Soluciones para la crisis". Però no n’han concretat cap. Ara bé, amb aquesta política tant pueril n’hi ha hagut prou per a recollir el vot de molts dels descontents (una altra part important va anar aquest cop, no tant a l’abstenció, com als vot en blan, al nul i a d’altres partits minoritaris, alguns d’ells anti-sistema) Finalment Laporta i alguns dels seu partit entraran al Parlament. Per un moment pareixia que l’únic de Solidaritat Catalana per a la Independència que assoliria l’acta de diputat, seria el cap de llista per Girona. Al final en seran 3 i un d’ells serà el propi Laporta. Sobre Ciutadans, partit per a la ciutadania (C’s) he de reconèixer que havia mantingut des de fa mesos (fins i tot anys) que no aconseguirien representació. No ha estat així i han mantingut els tres escons que ja tenien des de 2006. Fixeu-vos bé, fins ara he parlat només de partits de la dreta. Si fem la suma (62 de CiU, 18 del PP, 3 de C’s i 3 de SCI, ens dóna un resultat de 86 escons de un total de 135)
Si a més a més li sumem els 10 obtinguts per una ERC, una formació no "més de dretes que mai", ja que tradicionalment (al menys des de la instauració de la Generalitat) ha "festejat" més amb CiU que amb les formacions de l’esquerra tradicional catalana: PSC i ICV-EUA.
Amb aquest panorama polític, el PSC, només pot fer una oposició responsable i constructiva. El marge de maniobra que li queda és limitat. Suposo que acabarà anant de la ma amb la formació ecosocialista, però difícilment podran aspirar a que es pugui aprovar cap de les seves propostes parlamentàries.
Caldrà veure ara com governa el futur president Mas. Si amb el més pur estil de Pujol, es a dir, es a dir, l’estil que va emprar el passat o acabarà definint un estil propi trencant amb el del seu mentor.
En quan al PSC, ha de iniciar un període de reflexió interna que ha de culminar amb el procés congressual que es celebrarà després de les eleccions municipals (segurament el juliol de 2011) Montilla, a nit, va estar "elegant", tal i com ho reconeixia avui en càrrec electe del partit. Si abans de les eleccions ja va dir que no es tornaria a presentar, en saber-se els resultats definitius del dia d’ahir, va dir que tampoc ho faria per a "seguir dirigint el partit". Tanmateix, avui ha renunciat al seu escó per a poder-se dedicar amb cos i ànima a la renovació del partit. S’ha de reconèixer que fins al final s’ha portat com un autèntic cavaller.
El "meló" de la successió està obert. A partir d’ara, els que aspiren a succeir-lo, hauran de mirar d’aconseguir els avals necessaris per assegurar-se l’elecció. Ara serà l’hora del retorn del sector més catalanista. D’aquell que un dia van liderar Reventós, Obiols i Maragall. Ara ha de ser l’hora de Castells, de la Tura i, molt possiblement d’algun altre com Ferran Mascarell o d’altres sectors tal vegada més espanyolistes, com la Carme Chacón o potser algú que en aquest moments, fins i tot, està fora de "l’aparell del partit".
4 anys passen ràpid, caldrà veure si dintre d’aquest període, el PSC, s’ha refet i pot tornar a ser una alternativa viable de govern. Encara que, tot s’ha de dir, tradicionalment CiU ha dominat clarament (excepte l’any 1999 amb Maragall) els comicis autonòmics catalans.

DIA DE REFLEXIÓ

Potser la primera cosa què s’hauria de plantejar és: Per a què serveix la jornada de reflexió? Dit això potser cal qüestionar la seva existència, no?

Certament la llei electoral que regula les campanes és, a la meva manera d’entendre una llei força arcaica, ja que des de 1978 fins ara la societat en general i, sobre tot, les noves tecnologies han canviat molt.

Aquesta setmana, per exemple, al debat que es va fer al programa Divendres de TV3 entre el pro convergent Ernest Folch i el pro socialista Xavier Sardà, se’n va parlar. Mentre Folch també es qüestionava la utilitat del dia de reflexió, Sardà el defensava com “un dia de descans dels polítics i dels ciutadans en general”.

El tema d’avui és el partit de futbol que, de forma atípica, es jugarà dilluns entre el “nostre” Barça i l’etern rival, el Real Madrid.

L’Sport, per exemple, avui ja parla de porres entre els diferents polítics. Així, Zapatero, barcelonista declarat, però poc “militant”, aposta per un 4-2, Joan Puigcercós i Artur Mas coincideixen en un 3-1. Rajoy, sense voler mullar-se massa (suposo que també influït pel dia de demà) vaticina un 2-2 i Dña. Esperanza (la lideresa) diu que guanyarà el Madrid (1-2)

Una altra qüestió de la que s’està especulant, és com rebrà el públic del Camp Nou a Mourinho. Ja no tant al Madrid, sinó a l’entrenador que va ser del Chelsea i l’Inter de Milà. També llegit a l’Sport, “Mou” deia que “el Barça ho havia guanyat tot, però no la final de Champions al Bernabeu”... La temporada passada podia ser una obsessió per algun barcelonista, però si ho mirem bé, tant és guanyar una Champions al Bernabeu com a un altre camp d’arreu d’Europa. Londres, París i roma, han estat uns excel·lents escenaris per a guanyar el torneig més important del nostre continent (i possiblement del món)

El Madrid 2010-2011 reuneix les màximes condicions per acaparar l’animadversió més gran per part dels seguidors. El club, per ell mateix, ja desperta l’antipatia més gran dels seguidors barcelonistes, tot recordant algunes de les circumstàncies històriques: el fitxatge de Di Stefano, el penal de Guruceta, “l’escàndol de Chamartín de la Copa del Generalísimo de 1942/43 amb l’11 a 1, etc. Però ara cal sumar-hi les “aportacions” de Mourinho (amb constants al·lusions al Barça) i també les actituds prepotents de Christiano Ronaldo.

Per cert, no trobeu que la forma de ser de Mas és molt més característica d’un seguidor del Madrid que no d’un del Barça?