dijous, 9 de desembre del 2010

PREMI A LA PEDRERA DEL BARÇA


Us en heu adonat la dificultat en guardar un secret?
El diari esportiu italià la Gazzetta dello Sport va fer públic el dia abans de donar-se a conèixer oficialment qui eren els tres finalistes de la FIFA Pilota d’Or (unificació per primer cop de la FIFA Word Player i la Pilota d’Or que atorgava la revista francesa France Football): Iniesta, Xavi i Messi. I fins i tot va donar l’ordre de com quedarien al final, que és el que he posat.
El dia següent el màxim organisme del futbol mundial, ja va fer-ho oficial i, encara que no sé sap si al final serà Iniesta qui guanyi el trofeu, tot indica que així serà.
No és el primer cop que tres futbolistes del mateix equip acaparen els tres primers llocs. Es veu que hi ha l’antecedent del Milan de temps d’Arrigo Sachi amb Van Basten, Gullit i Rijkaard. Només una petita gran diferència: el Milan d’aquella època tenia un equip que enlluernava el món del futbol (com el Barça d’ara) però que fitxava a cop de talonari i els tres jugadors eren holandesos; mentre que al Barça els tres jugadors han estat “criats” a la Masia i, encara que només un (Xavi) sigui català, els altres dos quasi que porten més temps vivint a Catalunya que als seus llocs de naixement.
A partir d’aquí s’ha creat una petita controvèrsia: Qui dels tres s’ho mereix més?
Des de l’Agrupació de Veterans del Barça ja s’ha dit que, per d’ells depengués, donarien un tros de la pilota d’or a cada un dels tres jugadors.
I és que tots tres reuneixen condicions per a que se’ls hi doni. Messi està considerat el millor jugador del món i ho demostra, pràcticament a cada partit. Dels tres és l’únic que ja va guanyar tots dos trofeus. Xavi va ser el millor jugador de l’Eurocopa del 2008 que va guanyar Espanya i, el seu joc, és fonamental en el joc que fa l’equip i de la pròpia selecció. Dels tres és el més gran amb 30 anys.
Iniesta va ser decisiu en la consecució de la Copa del Món de futbol d’aquest any i la sorpresa va ser que no va escollit com a millor jugador (ja que va fer un mundial impecable) Amb 26 anys li pot arribar el reconeixement que es mereix (però segurament no més que els altres) Però el “plus” d’Iniesta és el gol que va fer a Holanda a la final i que va acabar donant el títol a la selecció nacional.
Quants anys fa que es diu que si Xavi i Iniesta fossin brasilers o argentins ja se’ls hi hauria donat la Pilota d’Or? Tot arriba (o quasi tot)
Per acabar voldria fer constar la hipocresia de la premsa de la capital de l’estat. En saber-se la notícia tots els mitjans escrits van parlar de “jugadors espanyols” o “jugadors d’Espanya”, sense fer cap al·lusió al club on juguen.
I és que a Madrid volen seguir ignorant l’enorme èxit de la pedrera del Barça, base de l’equip des de fa diverses temporades. Sense anar més lluny deia Guardiola ahir: “Guanyar la Champions dintre d’uns anys amb un equip de 11 jugadors de casa no seria tant descabellat sinó fos que Messi encara té corda per a uns quants anys!”.
La pròpia Gazzetta dello Sport ha dit avui que Del Bosque serà escollit com a millor entrenador de l'any. Llàstima per Guardiola, em sembla que s'ho mereix més. Ara mateix me'n recordo d'aquella convocatòria del seleccionador el mes d'agost. Això és de bon entrenador?   

dimecres, 8 de desembre del 2010

PACO TÚNEZ, SOLIDARITAT AMB L’HAITÍ



Després d’una gran catàstrofe natural o arran d’un conflicte armat quan hi ha població civil desplaçada, hem escoltat sovint crits d’ajut a la comunitat internacional. Normalment aquests ajuts són en forma d’aportacions econòmiques obertes a diferents entitats bancàries.
Però hi ha un altre tipus de solidaritat: El d’aquelles persones que es desplacen fins al lloc on s’ha produït la catàstrofe per a prestar directament tot el seu suport.
Normalment aquestes persones solidàries no tenen “rostre”, es a dir, no sabem qui són. De vegades sabem que pertanyen a una determinada ONG de els tantes i tantes que hi ha i que realitzen aquesta mena de tasques. Però poca cosa més.
Però en aquest cop, si que el coneixem. O jo, al menys el conec. I força bé, ja que es tracta d’un company de treball que fa molts d’anys que és voluntari i col·labora amb la Creu Roja. El seu nom: Francisco (Paco) Túnez Lorente.
El Cas de l’Haití és especialment greu. Després d’un devastador terratrèmol que va sacsejar l’illa americana a principis de l’any passat, ara, des de fa uns mesos, s’ha produït un brot de còlera que ha fet, aproximadament, dos mil morts i que, de moment, no pareix que hagi d’acabar. Les autoritats d’aquell país pensen que poden arribar a ser més de 400.000 persones les afectades per aquesta epidèmia.
El motiu principal és la manca d’higiene i, sobre tot, la manca d’aigua potable per a subministrar a la població.
Paco té com a “centre d’operacions”, principalment, la capital Port Príncep com a delegat d’Emergències d’aigua i sanejament.
Va marxar a finals del mes passat i l’estada a aquell país serà d’un mes. Així que passarà els Nadals lluny de la seva família.

dimarts, 7 de desembre del 2010

Gràcies, president Montilla. Un article de Jaume Reixach

EL TRIANGLE

Els catalans no acostumem a ser agraïts i, per això mateix, vull deixar constància pública del reconeixement que mereix el president de la Generalitat, José Montilla. Aquest "xarnego socialista" ha estat un gran i digne representant de la màxima institució d'autogovern de Catalunya. Montilla s'ha dedicat, en cos i ànima -fins a extrems personals inhumans-, a la defensa dels interessos de la societat catalana i ha estat, en només quatre anys, el millor president de la Generalitat democràtica restaurada.

Temps hi haurà per tenir una perspectiva històrica de l'obra de govern realitzada pel president Montilla i els seus consellers. Només deixo dit que -malgrat la duríssima ensulsiada econòmica que ens toca viure- la Generalitat del Tripartit-2 ha estat, en tot moment, a l'avantguarda de Catalunya, atenuant el cop de la crisi, mantenint i millorant l'Estat del Benestar, promovent i enfortint la identitat catalana, fent costat a les empreses, als treballadors i als aturats, i impulsant un programa d'infraestuctures sense precedents.

El president Montilla ha defensat amb fermesa i vehemència el Nou Estatut de Catalunya; gràcies al conseller Antoni Castells, tenim un nou i molt millor sistema de finançament, que "brillarà" quan superem la crisi; hem aconseguit traspassos estratègics, com ara els trens de rodalies i els regionals; tenim els nous aeroports del Prat, d'Alguaire i de la Seu; ha entrat en servei l'AVE amb Madrid i la connexió amb Perpinyà ja està feta en un 90%; la xarxa de metro ha experimentat un creixement històric; el canal Segarra-Garrigues ja és una realitat; la dessalinitzadora de Barcelona garanteix l'abastament d'aigua a l'Àrea Metropolitana; tenim Llei de Consultes, Llei de Vegueries, Llei de l'Occità i un Codi civil català que ens situa com un dels països més progressistes del món; el Memorial Democràtic ha fet una ingent tasca per a la recuperació de la memòria de la República i dels vençuts; l'Euroregió ja té el reconeixement de Brussel·les, etc.

Tenim més i millors escoles, més mestres, més guarderies, més recerca científica -amb la posada en marxa del sincrotró-, els mossos d'esquadra han assolit el desplegament a tot el territori de Catalunya, el nombre i l'abast dels incendis forestals ha disminuït a mínims històrics, tenim més hospitals, més CAP's i més metges, tenim més equipaments per a la gent gran, tenim més biblioteques, noves presons... La Llei de Barris ha permès la dignificació de les zones més sensibles i degradades de les nostres ciutats.

Altra cosa ha estat la política de comunicació del Govern i la campanya de descrèdit -classista i sectària- que ha fet, durant aquests quatre anys, "La Masguardia" de José Antich. José Montilla no té cap culpa de ser fill d'Iznájar i de no parlar amb l'accent català de Vallromanes. José Montilla tampoc no té cap culpa que dos piròmans encetessin l'incendi d'Horta de Sant Joan ni que una nevada es carregués les obsoletes línies d'Endesa. José Montilla ha governat, amb fermesa i discreció, en diàleg permanent amb tots els agents polítics, socials i econòmics del país: ha conciliat i sintetitzat les posicions dels tres partits de la majoria, ha aconseguit que empresaris i sindicats es posessin d'acord i ha impedit que els embats de la crisi desmantellessin -per exemple- l'estratègica indústria automobilística del país. I, sobretot, ha combatut amb èxit el càncer de la corrupció a la Generalitat i el perill de la xenofòbia i la divisió social que amenaça la societat catalana.

José Montilla i el PSC han perdut les eleccions autonòmiques del 2010. Però això no és cap hecatombe: l'alternància és l'essència de la democràcia. Crec que Montilla té, si s'ho proposa, una llarga trajectòria política per davant. Les "receptes" liberals s'han demostrat nefastes, a Europa, els Estats Units i el Japó. La sortida de la crisi serà socialdemòcrata o no serà. I, en aquest sentit, Montilla és un socialista de pedra picada que toca de peus a terra. Ho ha demostrat de manera fefaent com a president de la Generalitat de Catalunya i, des d'aquí, li dono les gràcies per la gran tasca que ha fet.

GOTAS DE AGUA




Al marc de Fira Amposta, i en un dels actes d’inauguració del nou auditori, situat davant de l’entrada principal del pavelló firal, es va projectar diumenge el curtmetratge “Gotas de Agua” de l’ampostí Jaume Moya de Juan i quatre companys més de la seva promoció. 
El curt és el treball de final de carrera de Jaume Moya, a la vegada que un projecte que, segons paraules del jove realitzador, “feia anys que tenia al cap”.
És la història de dos nois (Joanet i Toni) que veuen truncada la seva joventut per la Guerra Civil Espanyola. Són reclutats i integren, com tants d’altres joves catalans, l’anomenada “Lleva del biberó” (Quinta del biberón) i els toca combatre a la Batalla de l’Ebre, la més sanguinària de la guerra. El film comença per una escena que no és desconeguda per a molts ampostins, sobre tot per aquells que ja tenen una edat més avançada o aquells altres que l’han escoltat de la boca dels seus pares o iaios: la destrucció del pont penjant per l’aviació alemanya que lluitava amb el bàndol feixista i la mort d’una venedora de llet que va voler creuar cal a l’Aldea i fer cas omís de les recomanacions dels milicians.
Els indrets que hi surten no van deixar indiferent ningú: el pont penjant sobre el riu Ebre, Miravet, el riu Canaletes al seu pas pel balneari de la Fontcalda, el celler modernista del Pinell de Brai.
Alguns dels actors que col·laboren a l’obra (no m’atreviria a parlar “òpera prima”) de Jaume Moya són força coneguts: Marc Selva, Yannick Munch, Xavi Lite, etc. En canvi d’altres són persones anònimes per al públic en general, però conegudes per la gent d’Amposta. Moltes d’elles formen part de la seva família, com ara tiets, cosins, amics etc. (la majoria presenta a l’estrena)  
Només felicitar a Jaume Moya i desitjar-li molta sort en aquest món tant dur i competitiu com és el de realitzador cinematogràfic.