LA DESTRAL (relat)

Rafel viatjava a Barcelona cada quinze dies i ja portava fent-ho uns quants mesos. Anava a donar sang per al seu nebot, greument malalt. El seu grup era compatible i no escatimava sacrificis per poder veure un dia al seu nebot totalment restablert de la seva malaltia renal.

Un dissabte anava amb la seva dona cap a Barcelona amb el seu SEAT 124 de color blanc. Els 124 era un dels millors models que fabricava l’automobilística espanyola.

Prop de Barcelona, Rafel anava pel tercer carril a 120 Km/h. Sense presses, però sense pauses. De sobte, pel retrovisor veu com un altre cotxe li venia al darrere fent-li ràfegues amb els llums per a que s’apartés. Rafel així ho va fer. Però quan l’altre cotxe el va avançar, el seu conductor no parava de recriminar-li fent ostensibles gests. Potser perquè el cotxe de Rafel portava la matrícula “CS”...

Llavors, Rafel, “picat”, va començar a accelerar i ràpidament va posar el seu 127 a 140. Mentre l’altre conductor, seguia mirant pel retrovisor i fent gests amb les mans i amb el cap. 

Veien Rafel que l’estava mirant, de sota el seient va treure una petita destral de ma que usava quan anava al camp els caps de setmana i sé la va mostrar a l’altre conductor. A partir d’aquí, el conductor del darrere va deixar de preocupar-se de Rafel i va passar a preocupar-se més per la seva integritat física.

Canviant de carrils, ara cap a la dreta, ara cap a l’esquerra, tots dos cotxes anaven avançant a la resta en una carrera impossible, ja que aviat, Rafel va perdre l’altre cotxe de vista en un tres i no res.

Imagino que durant molt de temps tots dos se’n van recordar d’aquell fet. Rafel segur que sí, ja que va ser qui m’ho va explicar.     

FOTOS DE L'ENTRADA DE GODALL II

UN ATAC EN TOTA REGLA A LES AUTONOMIES

 

A casa hi tinc una veu molt més imparcial i objectiva que jo. Vulgui o no, sempre hem deixo influir per la meva ideologia i la meva pròpia manera de veure i entendre la política. La meva dona no. Ella ja fa temps que ho diu i de tant en tant, quan surten notícies com la d’avui, m’ho tornar a recordar: El PP de Mariano Rajoy vol eliminar l’estat de les autonomies.

El primer moviment de Rajoy va ser apunta amb el polze directament a les autonomies de l’enorme dèficit públic que tenia Espanya com a nació. Llavors potser algú li hauria d’haver dir a Rajoy que tret de l’exèrcit on l’estat hi destina mils de milions anuals, la resta de competències que costen diners, estan transferides. Sí, fins i tot Interior en algunes autonomies com la catalana i la basca. Sanitat, Educació i Cultura, que són el pal de paller de tot estat del benestar, ja fa tems que són competència de les CC.AA. i, es clar, mantenir-les costa “un ou”.

Avui, mentre dinava, he escoltat al Tele Notícies de TV3 que València, una comunitat afí als populars com segurament no n’hi ha d’altra, ha retornat les competències a Madrid de promoció de la seva comunitat a l’exterior. Des d’ara mateix, l’ICEX, quan acudirà a les fires internacionals de turisme, a més de representar a Espanya com a única i indivisible, també representarà a la Comunitat Valenciana (més comunitat i més valenciana que mai!) Alberto Fabra, els substitut de Francisco Camps, a la vegada substitut d’Eduardo Zaplana, ho justifica dient que “Espanya ens representa a tots i així a l’estranger, com s’hi anirà tots junts, no pensaran que estem dilapidant els diners”. Una idea que potser hauria estat vàlida fa 30 anys, però ara no.

Mentre, Esperanza Aguirre, que acostuma a fer la guerra pel seu compte i mirar així de “tocar-li les pilotes” a Mariano Rajoy, va llançant idees. Avui n’he pogut llegir dues de diferents, però complementàries en els sentit del que us estava dient: Per una part Público (que sobreviu a Internet), diu que “L’Estat hauria de tornar a assumir les competències de Sanitat i educació”, mentre que el Periódico anuncia que “Proposar suprimir els Parlaments ‘regionals’”. I és que per a molts de Madrid, les CC.AA. no han deixat mai de ser “regions d’Espanya”. Si on recordeu, des de la Capital i Cort sempre s’han referit a la resta de Espanya com las “províncies”. Tot aquell que no és de Madrid, és de “províncies”. Potser a d’altres llocs els hi diuen directament “poblerins”, però ells són “més educats”.

Per tant, no us estranyi que, com deien aquest matí als Matins de TV3 on, per cert, estava el nostre amic Germà Bel, el pas previ a la intervenció d’Espanya per part de la UE, sigui la intervenció de l’estat espanyol a les autonomies.

Si fa uns anys, els nostres polítics s’omplien la boca dient que Espanya era els país més descentralitzats, les xarxes vials (carreteres i tren) i el desplegament de la Guardia Civil, en recorden que tots els camins condueixen a Madrid que és el centre de la presa de les grans decisions.

Encara voleu més motius per a reclamar més fort si cal la independència de Catalunya. Està clar que, o ens en anem o seguirem vinculats al “gran imperi” per molts segles més.

LA PRIMAVERA (relat)

Feia molts dies que Paco passava per davant d’aquella botiga d’articles de broma i es quedava uns instant mirant-ho. Dubtatiu, sempre acabava per marxar.

Però aquell dia estava disposat a entrar i comprar-la.

-Bon dia. Voldria un excrement humà.

-Bé. –Li respon el venedor- M’ho subministren dos fabricants. Un d’ells anomena l’article, directament “mierda” i l’altre “primavera”.

...

Arriba el dia de la parella de l’ermita. Aquell dia Paco, la seva núvia i un grup d’amigues i amics decideixen anar de romeria i acabar degustant la típica paella cuinada per mans expertes. Com era costum, mentre els nois l’anaven a buscar mentre les noies es quedaven i preparaven els entrants.

Mentre es mengen l’amanida i els altres aperitius, decideixen tapar amb unes estovalles la paella per a que no es passi.

Quan arriba l’hora de menjar-la, dos nois s’alcen i l’agafen de les nanses. La posen sobre la taula i amb un “taxin, taxin”, aparten les estovalles i deixen al descobert el suculent àpat.

Llavors, allà apareix ella, al bell mig de la paella, sobre un petit tovalló de paper: “la primavera”.