UN ESCARMENT DEFINITIU (relat)

 

Antonio Casas era gallec i com molts altres d’aquella terra va anar a buscar feina i potser alguna cosa més a Veneçuela.

Com que era aparellador (estic parlant en passat perquè el vaig conèixer l’any 1976 i des del 77 no n’he sabut res més) va trobar feina a una empresa constructora d’aquell país com a encarregat.  

Com era tradicional per aquell temps, els operaris solien cobrar tots els divendres i no com ara que hem d’esperar que s’acabi el mes per a fer-ho.

Antonio era l’encarregat de lliurar la paga als treballadors i cada divendres havia d’escoltar les queixes d’un d’ells. Sempre trobava que li pagaven menys del que es mereixia.

Un dia, Antonio, va idear una manera d’escarmentar-lo per sempre més. En arribar el següent divendres, la filera de treballadors anaven passant, per ordre, pel barracó on estava Antonio i els diners de les nòmines. Tothom rebia el sobre sense posar-hi cap problema, però en arribar el que es queixava sempre, com era lògic, ho troba inapropiat:

-“Crec que us heu equivocat”, va dir sense pràcticament mirar el contingut del sobre.

Però l’estratègia que havia ideat Antonio, seria definitiva. Aquell dia havia posat, expressament, més diners dintre el sobre. Antonio fa com que ho revisa i li diu:

-“Efectivament, t’he posat més diners”. I els hi va prendre.

A partir d’ençà, aquell treballador ja no es va tornar a queixar mai més.

RUPIT II (Picaports)

Retallades que no arriben a reformes (un article d'Antoni Serra Ramoneda)

No és estrany que els mercats desconfiïn d’Espanya davant mesures que no arriben al fons

¡Madrid, tenim un problema! El model, dissenyat en els últims lustres pels dos partits que s’han alternat a la Moncloa, que havia de fer d’Espanya un país de primera divisió s’ha ensorrat. A Europa no només ja no som un miracle, sinó que hem passat a ser el paradigma d’una gestió descerebrada dels fons que generosament durant anys ens van subministrar per fer-nos majors d’edat. Com es diria en termes militars, hem tornat a l’escamot dels maldestres. Per una altra banda, el somni de fer de Madrid el cap de pont de Llatinoamèrica al nostre continent ha rebut un torpede de primera magnitud amb la nacionalització parcial d’YPF per les autoritats argentines, que no semblen proclius a encomanar a la capital aquestes funcions representatives. Tant de bo l’exemple no s’estengui i no s’obri la veda a altres atacs similars, tenint en compte els molts interessos de les nostres grans empreses en terres pretesament
germanes.

I de portes endins tremolen els fonaments de l’Estat de les autonomies, que molts van celebrar com la fórmula magistral que tancava definitivament el tradicional enfrontament sanguinari entre les dues Espanyes. Avui hi ha discordança. Unes veus reclamen una recentralització política i administrativa mentre que en les nacionalitats històriques la força centrífuga adquireix intensitat. Algun polític ja s’ha permès augurar un inevitable xoc de trens entre els dos punts de vista.
Certament, la nostra política exterior, sobretot en el seu vessant europeu, ha passat a ser una variable plenament dependent dels esdeveniments que tenen lloc a Alemanya i França. No és estrany l’interès dels nostres polítics per la segona volta de les eleccions presidencials franceses, conscients que ens poden afectar en gran manera. Com que tampoc els temps estan per a l’èpica, les tremendes represàlies amb què el Govern pretenia castigar la insolència de la senyora Fernández de Kirchner s’han evaporat. Més Sancho Panzas que Quixots, ara es tracta d’aconseguir la millor indemnització monetària possible a l’espoli sofert per Repsol, no fos cas que la citada presidenta apliqués una mesura similar a algunes de les empreses hispanes que campen pels seus dominis. No estem per orgues.
Però en l’aspecte interior hi ha un cert marge de maniobra, malgrat les exigències de retallades i de forts ajustos pressupostaris provinents de Brussel·les i de Frankfurt. En l’àmbit polític s’hauria de començar a reformar el malmès mapa autonòmic. No sóc un expert en aquestes matèries, però m’atreveixo a suggerir que la reforma hauria d’anar en dues direccions. Per una banda, abandonar la fórmula del cafè per a tothom, que tampoc s’ha aplicat al peu de la lletra vistes les excepcions del País Basc i Navarra. I a més, concedir a Madrid un règim especial a semblança dels de Washington o la ciutat de Mèxic. A part d’una revisió a fons de les nostres finances públiques perquè d’una vegada i per sempre qui decideix la despesa sigui responsable de la recaptació dels fons que comporta.
Però és en el terreny de l’economia on el canvi de model, pel fet de ser més senzill, s’hauria de fer com més aviat millor. Per ara no hi ha senyals que s’hagi començat a caminar. Només cal veure el restabliment de la deducció, a l’IRPF, dels interessos meritats per la compra de vivenda. Argumentar que la resurrecció de la mesura és per ajudar a reduir l’immens parc de vivendes deshabitades no convenç. Perquè igual o millor resultat s’aconseguiria, amb el mateix esforç fiscal, incentivant el lloguer en aquesta Espanya tant de temps fascinada per la propietat del totxo.

No n’hi ha prou de retallar partides de despesa en el pressupost de l’any en curs. S’han de prendre mesures per assegurar que en el futur no tornaran a créixer i exigiran noves retallades. Per fer-ho es requereix donar molta més importància al càlcul del cost/benefici en la selecció de les inversions públiques, especialment en infraestructures. El seu manteniment és molt costós, i per això almenys han de ser capaços de generar prou riquesa per finançar-ho. Persisteix la inèrcia i sobren exemples de no anar en aquesta direcció. El més recent és el del corredor mediterrani. Pressionada per la multinacional Ford, la ministra Pastor ha resolt construir una sola via d’ample internacional, per a les mercaderies, paral·lela a l’actual traçat ferroviari. És un pedaç, una mena de carril bici quan el que es requereix és una àmplia calçada per a la circulació de molt tonatge. No és estranya la desconfiança dels denominats mercats davant d’unes retallades que no són autèntica reforma.

Economista.

FINS SEMPRE PEP, BENVINGUT TITO

Foto Mundo Deportivo.

A Guardiola segurament el retrobarem al futur.  No puc arribar a pensar que mai més entrenarà al Barça, al seu Barça. Es podrà agafar un any sabàtic. Podrà, fis i tot, fitxar per un altre equip punter del futbol europeu (què és el mateix que dir mundial), però tard o d’hora i, possiblement, amb un altre president, tornarà a fitxar pel Barça i ens tornarà a deixar bocabadats amb les seves bones lliçons de futbol.
Però mentre, Vilanova, el seu amic, possiblement el seu deixeble més avantatjat es farà càrrec de l’equip. D’ell s’espera el mateix patró de joc. Que segueixi fent arribar al primer equip als millors de la cantera i, a ser possible que aquests nois passen a convertir-se en “noms”, es a dir, a que siguin jugadors de referència del futbol com ho han estat Messi, Xavi, Iniesta, Busquets, Valdés, Pedro, etc. Estic Segur que Thiago, Tello, Cuenca i d’altres, que ja han arribat al primer equip, acabaran escrivint brillants pàgines de la història del FC Barcelona.
El canvi d’entrenador no significa, necessàriament, un canvi de model, però si que és imprescindible que hi hagin canvis significatius.
No sé quin ha estat el rol que ha jugat aquests anys Vilanova al costat de Guardiola. De les decisions que es prenien, no sé quin percentatge sé li ha d’atribuir a Pep o quin a Tito i si aquest darrer, de vegades, s’havia e mossegar la llengua per no contradir primer entrenador. Pot ser ara podrà posar en pràctica les seves pròpies idees en forma de variacions tàctiques i qui sap si fins i tot psicològiques. Només el pas del temps confirmarà o no les expectatives que ara s’han dipositat en ell com a substitut de qui, possiblement, no admet comparacions possibles. Un vot de confiança per a Tito Vilanova.
I tornant a Guardiola. El mestre, el revolucionari de futbol, el que ha aconseguit en 4 anys allò que la majoria d’entrenadors no aconsegueixen en tota la seva vida: tres lligues, dos Champions, dos mundials de clubs, etc. Té el rècord d’haver guanyat tots els títols possibles (6) en una mateix temporada i, a sobre, en la primera com entrenador de la primera plantilla d’un gran equip. Massa fites aconseguides per posar en dubte la seva capacitat i la seva bona manera de fer.

Per això mateix, no puc comprendre com uns companys de professió com són els tècnics del Madrid no valorin de forma positiva aquesta curta però intensa trajectòria. Ahir reproduïa en aquest mateix blog les paraules del segon de Mourinho: “La Lliga espanyola ha existit i existirà sense Guardiola; ara ja és història”. Sobre aquest comentari opinava el poc elegant que va estar el segon entrenador blanc, però pitjor encara Mourinho que, molt possiblement, si hagués donat la seva opinió hauria estat encara molt més contundent. Lamentable!

I, evidentment, “Guardiola no pot ser història”, tal i com deia Karanka, com a molt serà part de la història del futbol modern, però el seu brillant llibre encara no està acabat. De moment és un punt i a part, però no puc imaginar-me que algú que ha viscut del futbol i para el futbol, decideixi deixar-ho per sempre.
Com deia més amunt, segur que es retrobarà amb tot els barcelonistes dintre d’uns pocs anys...