dimarts, 5 de juny del 2012

DIVENDRES A AMPOSTA


Recreació de la inauguració de les obres del pont.


Durant aquesta setmana (de dilluns a dijous), l’equip d’exteriors del programa Divendres de TV3 s’està emeten des de la nostra ciutat.
Dilluns des de la plaça de Fidel (o de l’Aube), al costat mateix de l’Ebre i dimarts, dimecres i dijous des de la plaça del Mercat (o Ramon Berenguer IV), un emplaçament molt més cèntric.
Les emissions exteriors sempre comencen amb les “Paraules en ruta” del filòleg Màrius Serra a qui acompanya l’Espartac Peran que va “donant veu” al públic present. Van sortir un bon grapat de paraules ebrenques (no exclusivament ampostines) i la gent (poca, la veritat) que donaven caliu als visitants, anaven explicant el significat.
Certament a d’altres poblacions molt més petites hi ha hagut més assistència de públic. Aquest matí, companys de treball han incidit en aquest tema. Entre el poc públic assistent, el departament de cultura el ple (o quasi): la regidora, la tècnic del departament i la bibliotecària. No sé si als altres pobles que ha visitat abans el programa, també hi són presents representants i treballadors de l’ajuntament, com no els conec, no puc opinar.
A poc de començar, un grup “d’indignants” va envair l’improvisat plató al crit d’”Andreu llibertat”, en suport al jove tortosí empresonat pels fets de la vaga general del 29-M, andreu Curto Baiges. Mentre, l’Espartac deia que “hi havia llibertat d’expressió”, la càmera anava apartant-se de la gent i la pissarra (on el Màrius Serra escriu les paraules típiques locals) i poc a poc, enfocava el riu. El que no sé és com es va acabar la protesta, si de forma voluntària o algú els va fer fora.
En canvi avui el dia ha estat molt més tranquil. La doctora Montserrat Folch ha explicat les propietats de l’arròs, el conreu més tradicional i han entrevistat al president de la Cambra Arrossera del Montsià Miquel Fàbregues. Després s’ha recreat el mercat de començaments del segle XX amb diferents parades i artesans i, finalment, Guardet lo Cantador ha improvisat unes jotes per al programa.
Els propers dies estaré expectant per veure si hi passa alguna cosa digna de ser narrada.

GALA FIRA TOTS




El balanç dels 3 dies de la “gala Fira Tots” que s’ha celebrat aquest cap de setmana a Amposta, concretament a la zona del castell, s’hauria de fer des de la pròpia organització o el que és el mateix, des de la Federació de Veïns d’Amposta.
Però des de la meva modèstia posició, crec estar capacitat per donar-ne, al menys, unes pinzellades, de com va anar l’esdeveniment.
Hi vaig estar dues vegades, dissabte i diumenge, sempre per la tarda. Diumenge, una vegada va escampar i va fer bo, el recinte del castell estava ple com un ou. Sense dubte força més gent que dissabte.
Des de l’organització, una opinió era unànime: l’enuig dels membres de l’ajuntament al veure que una associació, sense el suport institucional de l’ajuntament, podés organitzar una festa com la que es va dur a terme. Sembla, sobre tot, que el neguit estava relacionat amb el cost.
Recordem que només dues setmanes abans s’havia fet la quarta festa del “Mercat a la Plaça” o la recreació de l’Amposta de començaments del segle XX. Sembla ser que el cost anunciat des de l’ajuntament anava pels voltants de 60.000 euros.
En canvi, la tornada a l’Edat Mitjana, a l’època de la Castellania d’Amposta, amb els cavallers de l’Ordre de l’Hospital com a protagonistes, sembla ser que va tenir un costa molt inferior, força inferior. Sense acabar-m’ho de concretar, un membre em parlava d’un cost de “11 vegades menys”, mentre que un altre em va dir que “6 vegades inferior”. I mentre un no volia que sé sabés, l’altre deia tot el contrari i volia donar-li la màxima publicitat. 
Parlant de publicitat, si d'alguna cosa es queixava l'organització és de la poca publicitat institucional que s'ha fet. A la web de l'Ajuntament d'Amposta no  va aparèixer i a l'agenda cultural, a dures penes. Pràcticament ho havies de buscar amb lupa.  
Però sense dubte, la gran pregunta és com una federació veïnal s’havia atrevit a organitzar un acte com els que varem poder veure a Amposta entre divendres i diumenge, però sobre tot, d’on va treure els diners en una època de retallades i de manca de subvencions oficials.
Sigui com sigui, la Federació d’Associacions de Veïns d’Amposta va poder-ho fer i, per tant, cal treure’s el barret davant els organitzador i felicitar-los per l’èxit assolit.
Ah! Quasi se’m oblidava: Dintre de dos anys tenen previst organitzar-ne un altra amb una temàtica diferent: ELS ROMANS.  

QUINA TROPA! (un article de Fabricio Caivano)

 

De la indignació a la desesperació hi ha un pas, i d'aquesta a la violència no n'hi ha ni mig

A la mateixa hora que la «rendible i transparent» Bankia (Míster Rato dixit) mostrava les seves vergonyes i els seus dirigents xiulaven i paraven la mà amb el Rolex per exigir una dinerada còsmica a l'erari, un matrimoni d'invidents estava a punt de ser desnonat per no poder pagar la hipoteca, un més entre milers.

Ara els diré una obvietat: la crisi no tracta igual els de dalt que els de baix. Enmig d'aquest oceà que anomenem crisi sobreneden dues classes d'experts: els que saben de què parlen i els que parlen del que saben. Els primers solen ser els pràctics, els ciutadans anònims submergits en els remolins de la seva feina quotidiana que dia rere dia afronten amb ànim les llagues de la maleïda crisi. Professionals de l'educació, la sanitat, l'assistència social i tots aquells jornalers postmoderns que es relacionen amb les persones realment existents, d'un en un i d'ull en ull, tractant de combatre la seva ignorància, de reparar les avaries del cos i de l'esperit que els causen les seves formes de vida; normopaties, les anomena un amic psicoanalista. Enganxats a la pell del món, solen tenir un equipament moral inoxidable que els fa encara combatius i optimistes. Són un eixam de bons funcionaris, pagesos, oficinistes, petits empresaris autònoms, artesans i altres obrers del nostre agonitzant Estat del benestar. Classe mitjana amenaçada de demolició, gent cabal que es va guanyar el nom de poble, que sap de què parla encara que no arribi a expressar-ho amb paraules de vellut, perquè ells treballen i viuen pràcticament al món real; i els millors de tots aquests l'habiten poèticament, com volia aquell boig solemne anomenat Hölderlin. Fi de la descripció del poble mitjà i baix, per dir-ho amb un gram de demagògia. Vegem el perfil dels de dalt.

Els de l'àtic viuen en un altre planeta. Establerts en una emmurallada urbanització per a rics, sobrevolen el món real en una ingràvida bombolla de cinisme i elegància. Parlen i no callen de tot el que saben, que és molt; però és un saber formalista, desvitalitzat, après en seu acadèmica i en cotitzacions de borsa, comptant rendibilitats i posant-se de perfil per citar bibliografia i espiar la crònica de misèries i triomfs dels seus confrares. Pura whiskypèdia. Magistrats de punyetes i crucifix; polítics i parlamentaris electes i convictes; regidors i tertulians; banquers fatus i bisbes ingràvids; publicistes, xarlatans i altres criatures de paraula fàcil, substanciosos ingressos i vida regalada, en el doble sentit d'acomodada i gratuïta. Alguns provenen de baix però passa amb una regularitat esbalaïdora que, així que el seu currículum comença a créixer, augmenten les seves amistats i plusvàlues, escalen sigil·losament o grimpen sorollosament, depèn del temperament, i s'afanyen per arribar al capdamunt on verdegen pessebres i bitllets; i malden per colar-se en un discret consell d'administració on l'usurer encorbatat balla amb el sindicalista barbat. És el paradís on els diners canten la seva beneïda lletania: calla, que alguna cosa et queda. Uns altres ni tan sols s'han esforçat a pujar: tenen marcats al llom els gens necessaris per habitar l'àtic i, és clar, donen com a cosa natural de la seva casta els privilegis, regalies i robatoris de guant blanc de la seva confraria. Corporativisme, silenci i pelotazo. Hi ha un detall que té gràcia: aquesta tropa de presumptes experts, que assassinen la gramàtica així que obren la boca, s'oblida aviat d'aquell airejat somni de la seva llunyana joventut d'un món just i fraternal. No solament l'oblida sinó que, si el somni reapareix avui com a moviment d'indignació social, se'n riu amb sarcasme del gos i de la flauta i corre a avisar els guàrdies de la porra.

Els de dalt es pensen que han arribat al cim i alleugen el seu raquitisme moral tapant-se el cervell amb una samarreta de futbol o una boina identitària de bona marca, de les impermeables a la reflexió pròpia. El poder corromp només a qui es vol corrompre i a qui calla davant la corrupció aliena per interès i càlcul. L'àmbit públic s'evapora, la privatització arrasa i es condemna a la misèria i a l'explotació laboral els de baix. Virus nous que arriben ja a la classe mitjana, aquell sector social que havia crescut amb la democràcia, l'educació pública i la sanitat universal. Mentrestant, l'engominada parentela del Tío Gilito està encantada d'uns polítics que, a soles, vénen a menjar-los a la mà amb la docilitat del lacai murri que s'inclina calculant el seu guany.

Aquest és un país de bona gent que vol viure la seva vida amb alguna dignitat però que és espoliada per una dotzena de taurons financers i una rècula de llepaciris i ensabonadors que els riuen les gràcies. Es liquiden les velles regles del joc democràtic i molta gent desconcertada demana ja que hi hagi mà dura. Quina tropa d'usurers mafiosos, quina tropa d'incompetents per afrontar la crisi; semblen més personatges de segona fila d'una comèdia bufa de Lope de Vega. Però tanta vilesa no pot durar gaire temps més ni vulnerar tanta gent. Que ningú oblidi que si de la indignació a la desesperació hi ha un pas, d'aquesta a la violència no n'hi ha ni mig.

Periodista

 

GALA FIRA TOTS (fotos III)