Al programa Salvados, Jordi Évole va
entrevistar diumenge a Manolo Milián Mestre, fundador d’Alianza Popular, el
germen de l’actual Partit Popular i diputat al Congrés durant diverses
legislatures.
Manolo Milián, que em va ser presentat per
l’amic Joan Rebull el dia de la inauguració d’una exposició que va fer a
Amposta ja fa uns anys, es va mostrar desencantat de la política actual, de la
que va dir que havia per dut el “romanticisme” dels primers anys de la
democràcia. Una de els coses que va dir és que ell mateix, una vegada va
ser testimoni d’una reunió informal al bar del Congrés entre diversos
polítics que representaven els principals partits polítics d’aquella època:
Fraga (AP), Carrillo (PCE), Roca (CiU) i, possiblement (no ho recordava) Guerra
PSOE) Una vegada es van trobar sols, Fraga li v dir a Mestre: “Si durant la II
República al Congrés hi haguessin existit bars o tabernes, la guerra Civil
Espanyola, no s’hauria produït”.
Políticament no he assolit ni els càrrecs ni
les fites del diputat dels Ports (va néixer al Forcall, va viure al Perelló, on
son oncle era capellà i va passar pel seminari de Tortosa, on va coincidir amb
Joan Rebull), però l’he viscut amb intensitat. Per exemple, el 15-J (divendres
serà el 35è aniversari) vaig anar expressament de Castelló on treballava a la
Galera on residia, només per conèixer de prop els resultats, ja que jo encara
no podia votar (tenia 19 anys i la majoria d’edat era als 21)
El romanticisme dels que parlava Manolo
Milián, va durar molts pocs anys. Per aquella època els membres dels partits
d’esquerra que no havien “tocat” mai poder, estaven desitjosos de fer-ho. Des
de la clandestinitat s’havien estat preparant molts d’anys per això, formant
part d’associacions de veïns, sindicats (fins i tot verticals) i associacions
de tot tipus. En canvi, els de la dreta, s’havien de “regenerar” políticament
parlant; havien de demostrar que de cop hi volta eren demòcrates i que volien
“jugar” amb les noves regles que tot just s’acabaven de crear.
El 15-J de 1977 la Constitució encara no
existia. Va trigar quasi un any i mig en ser promulgada pel Cap de l’Estat
després de ser votada pel poble.
D’aquella època son també els pactes de la
Moncloa, una mena de consens entre totes les formacions polítiques per tirar el
país endavant.
L’entrada en escena de CiU a Catalunya va
transformar la política catalana (a Espanya les seves maneres sempre han estat
diferents) Des del principi, el “pare” Pujol va ensinistrar els seus cadell per
a governar la seva “finca”, es a dir, Catalunya. Com es va demostrar anys
enrere, quan es fa formar el “tripartit”, el sentiment dels nacionalistes
(deixeu-me que ho dubti) va ser la de robatori, tal i com ho va demostrar qui
va ser la “primera dama de Catalunya”, la Marta Ferusola de Pujol: “Ens han
robat Catalunya” –va dir-.
Per aconseguir aquest objectiu, el partit de
Pujol va expandir-se per tot el país comprant voluntats. Us en podria explicar
al menys un parell de reals contades pels seus propis protagonistes (un de
Godall i un altre de Santa Bàrbara) Però com els hi van donar carbasses, van
optar pel més fàcil, comprar als darrers alcaldes predemocràtics: Godall, Santa
Bàrbara, Camarles i més tard, Amposta (només per posar els exemples que més
conec)
La victòria
de Felipe González l’octubre de 1982 tampoc va caure gens bé a la dreta. De
fet, la UCD, la coalició de partits que governava Espanya des de la restauració
de la democràcia, eren hereus del regim anterior. Això sí, amb una etiqueta de
moderats que els hi permetés governar a un país que encara tenia un sotrac d’un
moment a l’altre (tal i com va passar el 23-F de 1981)
L’alternança entre partits és sana i
necessària, però els egos i els afanys d’alguns polítics per acumular poder i
diners, han portat la política espanyola allà on som ara mateix.