dimarts, 12 de juny del 2012

POLÍTICA D’ABANS I D’ARA



Al programa Salvados, Jordi Évole va entrevistar diumenge a Manolo Milián Mestre, fundador d’Alianza Popular, el germen de l’actual Partit Popular i diputat al Congrés durant diverses legislatures.  
Manolo Milián, que em va ser presentat per l’amic Joan Rebull el dia de la inauguració d’una exposició que va fer a Amposta ja fa uns anys, es va mostrar desencantat de la política actual, de la que va dir que havia per dut el “romanticisme” dels primers anys de la democràcia.  Una de els coses que va dir és que ell mateix, una vegada va ser testimoni d’una reunió informal  al bar del Congrés entre diversos polítics que representaven els principals partits polítics d’aquella època: Fraga (AP), Carrillo (PCE), Roca (CiU) i, possiblement (no ho recordava) Guerra PSOE) Una vegada es van trobar sols, Fraga li v dir a Mestre: “Si durant la II República al Congrés hi haguessin existit bars o tabernes, la guerra Civil Espanyola, no s’hauria produït”.  
Políticament no he assolit ni els càrrecs ni les fites del diputat dels Ports (va néixer al Forcall, va viure al Perelló, on son oncle era capellà i va passar pel seminari de Tortosa, on va coincidir amb Joan Rebull), però l’he viscut amb intensitat. Per exemple, el 15-J (divendres serà el 35è aniversari) vaig anar expressament de Castelló on treballava a la Galera on residia, només per conèixer de prop els resultats, ja que jo encara no podia votar (tenia 19 anys i la majoria d’edat era als 21)
El romanticisme dels que parlava Manolo Milián, va durar molts pocs anys. Per aquella època els membres dels partits d’esquerra que no havien “tocat” mai poder, estaven desitjosos de fer-ho. Des de la clandestinitat s’havien estat preparant molts d’anys per això, formant part d’associacions de veïns, sindicats (fins i tot verticals) i associacions de tot tipus. En canvi, els de la dreta, s’havien de “regenerar” políticament parlant; havien de demostrar que de cop hi volta eren demòcrates i que volien “jugar” amb les noves regles que tot just s’acabaven de crear.
El 15-J de 1977 la Constitució encara no existia. Va trigar quasi un any i mig en ser promulgada pel Cap de l’Estat després de ser votada pel poble.
D’aquella època son també els pactes de la Moncloa, una mena de consens entre totes les formacions polítiques per tirar el país endavant.
L’entrada en escena de CiU a Catalunya va transformar la política catalana (a Espanya les seves maneres sempre han estat diferents) Des del principi, el “pare” Pujol va ensinistrar els seus cadell per a governar la seva “finca”, es a dir, Catalunya. Com es va demostrar anys enrere, quan es fa formar el “tripartit”, el sentiment dels nacionalistes (deixeu-me que ho dubti) va ser la de robatori, tal i com ho va demostrar qui va ser la “primera dama de Catalunya”, la Marta Ferusola de Pujol: “Ens han robat Catalunya” –va dir-.
Per aconseguir aquest objectiu, el partit de Pujol va expandir-se per tot el país comprant voluntats. Us en podria explicar al menys un parell de reals contades pels seus propis protagonistes (un de Godall i un altre de Santa Bàrbara) Però com els hi van donar carbasses, van optar pel més fàcil, comprar als darrers alcaldes predemocràtics: Godall, Santa Bàrbara, Camarles i més tard, Amposta (només per posar els exemples que més conec)
La victòria de Felipe González l’octubre de 1982 tampoc va caure gens bé a la dreta. De fet, la UCD, la coalició de partits que governava Espanya des de la restauració de la democràcia, eren hereus del regim anterior. Això sí, amb una etiqueta de moderats que els hi permetés governar a un país que encara tenia un sotrac d’un moment a l’altre (tal i com va passar el 23-F de 1981)
L’alternança entre partits és sana i necessària, però els egos i els afanys d’alguns polítics per acumular poder i diners, han portat la política espanyola allà on som ara mateix.

dilluns, 11 de juny del 2012

LA PREGUNTA DEL DIA 11-06-2012





Qui avala l’avalador? 

Fets contrastats: Europa ha rescatat el sistema financer espanyol amb una injecció de 100 milions d’euros que ha avalat l’estat espanyol. 

El govern d’Espanya signarà l’aval en nom de tots els espanyols, presents i futurs, ja que les futures generacions també hauran de fer front a la devolució de les quotes d’amortització d’aquest capital més els interessos, que seran entre el 3 i el % (a hores d’ara encara no sé sap)  

I què caldrà per a poder retornar-ho en els terminis previstos?
Sobre tot un impuls a l’economia que permeti tornar créixer. 

I què cal per a què el creixement sigui una realitat?
S’ha d’estimular el consum intern i fomentar l’exportació. D’aquesta manera la industria tornarà a crear ocupació que, a la vegada, es convertiran en consumidors potencials  dels productes fabricats. 

I per això és necessari que la banca obri l’aixeta del crèdit. Això sí, s’hauran d’acostumar a no tenir beneficis durant molts d’anys, ja que primer hauran de tornar el préstec. 

Si no és així, la banca difícilment podrà fer front a les exigències, el govern haurà de fer efectiu l’aval i continuaran les retallades i les polítiques d’austeritat. I l’enfonsament definitiu de l’estat del benestar.  

Són principis bàsics, molt bàsics d’economia.

LA TRANSPARÈNCIA DE “L’ESTELLA”




Qui diu que la banca no és transparent?
La setmana passada va arribar a casa mons pares (de 83 i 80 anys i sense estudis) tot un dossier amb la memòria dels fons d’inversió que té l’entitat de l’estrella, o el que es el mateix, de la Caixa o de Caixabank com es diu ara. La memòria estava en un CD i l’acompanyava una carta on li deien que el tipus de fons que tenen és “Foncaixa Bienvenida Fl”.
A priori semblava interessant. Tant que ma mare me ho va portat tot per a que li donés una ullada. Una ullada? Al CD (en català i castellà) hi ha un total de 135 arxius amb PDF, d’entre 23 i 24 pàgines cadascun d’ells. No hi ha noms, només codis. Per tant, hauria que buscar quin de tots conté el fons que “els hi van col·locar a mon pares”. El primer de tots és “Foncaixa 1”, el segon “Foncaixa 3”, el tercer “Foncaixa BolsaEuro”... Així fins arribar al darrer: “Foncaixa Equilibrio”.
És pràcticament buscar una agulla en un paller... No hauria estat molt més fàcil fer-li arribar només el que conté els resultats del seu.
I després caldria interpretar-lo. Potser la directora comercial de Inver Caixa, la senyora Mercedes Sagol, la que signa la carta, es pensa que tots als qui els empleats de la Caixa els “hi va col·loca” aquests productes d’inversió són tots uns experts (d’economistes cap a munt), però em sembla que la majoria només buscaven una mica més de rendibilitats als seus productes.
Potser seran tot els transparents que es vulgui, però aquest cop s’han “lluït”. O al menys així penso. Igual tu, lector, no estarà d’acord amb mi.       

LA BANCA MÉS PROPERA




Mentre el rescat de la banca espanyola sembla cada vegada més imminent, vull explicar-vos dos casos (no arriben ni al nivell d’anècdotes) que m’han passat recentment, de fet aquesta setmana.
Una tarda vaig rebre una trucada del director de la meva sucursal de Caixabank preguntant-me si tenia diners per a portar-los-hi.  Li vaig dir que no. D’on vol que els tregui? Hi ha gent que té comptes a diferents entitats financeres, però no és el meu cas. Des de fa molts d’anys només “treballo” amb el que era la Caixa. Després em va preguntar per les meves assegurances. No sé si sabeu que fan una campanya per a que agrupis les assegurances i també els hi portis.
Aquestes coses donen molt que pensar. Primerament te’n adones que les entitats financeres, en general, tenen greus problemes de liquiditat i van desesperades a la recerca d’efectiu del sector privar o particular.
Això sí, com li vaig dir que “anàvem molt justos”, també em va oferir la possibilitat de fer un préstec. Em deuen de tenir com un bon client, ja que de tant en tant m’arriben missatges al mòbil oferint-me préstecs.
Al dia següent vaig parlar amb l’esposa d’un coordinador comarcal de Catalunya Caixa. Em va explicar que la direcció vol que els empleats treballin per la tarda (evidentment tancats al públic) i que el seu marit és l’encarregat de dir-los-hi. Però no de qualsevol manera, sinó d’una manera subtil però que se’n donin per assabentats.
Què farien per la tarda? No m’ho va dir, però imagino que la funció seria la mateixa que fan els de la “Caixa gran”, es a dir, captar nous clients o nous capitals.
Però sigui quina sigui la situació econòmica de les famílies (la majoria no aniran gaire sobrades, però n’hi ha que sí), el cert és que la gent han perdut molta part de confiança amb les entitats bancàries. Després de veure com s’han nacionalitzat Catalunya Caixa o Bankia (sobre tot aquesta darrera), cada vegada hi ha més gent que retiren els seus dipòsits dels bancs.
Només així s’entén una notícia que també vaig escoltar aquesta setmana: que la venda de caixes de seguretat ha augmentat entre un 30 o 40 %.
Els baixos interessos, la desconfiança en el sector i la por de que pugui arribar un “corralito” (impossibilitat de poder retirar fons), tal com va passar a Argentina fa uns anys, fa que la gent, cada vegada més, tregui els diners dels banc i opti per tenir-los a casa en caixes de seguretat o, simplement, ben amagats, tal i com ja feien els nostres avantpassats.