Per què va perdre Rubalcaba

Juancho Dumall 

Director adjunt del Periódico

Males, molt males, notícies per a Rubalcaba. L'enquesta publicada dissabte pel CIS assenyalava que només el 7,7% dels ciutadans pensen que el líder del PSOE va guanyar el debat sobre l'estat de la nació celebrat dimecres i dijous de la setmana passada. En canvi, el 34,6% va respondre que va ser Mariano Rajoy el vencedor del combat parlamentari. Una autèntica pallissa.
¿Tan dolent va ser el discurs del dirigent socialista per sortir apallissat d'un enfrontament en què el seu adversari tenia un flanc vulnerable per la corrupció i l'altre a mercè del rival per les dades econòmiques? ¿Tant es va equivocar qui passa per ser un bon parlamentari experimentat en mil batalles i que es va presentar en el debat com a representant del carrer? ¿Fa fallar en l'estratègia? ¿Va ser massa tou? Els analistes del PSOE poden establir totes les teories que vulguin, més o menys crítiques amb l'actuació del cap, però la conclusió no pot ser cap altra que aquesta: els socialistes tenen un enorme problema de credibilitat que no desapareix, ni tan sols disminueix, amb el pas dels mesos des que van abandonar el poder. La qüestió no és que Ru-
balcaba estigués millor o pitjor a la tribuna del Congrés, ni que no anomenés Ana Mato, ni que fes més o menys esment dels sobres de Bárcenas. L'assumpte és que, digui el que digui, faci el que faci, s'enfronta a un mur d'escepticisme, a una barricada d'incomprensió.
Hegemonia ideològica
Els socialistes tenen una dificultat afegida -que no té el PP, encara que els seus resultats als sondejos no són precisament per llançar coets- que és la pèrdua de l'hegemonia ideològica en l'esquerra. Quan governaven, la seva política va ser submisa amb Brussel·les, insensible al drama dels desnonaments, permissiva amb la banca, tova amb el frau, estèril contra l'atur, dubitativa en el model territorial. I ara reben la rèplica d'IU i la botifarra del 15-M i dels antisistema.
El problema del PSOE no és només Rubalcaba, sinó el deteriorament de la marca. El líder de l'oposició no va perdre el debat perquè el seu discurs fos dolent. El que passa és que només el 7,7% creu que aquelles sigles gastades són la veu del carrer.

DEL "ROJO GRADO" AL "VA UNIR"

Roig, amb el micròfon a la ma, al saló de plens de l'Ajuntament d'Amposta.

El Periódico de Catalunya (fundat l’any 1978) va ser pioner en fer dues edicions del diari: la primera en castellà i, a partir de 1997 i una segona en català. Totes dues edicions són idèntiques en el seu contingut, només canvia l’idioma.

Van haver de passar 14 anys (2011) per a que la Vanguardia fes el mateix. Ara per ara, la Vanguardia (1881) és la degana de la premsa escrita a Catalunya després de desaparèixer el Diari de Barcelona fundat l’any 1795 (conegut popularment com el Brusi) i, tal com ha passat quasi sempre, també va sortir al carrer en castellà, a diferència d’altres diaris apareguts després de la mort del dictador Franco com l’Avui (1976), el Punt (1979), o l’Ara (2011) que des del seu naixement van sortir al carrer només en català.

La diferència entre haver-se editat sempre en català o fer una segona edició en castellà és, encara que no ho sembli, força important, ja que, les editorials han hagut d’instal·lar sofisticats traductors que permetin traduir del castellà al català o a l’inrevés, segons la llengua original amb la qual han estat escrits els textos.  

Com tots sabeu, durant les darreres setmanes han sortit a la llum diversos casos d’espionatge que esquitxen directament alguns partits polítics. El més curiós però, és que tot aquest entramat porta a un denominador comú: la empresa d’investigació privada Método 3.

El passat cap de setmana alguns mitjans de comunicació com el setmanari Triangle i el Periódico publicaven la relació dels casos investigats per l’agencia d’espies catalana, un total de 169.

Al lloc 155 de la llista publicada pel Triangle es podia llegir textualment: Informe sobre Jorge Juan Flor Gallen, constructor relacionat amb el senador JM Roig Grau (38 pàgines) (desembre 2012)

Mentre que, a la llista publicada pel Periódico, al mateix lloc s’hi podia llegir: Informe sobre Jorge Juan Flor Gallen, constructor relacionat amb el senador JM Rojo Grado (38 pàgines) (desembre 2012)

Al lector perspicaç no sé li escaparà que l’única diferència entre totes dues entrades és el nom del senador que, en el segon cas, s’ha traduït literalment.

Més enllà de les connotacions polítiques i empresarials, és evidentment el traductor del Periódico ha jugat una mala passada a la redacció. No és el primer cop que me’n adono de errors de traducció similars, però aquesta vegada em sembla especialment greu, ja que camufla la identitat d’un dels protagonistes.

Ara i aquí vull obrir un parèntesi al meu comentari per a explicar que les relacions del constructor amb el senador i alcalde d’Amposta durant 20 anys, venen de lluny; al menys des de 2006 quan la revista el Observador de Màlaga els relacionava a tots dos (juntament amb altres socis, com per exemple el qui fora director de RTVE Luis Solana) amb la promoció de la macrourbanització de los Merinos, a la província de Màlaga. Tanco parèntesi.

Però no només al Periódico li dóna maldecaps el traductor de textos, ja que sembla que la Vanguardia també té problemes semblants. Sense anar més lluny, Convergència i Unió va traduïa per Convergència i va unir. Un altra traducció literal però sense gaire sentit, la veritat...  

El Triangle. 

El Periódico.


Notícia relacionada a el Observador.

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. LA PLANA DE SANTA BÀRBARA III

L’ENSOPEGADA DEL BARÇA DAVANT DEL MADRID

Possiblement la derrota del Barça al camp del Milan podria qualificar-se d’accident. L’equip italià, sense fer gaire cosa va saber fer-li dos gols que es faran molt difícils de remuntar.

Però quan un equip com el Barça acumula dues derrotes en menys d’una setmana contra dos equips de reconegut prestigi com són el Milan i el Madrid, l’accident passa a convertir-se en preocupació.

Esta clar que ahir el Madrid s’hi jugava molt més que el Barça. L’equip blaugrana té la lliga pràcticament a la butxaca des de fa moltes setmanes. Nomé cal esperar que, matemàticament es confirmi. En canvi el Madrid havia de guanyar de totes tetes per a seguir tenint possibilitats de guanyar, al menys, un títol important.

El que està considerat per molts el millor equip del món no pot perdre (i menys a casa) de la forma que ho va fer ahir contra el Madrid. Sembla ser (jo el partit no el vaig veure) que en cap moment va donar la sensació de poder remuntar el resultat, ni quan anaven 0-1. I el més trist de tot és que no sé li pot donar ni la culpa al àrbitre. Undiano Mallenco, criticat per Jordi Roura el dia anterior del partit, no va influir en la victòria del Madrid.

Alguns comentaristes esportius (que, en bona lògica, n’entenen més que jo), opinen que es nota massa l’absència de Tito Vilanova. Per molt que l’entrenador del Barça pugui veure el partit per televisió i que via mòbil li pugui donar instruccions al seu segon, segur que hi ha coses que des de l’habitació de la seva residència no es poden veure i, en canvi des del camp, sí, la quan cos permet correccions molt més ràpides.

Sempre hi ha qui pot opinar que si el Barça guanya dissabte al camp del Madrid, passaran tots els mals. S’equivoquen. Ni un resultat molt bo a favor del Barça (posem-li un 0-5) em farà oblidar la severa derrota d’ahir. El Madrid, amb la lliga pràcticament perduda, posarà tot l’èmfasi  en el partit contra el Manchester de la setmana vinent. Allí hauran de guanyar o empatar a més d’un gol si volen seguir vius a la Champions i assolir el somni de la décima. Per tant, i per molt que sigui la visita del Barça, guanyar dissabte, per al Madrid, serà  un objectiu secundari.

El mateix partit, per al Barça pot significar, si guanya una bona dosi de moral. Encara que per a que sigui així, haurien de competir en condicions similars i ser un partit d’aquells anomenats èpics. Si el Madrid dóna moltes facilitats, no serà el mateix... Evidentment.

Ara mateix, tots els objectius del Barça han de passar per assegurar-se a lliga, a mig termini i, a un termini molt més curt, superar l’eliminatòria contra el Milan. No serà fàcil. En competicions europees remuntar un 0-2 sempre és una tasca difícil i, quan es tracta d’equips grans, encara més.

Xavi va dir que al Barça més gran de la història (això ningú ho discuteix) li falta una gran remuntada per acabar de ser gran. Contra el Milan tindran una oportunitat única de fer-ho. Si és així, encara que puguin caure més avant, poden donar un cop d’efecte important i aixecar el vol un altre cop.

I si no... No vull ni arribar a pensar-ho...  

Potser ja va sent hora de donar més protagonisme a jugadors com Villa i Tello.