A la conferencia que va fer el PSOE el passat
cap de setmana a Madrid, l’actual Secretari General de la formació Javier Pérez
Rubalcaba va afirmar: El PSOE ha tornat!
La primera conclusió que s’extreu de la
afirmació és que, en algun moment, el PSOE se’n va anar; perquè per a tornar,
primer has de marxar. O no?
Però, quan se’n va anar? La marxa
del PSOE ha estat progressiva, poc a poc, ‘sin prisas pero sin pausas’ com
diu la dita castellana. Zapatero l’any 2003 va aconseguir una còmoda majoria.
Tan còmoda com inesperada. Hauria estat igual si el PP no hagués gestionat
tan malament com ho va fer la crisi dels atemptats de Madrid de l’11-M?
Segur que no. Malgrat la prepotència i l’autoritarisme que va mostrar Aznar
durant el seu segon mandat, el de la majoria absoluta, les enquestes encara
eren favorables a Mariano Rajoy davant un José Luis Rodríguez Zapatero encara
desconegut per a la gran majoria dels ciutadans.
La primera legislatura de Zapatero va ser, des
del meu punt de vista, magnífic, sobre tot en l’aspecte social i, com a ebrenc,
li he d’agrair la derogació del Pla Hidrològic Nacional que havia aprovat el
govern del PP. Però cap al final de la legislatura, ja es començava a divisar
que l’economia espanyola, que havia viscut uns anys esplèndids gràcies a
la bombolla immobiliària, s’anava desinflant.
Zapatero va ordenar als seus no reconèixer el
veritable estat de l’economia espanyola i, la seva segona legislatura sé li va
fer molt llarga, tot i que només va durar 3 anys i mig, es a dir, 6 mesos menys
del que hauria durat en condicions normals. Els darrers mesos de govern, sé li
van ennuegar davant d’una pressió constant del PP, però sobre tot per part
d’uns organismes internacionals que li exigien a Zapatero que apliqués mesures correctores,
suposadament, per a estabilitzar l’economia espanyola a llarg termini. Així va
ser com Zapatero va haver d’adoptar mesures tan impopulars com retardar l’edat
de jubilació, apujar els tipus de l’IVA, rebaixar els sou als funcionaris i,
juntament amb el PP, reformar la Constitució per establir el tipus màxim
d’endeutament; una mesura sense precedents i, paradoxalment, amb l’acord dels
dos grans partits espanyols.
Quan Zapatero va prendre aquestes mesures
neoliberals va començar a distanciar-se del ideari socialista i, per tant, va
començar la desafectació amb els seus votants tradicionals. Possiblement és
aquest el punt de partida del PSOE cap a l’ostracisme per la pèrdua de
confiança de, fins i tot, molts dels seus militants. El gran error de Zapatero
va ser no haver convocat eleccions anticipades abans de prendre cap mesura i
deixar que fos el nou govern qui ho acabés fent.
I el gran error del PSOE va ser escollir un
Secretari General (Alfredo Pérez Rubalcaba) que, com a ministre de Felipe
González primer i Zapatero més tard, acumulava un considerable desgast a pesar
de ser un gran orador i un digne polític.
A diferència de l’electorat conservador, el
progressista triga molt més en retornar la confiança a un partit quan els ha
decebut considerablement. D’aquí la gran deriva socialista dels darrers anys
reflectida en una constant pèrdua de vots en tots i cada un dels comicis
convocats.
El PSOE no es trobarà a si mateix fins que no
retorni als seus orígens, es a dir, a governar per a les classes treballadores
i la gent humil, però sobre tot han d’aprendre a ser coherents , es a dir, dir
i fer el mateix quan s’està a l’oposició que quan s’està al govern. Només així,
i poc a poc (molt poc a poc), podrà tornar a aspirar a governar Espanya.
El retorn anunciat per Rubalcaba és un bon
punt de partida, però auguro un llarg camí ple de dificultats.
