EL PROCÉS SOBIRANISTA (NOVA ESTACIÓ)

Es fa estrany estar més d’un dia sense parlar de la independència de Catalunya. Normalment cada dia es genera alguna notícia referent al procés. Així, aquest cap de setmana, al menys, s’ha parlat d’això:

Des de l’ANC, la Carme Forcadell que, recordem-ho, és militant d’ERC, lamentava que, finalment, no s’hagués pogut presentar una candidatura unitària de tots els partits favorables al dreta a decidir.

El president de Comissió Europea, el portuguès Durao Baroso feia el joc a Anglaterra a l’afirmar que una Escòcia independent seria inviable dintre de la Unió Europea. Per tant, que vagin prenent nota els entusiastes de la consulta de casa nostra. Respecte al dret a decidir dels catalans, cal pensar que des de la Unió Europea rebrem la mateixa consideració. Es a dir, faran costat al membre actual de la UE, es a dir, Espanya i ens posaran tots els entrebancs haguts i per haver per a bloquejar la voluntat d’una bona part del poble de Catalunya.

Precisament fins a Escòcia es va desplaçar Antoni Castells per a fer una conferència sobre el dret a decidir dels pobles. Castells va ser  un dels homes forts dels governs d’Entesa, tat amb Maragall com amb Montilla, encara que en l’actualitat no ocupa cap càrrec públic, forma part del col·lectiu de militants i exmilitants socialistes que tenen una visió totalment contraposada al de la direcció nacional.

Durant la conferència va afirmar que el temps de construir una Espanya federal ja havia passat després que des de el Tribunal Constitucional es torpedinessin les expectatives del poble català en aconseguir un alt més grau d’autonomia lligat a un millor finançament. Per tant, ara cal donar un pas més per mirar de trobar un altre encaix, ja no dintre d’Espanya, sinó al si de la UE.

Una nova estructura d’Espanya (la federal) només es pot fer des del diàleg que és el que no tenen els governs d’Espanya i Catalunya. Ni Rajoy vol un altre encaix que no sigui un estat de les autonomies cada vegada més controlades des del poder central. Mentre que Mas només parlaria sobre la independència, ja que sap que, de no fer-ho, ràpidament perdria el suport d’ERC.

I per acabar Mas. El gran estadista Mas va enviar a un article per a ser publicat a diversos diaris explicant la viabilitat d’un estat català. Sembla ser que a part dels jueus i els indis, Mas està buscant més aliats per Europa. Finalment la carta va ser publicada a països tan influents com Bèlgica, Xipre, Bulgària, Croàcia, Estònia i Malta, tal i com publicava ahir diariocritico.com.

Mas té coll avall que cap dels grans països d’Europa es decantarà per donar suport a Catalunya i li donarà l’esquena de l’estat espanyol. Ara bé, si finalment, Catalunya es converteix en un estat independent, el camí per a la integració de Catalunya (o Escòcia) s’aplanaria considerablement.

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. PUJANT CAP A BEL II

LA FOTO DEL DIA 19-02-2014. TORTOSA ZONA NACIONAL

Sembla ser que han convertit el barri de la Casota de Tortosa en zona nacional. 
Aquesta que veieu no és l'única bandera estanquera enganxada d'una senyal de trànsit. Al final del carrer Llarg de Sant Vicent, quan arribes al pont de l'antiga via del tren ni ha un altra, però aquella mostra evidents signes de haver intentat arrancar-la.

La representació política

Pere Vilanova

El sistema de partits s'ha trencat i dóna lloc a noves formacions que responen a l'enuig ciutadà

La crisi d'aquests últims anys sembla comportar l'erosió d'un dels pilars fonamentals de l'Estat de dret: el principi de la representació política. Els nostres sistemes polítics es basen en la democràcia representativa (partits i eleccions), i només de manera molt subordinada contempla alguns mecanismes de democràcia directa (el referèndum). I d'uns anys ençà, en l'àmbit europeu, l'actitud dels ciutadans electors envers les seves institucions de representació política està prenent una direcció estranya. Això ha estat visible en els últims cinc anys, mitjançant l'enviament de senyals clars per part de votants cada vegada més descontents. En general, i amb molt poques excepcions (Alemanya per descomptat), les eleccions han servit per fer fora el Govern, i facilitar així una mena d'alternança «clàssica», tot i que resignada. En algun cas, com a Grècia, pressions de «fora» (mercats, Brussel·les) van forçar dues eleccions en menys de dos mesos, perquè les del maig del 2012 no van agradar -ni dins ni fora de Grècia-, però les del mes següent, més o menys tampoc.
Altres vegades els ciutadans fragmenten la seva indignació en direccions no tan clàssiques. Es diu que en les pròximes eleccions europees hi haurà un auge dramàtic de partits antieuropeus, posant sota una mateixa etiqueta els conservadors britànics, els nacionalistes flamencs i Alba Daurada de Grècia, que és un partit nazi. Francament, no és el mateix, i en el pròxim Parlament europeu el més preocupant serà la seva escassa representativitat, que cau per sota del 45%. Però el Parlament europeu no és tan important, de veritat.
L'important és que bona part del descontentament ciutadà se'n va, en eleccions nacionals (estatals), a estranys miratges, a partits clínex (d'un sol ús) o a partits hooligan. Fa un any i mig, els mitjans de comunicació auguraven al Partit Pirata alemany un auge espectacular, que desbordaria les fronteres alemanyes, i seria una gran alternativa al tradicional eix dreta-esquerra, que aquest partit considera superat. Després d'entrar al Parlament d'un parell o tres de länder, l'assumpte s'ha esvaït o gairebé, amb polèmiques entre els seus dirigents -diligentment despatxades a les xarxes- i denúncies que diversos dels seus quadros venien de l'NPD (neonazi). Se'ls critica perquè des que van entrar a les institucions representatives, excepte parlar de les xarxes i a les xarxes, no s'han pronunciat sobre cap tema de l'agenda política, ni nacional ni internacional.
A les institucions representatives costa molt entrar-hi, costa bastant quedar-s'hi, i si en surts, és gairebé impossible tornar-hi. Un cas clar, si no hi ha un canvi de tendència radical, de partit clínex. Un altre exemple, aquest és un cas clar de partit hooligan, és l'M5S o partit de Beppe Grillo, que s'ha anat traient la careta i en aquests últims mesos ha mostrat el seu verdader programa: insultar a tothom, fer declaracions masclistes sense comparació (¡a Itàlia!), ficar-se amb els mitjans, acusar els ciutadans de ser idiotes, etcètera.
No cal dir que Grillo, en pocs mesos, ha tingut temps de provocar escissions i expulsions de dissidents i parlar sobretot d'ell mateix. L'estil i el llenguatge, com bé subratllava un analista no fa gaire, recorden el Mussolini dels dos anys anteriors a la presa del poder el 1922. El símil no anirà més enllà, però caldrà veure si en les pròximes eleccions, un terç dels votants grillistes repetiran vot. Quan un considera que a Itàlia, bressol del Renaixement, un terç dels italians han votat aquest personatge, i un altre terç, Berlusconi, el temor que la crisi de la democràcia representativa ha tocat fons es torna bastant real.
D'entre les novetats -i això no prejutja que se'ls posi al mateix sac que els exemples anteriors- cal esmentar el Partit X, nom que es presta a acudits fàcils, però que té una autopresentació curiosa (http://partidox.org), tot i que, com és lògic, a l'espera que passi diverses vegades per les urnes, segueix sent un meló per obrir, és a dir, una incògnita. Un ràpid cop d'ull per la seva web indica una tendència a sobreestimar el poder de les xarxes, i potser el pes que obtindrà a través de les xarxes. La intenció és bona, el llenguatge és clar i comprensible, i els temes que susciten són atractius, encara que topes amb algun concepte que a la gent d'una certa edat ens inquieta: «tecnopolítica» (busquin-ho a la xarxa).
De moment, la democràcia seguirà sent representativa (partit/eleccions), la ciutadania votarà, potser cada vegada menys, potser més indignada, però aquest invent no és fàcil de substituir, i si es trenca, és el Contracte Social el que naufraga.