Estava immers en una conversa amb uns
coneguts. El tema? El de moda: la ciris econòmica que estem patit.
En una cosa coincidien amb mi, que durant
aquest anys, la crisi continuarà envaint la majoria de les llars del país.
Però un d’ells era molt més pessimista. Deia que la crisi forta vindrà
coincidint amb els darrers mesos de l’any, ja que, llavors, s’acabarà
el treball: en blanc i en negre...
Tots dos havien estat autònoms. Bé, un
s’havia donat de baixa i s’havia tornat a donar d’alta. Aquest comentava
que trobava estrany que els aturats no sortissin al carrer a manifestar-se
i l’altre li responia que perquè la majoria treballava en negre i anaven
sobrevivint com podien, però quan se’ls hi acabi la feina i no en trobin,
no tindran més solució que sortir al carrer.
Els dos havien acudit a l’oficina de
treball per a tramitar un ajut, però sembla ser que els hi havien denegat
i, d’això es queixaven: de no tenir el mateix tractament que els immigrants.
Els hi vaig dir que els immigrants no
tenen cap privilegi i que a igual condicions, als d’aquí els hi tenen
que donar els mateixos ajuts que als nouvinguts. Però ells insistien: per
la condició d’haver estat autònoms, ja no tenim dret a res. Llavors
la culpa serà de la legislació, no?
És evident que tothom agrana cap a casa.
Ells es queixen de la precària situació dels autònoms. Com es un tema que
no conec en profunditat, no hi perdré massa temps. Però tinc entès que
com més quota pagues, més drets tens. El que passa és que quasi tothom
paga la quota mínima, fins els darrers anys que sol·liciten incrementar
la base de cotització per a poder tenir una pensió de jubilació més alta.
Insistien que els immigrants (sobre tot
els del Nord d’Àfrica) que marxaven cap al seu país, tornaven perquè aquí
els hi donaven ajuts i allà no tenien res. Imagino que no serà així en
tots els casos, ja que sembla que també es perden drets si marxes del país
durant un temps determinat.
Però és més fàcil donar la culpa als
immigrants que a la gent del país responsables de que el nostre sistema
capitalista s’hagi ensorrat. L’empresa d’un estava relacionada amb la
construcció i la de l’altre, sense tenir-ne la seguretat, crec que també.
Segurament, els meus interlocutors van
viure uns anys meravellosos. Uns anys en el que, per a triomfar, no calia
res especial. Fins l’any 2008, qualsevol que treballés a la construcció
o activitats auxiliars (pintors, electricistes, fusters, etc.) cobraven
el que, possiblement, mai havien somiat. Les meves paraules no es fan extensives
a tothom, però si a una àmplia majoria. Una àmplia majoria que, a sobre,
declarava els guanys que volia, però que els delatava el cotxe que s’havien
comprar darrerament...
Segurament molts de joves (devien de
rondar els quaranta) desconeixen que Espanya, tradicionalment ha estat
un país que ha exportat ma d’obra. Andalusos, valencians, catalans i aragonesos
solien marxar a treballar a França, Suïssa i Alemanya, preferentment. Bascos,
asturians i, sobre tot gallecs, a fer les amèriques...
Ara ho tornem a ser. Només hi ha una
gran diferència: antigament era ma d’obra poc o gens especialitzada, mentre
que ara, els que marxen, solen ser joves amb carrera. Una altra cosa és
que quan arriben al seu país de destí, acabin trobant la feina que buscaven.
Sovint no és així.
Què deuen de pensar els ciutadans dels
països receptors de joves espanyols? Suposo que dependrà molt de la ideologia
que tinguin, com aquí.
Però el que tinc clar, és que si amb
igualtat de condicions, espanyols i estrangers poden obtenir els mateixos
ajuts, en igualtat de condicions, també, primer es tria a un treballador
d’aquí que no a un immigrant. El que passa és que els immigrants fan la
feina que els d’aquí no volen fer perquè, sovint, es conformen en cobrar
menys i després estan més acostumats a viure d’una manera molt més precària,
sense tants de luxes ni capritxos. Però els d’aquí no volem viure d’aquesta
manera.
Em consta que han estat molts els immigrants
que han retornat als seus països, sobre tot equatorians i romanesos, però
ni així ha millorat la situació laboral per a una bona part dels d’aquí.
La intolerància va estretament lligada a la ignorància i, aquesta, normalment,
a la poca cultura.
