dimecres, 12 de març del 2014

EL PP EBRENC

Casualment, diumenge vaig veure al Canal TE un debat sobre el nou Pla de Conca de l’Ebre moderat per Ximo Rambla. Es contertulians eren Manolo Tomàs, en representació de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, Meritxell Rogé, regidora de CiU de l’Ajuntament de Tortosa, Tomàs Castells, regidor del PP de l’Ajuntament de Deltebre i un altre participant que, tot i sonar-me la seva cara, no us puc dir de qui es tractava.
En un moment del debat, Tomàs Castells va traure el tema del Pacto de l’Aigua d’Aragó i la formació de la Plataforma en Defensa del Ebro d’Aragó i li va demanar a Manolo Tomás que demanessin comptes a qui calia fer-ho.
L’altre Tomàs, Manolo, es va indignar i fins i tot va titllar Castells de mentider. Primerament va demanar-li que parlés del Pla de Conca recentment aprovat, ja que era el tema del debat i no uns fets que van passar ja fa unes dècades quan els socialista Josep Borrell era ministre.
De totes formes, des del meu punt de vista, qui hauria d’haver anat al debat era Joan (Juanito) Bertomeu, diputat al Congrés i cap visible del PP de l’Ebre.
Bertomeu, com a fet sempre, prefereix amagar-se i enviar als seus correligionaris a defensar allò que és indefensable: la reducció de forma considerable del cabal ecològic de l’Ebre.
Com pot algú del territori donar suport a una cosa que significaria la mort del Delta de l’Ebre i, molt possiblement, a la llarga (si sé li suma altres factors com el canvi climàtic) la desaparició del seu propi poble.
Al menys l’únic regidor del PP de Tortosa és conseqüent amb els seus principis. En privat sempre m’ha dit que ell recolzarà totes les tesis del seu partit (encara que no sigui militant) menys les que afectin negativament l’Ebre. I així va ser el sentit del seu vot al ple de la setmana passada, sumant-se a la resta de regidors de la capital del Baix Ebre.
El pitjor que pot fer un polític és anar en contra dels interessos del territori i la seva gent. Potser, arribats a aquest punt en direu que no tothom està al costat de la PDE i que no tothom ho veu igual. Efectivament, en aquest punt us he de donar la raó.
La PDE s’ha caracteritzat sempre en defensar el territori de forma totalment desinteressada (mai cap dels seus dirigents més destacats ha entrat en política) i criticant durament, si ha fet falta, als polítics del territori que han recolzat els seus líders de Barcelona (o Madrid) mirant més pels seus propis interessos que no els del conjunt de la ciutadania que l’han votat.
Però també hi ha qui defensa els interessos d’uns pocs. Mon pare, de 85 anys i que durant la passada lluita va participar en diverses manifestacions, inclosa alguna a Barcelona, diu que si es recollissin firmes per emportar-se l’aigua, ell, signaria. I ho diu perquè està molest amb aquells regants que prefereixen quedar-se a casa recolzant així els interessos de l’especulació (ja sabeu allò de qui calla atorga)
A tots aquells que no defensen el territori se’ls hauria de considerar traïdors i demostrar-los en tot moment el malestar que tenim cap a ells la major part de la societat ebrenca.

dimarts, 11 de març del 2014

INDEPENDÈNCIA I TRANSVASAMENT



 Per a començar he de confessar que no sé si aquests dos conceptes estan relacionats o no, però anem a imaginar que sí que tenen que veure un amb l’altre.

La primera pregunta que em ve al cap és: Si Catalunya fos independent, es faria igualment el transvasament de l’Ebre.  

Un dels arguments més empleat és el principi de solidaritat entre comunitats. Entre les que, segons el govern, són excedentàries i les que són deficitàries. De ser independents, penso, aquest concepte ja no es podria aplicar. És més, si per l’Ebre quasi no hi baixés aigua, perquè la resta de comunitats autònomes que hi ha abans d’arribar a Catalunya: Cantàbria, el País Basc, la Rioja, Navarra i Aragó assequessin el riu, Catalunya podria acudir a Europa a denunciar el fet i, segur, li acabarien donant la raó. Això, donant per fet que Catalunya continuaria dintre d’Europa encara que no formés part del govern d’Espanya.    

La segona pregunta: El fet de que es vulgui fer el transvasament, té que veure amb la voluntat del poble català sobre el dret a decidir? Penso que no, ja que està demostrat que sempre que el PP està al govern promou el transvasament de l’Ebre, ja sigui de forma explícita, com l’any 2000 o de manera encoberta com ho està fent ara. Això sí, segurament, si el govern de Catalunya fos del mateix color que el central, es a dir, del PP, les formes serien unes altres. No dic que no es volgués fer igualment, però les contraprestacions per a dur-lo a terme serien més grans i molt més beneficioses per a Catalunya. Què consti que, personalment, estic en contra de qualsevol compensació que ens donin a canvi de l’aigua, però no tothom pensa igual.

I la tercera: S’acararia l’amenaça de transvasament si Catalunya fos un estat independent? Evidentment que no. Els transvasaments poden tenir molts de noms, però a l’hora de la veritat sempre comporta endur-se aigua de l’Ebre cap a d’altres conques hídriques. Ara mateix, el govern de Rajoy sembla que s’inclina per parlar de bancs d’aigua o de reserves d’aigua.

Recordem que l’any 2008, quan Catalunya estava governada pel tripartit (PSC, ERC i ICAV-EUA), es volia portar a terme el que ells venien a denominar interconnexió de xarxes, es a dir, connectar el sistema hídric gestionat pel Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT) amb el d’Aigües del Ter-Llobregat (ATLL)

Quan des del territori es parlava de transvasament encobert, el representants del nostre govern deien que no era cert. Segons ell, l’aigua igual podia anar d’aquí cap allà com d’allà cap aquí. Reversible com un midó –van arribar a dir-.      

Igual és que ens prenen per babaus. Què és més provable, què l’Àrea Metropolitana de Barcelona necessiti aigua o que sigui la conca de l’Ebre la que pateixi set?

I per acabar, la cirereta. Des de fa anys, la PDE ve denunciant que el canal Segarra-Garrigues és, de fet, un transvasament d’aigua del Segre cap a Barcelona. Un aigua molt menys contaminada que la que baixa pel tram final del riu, la qual cosa, encara que no s’arribés a fer mai el Pla de Conca que promou el govern central, també repercutiria de forma molt negativa en la qualitat de les aigües que ens arriben al delta, ja que estarien molt més contaminades que no són ara.

Què preferiu, cops o bastonades? Potser molts de vosaltres preferiu, malgrat tot, ser independents. En canvi jo sempre defensaré el nostre territori de qualsevol agressió, ja vingui de Madrid o de Barcelona. Alguna diferència hi havia d’haver, no?  

LA FOTO DEL DIA 11-03-2014

El president de la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta (o sigui jo) entregant una foto dedicada de la colla castellera a Miquel Fàbregues, president de la Càmara Arrossera del Montsià, patrocinador oficial de l'entitat.

El 11-M y la historia más negra del periodismo en España

La hemeroteca puede resultar severa con los periódicos. En el ejercicio del periodismo diario todos cometemos errores. Sobre el papel pueden corregirse en el plazo de 24 horas, en el soporte digital tan pronto como se descubren. Pero en la historia reciente de la prensa española existe el caso de un periódico que cometió un error hace justo diez años y aún hoy sigue sin reconocerlo abiertamente, sin pedir perdón a las víctimas de la contumaz manipulación.
Podríamos decir que es un descomunal ejercicio de orgullo y prepotencia de un director de periódico, a quien no le gustó la realidad y fabricó la suya propia. Y pese a descubrir muy pronto que los hechos le daban la espalda, persistió en la manipulación de los indicios y los interrogantes para hacer verosímil el disparate. Cruzó todas las líneas rojas de la ética del periodismo y escribió el capítulo más vergonzoso de la prensa española en democracia. Un capítulo de hasta donde pueden orillarse los escrúpulos y la moral para vender periódicos, para tener ‘razón’ a toda costa.
Pero lo más grave es que Pedro J. Ramírez, el director de El Mundo hasta hace quince días, construyó la mentira sobre el 11-M, el peor atentado terrorista de España en el que murieron 191 personas y 1858 resultaron heridas. Con su persistente campaña de cientos de páginas y decenas de portadas contribuyó a incrementar el dolor de las víctimas. A hacer aún más difícil el trabajo de policías, fiscales y jueces que habían realizado una investigación y un proceso penal ejemplar.
Pero Pedro J Ramírez no estuvo solo en su delirio. Federico Jiménez Losantos, el locutor estrella de la emisora propiedad de la Conferencia Episcopal Española; un medio público como Telemadrid, y el diario digital de la extrema derecha (Libertad digital) fueron los cómplices necesarios para alimentar una corriente de opinión crédula con la mentira. Pero hubo un compañero de viaje aún más poderoso, un sector del Partido Popular que intentaba reescribir la historia, borrar la pésima gestión de las horas que siguieron al 11-M.
Juntos crearon un auténtico grupo de presión que actuó de forma despiadada contra todos aquellos a los que consideraban obstáculos para sus propósitos, ya fueran víctimas, jueces o periodistas. Sólo tres ejemplos: la presidenta de la Asociación 11M afectados del terrorismo, Pilar Manjón, sumó a la pérdida de un hijo un constante acoso; el juez instructor Juan del Olmo se enfrentó a duros intentos de descrédito profesional y el periodista José Antonio Zarzalejos, entonces director de ABC, padeció una operación de derribo por no sumarse a la ‘teoría de la conspiración’.
Y hubo millones de ciudadanos que querían leer, oír o ver fabulaciones interesadas antes que conocer la verdad. Sin ellos el diario, la radio y la televisión no habrían tenido el combustible necesario para la ignominia. Y hubo clamorosos silencios en la profesión en general y en las redacciones afectadas en particular. Silencios que hicieron aún más meritorio el coraje de quienes plantaron cara. Diez años después del 11-M, los principales instigadores de la ‘teoría de la conspiración’ ya no están en sus puestos. Pero todo el dolor añadido de las víctimas y algunas de las páginas más negras de la historia del periodismo permanecerán para siempre.