Però la crisi mundial que es va iniciar
stok options que van emetre alguns dels principals bancs dels
Estats Units, es van emportar per davant el segon mandat socialista encapçalat
per Rodríguez Zapatero. A Espanya però, la crisi va ser provocada més per
una bombolla immobiliària que no es va saber desinflar a temps, que no
per productes tòxics bancaris, encara que l’emissió massiva de
preferents per la majoria d’entitats financeres espanyoles va agreujar
la situació financera.
Zapatero va cometre tres errors: no preveure
l’arribada de la crisi, negar-la quan ja ens estava afectant i no marxar
quan des d’Europa sé li va exigir que prengués les primeres mesures: apujar
els tipus d’IVA, retallar el sou als treballadors públics, etc.
Però si abans he parlat del segon mandat
d’Aznar com l’etapa més negra de la història d’Espanya més recent, els
dos primers anys de mandat de Rajoy l’han superat, sense dubte. La pèrdua
de drets i llibertats, tan civil com laborals, han caracteritzat el seu
govern i no sembla que la situació millori abans de que acabi la legislatura.
Dos exemples: la nova llei de l’avortament i el nou pla hidrològic. I
això sense tenir en compte una nova reforma laboral per a complaure les
exigències d’alguns dels principals organismes econòmics europeus i mundials.
L’actual govern del Rajoy podria acabar
en una situació inèdita fins ara a Espanya: de la majoria absoluta a l’oposició
en només 4 anys. Però a diferència de les altres vegades, sembla ser que
no hi ha una alternativa clara. El PSOE ha comés un dels errors estratègics
més grans que es pot cometre en política: no saber renovar-se a temps.
Imaginem-nos una situació fictícia. Si avui mateix Rajoy dissolgués les
cambres i convoqués eleccions per abans de finals de primavera, qui seria
el candidat socialista, Rubalcaba? Seria el preludi de una derrota anunciada.
Conclusió. Una vegada fet l’anàlisi
de la situació viscuda en aquests 33 anys de democràcia, és evident que
cal una regeneració profunda del sistema polític espanyol que torni a deixar
passar aire fresc per la finestra que permeti, una vegada més, emportar-se
tota aquesta pudor de ranci-podrit que ha suposat el govern del PP amb
els diferents casos de corrupció que han esquitxat fins i tot als seus
màxims dirigents, inclòs el seu president nacional i cap del govern d’Espanya.
Però... Cóm es pot fer aquest segon canvi? És viable?
El que és evident és que ara per ara
no hi ha una alternativa sòlida. L’actual PSOE també està molt desgastat
i caldria que fessin, ja no una renovació, sinó una refundació que
permetés renovar la il·lusió amb l’esquerra. Què hi ha alternatives? Jo
no veig, ara per ara, que partits com Izquierda Unida (ICV-EUA a
Catalunya) puguin aglutinar el vot majoritari dels sectors més progressistes
de la nostra societat, entre d’altres coses perquè també ells tenen un
passat.
I els partits que estan en formació,
encara no son una alternativa viable i fiable de govern. Ara bé, jo encoratjaria
a tots aquest partits les CUP a Catalunya, Podemos, Equo, Partit X, etc.
a buscar, primer, una entesa entre tots ells i després consolidar-se com
una veritable alternativa d’esquerres. Cóm fer-ho? Dos coses són
imprescindibles des del meu punt de vista: no supeditar l’interès públic
als protagonisme dels seus líders i moderar el discurs per a poder arribar
a uns sectors de la ciutadania que els veuen massa radicals. Només així
poden arribar a governar les màximes institucions de l’estat per a poder
transformar la societat com no ho van saber fer els socialistes a partir
de 1982.
