Diada castellera i muixeranguera. Ahir per la tarda la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta
va tenir actuació a les Cases d’Alcanar dintre dels actes del dia del Turisme que
es celebraven a la pedania marinera d’Alcanar. Si bé en un principi havien d’acompanyar
als Xiqüelos els Torraires de Montblanc, finalment no van poder acudir i el seu
lloc el va ocupar la Muixeranga de Vinaròs que, com ja he dit més d’una vegada és
una colla germana, ja que compartim diversos membres, la qual cosa, no em
cansaré de repetir-ho, m’agrada de manera especial, ja que sempre he defensat
la unió i la bona entesa del territori Terres de l’Ebre, Alt i Baixa Maestrat,
el Ports i el Matarranya)
Bé, mentre la colla castellera no van tenir
precisament la seva millor actuació: un 3d6 i un pd4 descarregats a més d’un
parell d’intents d’un 4d6, els muixerangueros van completar una bona actuació
amb diverses figures i un pilar de 4 (no se si ells l’anomenen així) que,
segons els seu president Lluís Enric Pàmies, era el primer que aconseguien fer.
La tarda va estar marcada per la pluja que a
punt va estar de fer suspendre la jornada. Al final es va poder actuar amb
certa normalitat abans de que tornés a ploure.
El Periódico. L’exemplar d’avui
del Periódico de Catalunya porta un ampli reportatge del cas Pujol. Jo crec que
explica quasi tot el que sé sap del cas. La portada és de per si, molt eloqüent:
Jordi Pujol, mirall trencat. I és que
amb les declaracions del gens honorable,
va caure el gran mite del catalanisme militant. Se’l tenia sobre un pedestal,
com si un déu es tractés. Però en canvi, d’altres el teníem situat a l’infern polític.
I és que en política quasi sempre hi ha dos
grups: aquells que tens a favor i els que tens en contra. I jo, en aquest cas
vull treure pit i dir que mai he votat CiU i segur que mai ho faré. En canvi,
els que estan a favor pensen que ja n’hi ha hagut prou d’escarni. Fins i tot,
crec que pensen (encara que no ho admetin) que el cas farà mal al procés
independentista català. Quan semblava que els grans líders del país s’apropaven
molt a allò que anomenen estadistes, s’ha comprovat que al que realment s’apropaven
era a allò que s’anomena lladres. I
encara diria més. Alguns d’aquests han actuat usant mètodes més propis de la màfia
que no dels polítics. És cert que no han fet matar mai ningú, però si algú els
hi ha fet nosa, l’han apartat usant males pràctiques. I, en aquest cas parlo en
primera persona. Malgrat tot no ho van aconseguir, ja que després de l’intent
de treure’m de la circulació, vaig estar convivint
amb ells a l’ajuntament d’Amposta i mai he deixat de dir el que penso, encara
que si que he obviat noms perquè no en tinc la plena seguretat. No obstant, el
gran instigador és el que, durant molts i molts d’anys va regir els destins de
la nostra ciutat. I tinc plena constància de que el meu cas no va ser l’únic.
Junqueras. Mentre abans que
esclatés el terratrèmol Pujol, des de les files de CiU es deixava entreveure
que ERC podria entrar al govern passat l’estic i sempre abans del 9-N, ara, el
líder republicà afirma taxativament que l’entrada al govern no està damunt la taula.
He dit darrerament que qui dona suport als
corruptes, implícitament també ho és. No sé si Junqueras pensa el mateix que jo, però suposo que té clar que, ara
més que mai, entrar a formar part del govern de Mas li reportaria més
perjudicis que beneficis. ERC, salvant les distàncies, farà com el PP de Rajoy:
deixarà passar el temps esperant la seva oportunitat que, saben que tard o d’hora
els hi arribarà.
No sé si Junqueras
o un altre líder d’ERC serà el primer president d’una Catalunya independent,
però té tots els números de obtenir la presidència de la Generalitat. Què no és
poca cosa!
