L'altre dia, prenent-me un cafè (que vaig pagar amb el seu IVA corresponent), vaig veure el titular d'EL PERIÓDICO Pujol confessa. Al principi vaig sentir satisfacció: era veritat tot el que sospitava i que tant havia discutit amb familiars i amics. Però després, sol al carrer, vaig plorar com un nen. Vaig plorar per tota aquella gent molt honorable que paguem els nostres impostos. Vaig plorar perquè no vaig poder desgravar-me la hipoteca durant dos anys, perquè havia de computar els beneficis obtinguts de la meva primera vivenda per una ajuda de la Generalitat. Vaig plorar perquè tinc una molt honorable amiga que va llogar el seu pis de soltera a la seva germana, la van enxampar i encara està pagant la multa. Vaig plorar pel meu pare, un molt honorable acomodador del cine Montserrat i la meva mare, una molt honorable modista d'alta costura i després de vores i cremalleres. Després vaig pujar al cotxe; la vida segueix. Havia de passar per la ronda del Mig per agafar l'autovia de Castelldefels camí de Cubelles. Vaig passar per la casa de Jordi Pujol. No hi havia ningú davant, ni cap pancarta; quan vaig passar vaig tocar el clàxon, però només se'n va assabentar el conductor del cotxe de davant, que no entenia res. Vaig passar per la Ciutat de la Justícia, la que hem pagat tots amb l'IVA del cafè, el diari i de les vores; aquest IVA votat a favor sempre per CiU amb el PP o el PSOE al Congrés. Una vegada a l'autovia em vaig dirigir al túnel del Garraf, però vaig pensar: "Aquesta vegada vegada agafo les costes, avui no puc pagar a Salvador Alemany". Bon estiu a tots. Feliç estiu, Jordi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada