divendres, 15 d’agost del 2014

DIARI DE L’AGOST. DIVENDRES 15


Sense alcaldessa. Es diu, es comenta, sé sap segur que l’alcalde assisteix a tots els actes tot sol. Què li passa a la nostra alcaldessa que no acompanya el seu marit? Si ens atenem a les fons oficials (que sembla ser que no tenen cap credibilitat), l’alcaldessa està malaltona. Aquest seria el motiu i, per tan, entraria dintre de l’àmbit estricte de la privacitat.
Però resulta ser que els personatges públics difícilment tenen vida privada i tot el que els afecta a ells, afecta a la societat que representen. Algú em dirà que l’alcaldessa no pertany a aquest col·lectiu i que només és la dona de la primera autoritat local. No hi estic d’acord.
Quan una persona s’implica a l’hora d’ajudar al seu marit a aconseguir vots per a que guanyi la seva candidatura i no només això, sinó que sé la veu (o sé la veia) implicada en temes municipals, deixa de banda la condició de consort per a convertir-se en alguna cosa més.
Un exemple. Al final de la legislatura 2007-2011, es va inaugurar el parc dels Xiribecs. Tots els regidors així com d’altres autoritats (de cuyo nombre no quiero acordarme), ens varem desplaçar en comitiva des de les grades on estàvem asseguts cap a l’altre costat del llac on hi havia (hi ha) la placa que commemora l’acte. I al mig de tots, l’alcaldessa. Més d’un es va preguntar que hi pintava allí. En llenguatge nostre sé li diu voler figurar. Crec que ha quedat prou clar.
Evidentment hi una segona teoria molt diferent i que apuntaria cap a una altra direcció. Fins i tot ja hi ha qui hi posa data de caducitat al matrimoni... Y hasta aquí puedo leer (o escriure)  

Sense acord. Sembla ser que els veïns del carrer Major i la plaça de l’Ajuntament es van reunir amb l’alcalde després de la protesta iniciada al col·locar pancartes a una majori de les cases d’aquella zona. La reunió va acabar sense acord. Segurament va passar com quan Rajoy li diu a Mas que li ofereix diàleg, però després s’ha de fer el que ell vol. Conec des de fa anys a l’alcalde i he de dir que si per alguna cosa es caracteritza és per la manca de diàleg. Ni dialogava amb l’oposició per temes importants (no fa gaire vaig parlar de la remodelació de la plaça del Mercat), però tampoc va consensuar la senyalització horitzontal del poble quan era el regidor responsable i manava l’altre o la remodelació del carrer del Grau) ni tampoc amb els veïns que li poden causar problemes i coneix sobradament que no són dels seus.
La conseqüència d’aquesta darrera reunió fallida ha estat una protesta encara més massiva i, segons sembla, algunes de les poques cases que no tenien pancarta, ara n’han posat.

Coordinació. La polèmica sobre la repatriació del capellà Miguel Pajares va més enllà de la seva mort. Cal recordar que després de gastar-se aproximadament ½ milió d’euros en el viatge, es van haver de prendre tota una sèrie de mesures per evitar contagis.
Tot i aplicar-se-li un tractament especial am un sèrum portat des del Canadà, el capellà només va sobreviure 5 dies.
Mentre, la Ministra de Salut (Ana Mató –el seu cognom ho diu tot-) va estar desapareguda i només va reaparèixer per assistir als funerals del capellà com a bona cristiana que és. No obstant, va assegurar que des de la llunyania havia coordinat tot els dispositiu sanitari. Llavors, quan sé li va preguntar sobre si s’havia desinfectat l’hospital Carles III on el capellà havia estat ingressat i va confessar no saber-ho. Quina coordinació, no?

Després, els mitjans oficials del ministeri van assegurar que s’havia desinfectat tot el personal sanitari que havia estat en contacte amb el pare Pajares. Una mentida més, ja que un dels metges va assegurar que a ell no l’havia desinfectat ningú, si no havia estat mentre dormia.      

XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. ASSAIG AL RECINTE DEL CASTELL

















LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 15-08-2014

LA FONT SECA

¿Què ha passat a la font de la plaça del Mercat per a que a festes tingui l'aspecte que podeu veure a la foto? 
Mentre el dissabte els més menuts s'amuntegaven al seu voltant jugant amb tota mena d'estris dels que tiren aigua, només uns dies després apareix buida i sense els focus de llum que es van col·locar recentment. 
No vull pensar que hi va poder haver un accident a causa d'una instal·lació inapropiada.   

¿Com ens en podem sortir?

Juli Fernàndez, Núria Parlon,Alícia Romero, Xavier Sabaté

Som en una veritable cruïlla. I tal com el Gat de Cheshire va respondre a Alícia quan al País de les Meravelles aquesta li va preguntar quin camí havia de seguir entre els diversos que se li presentaven, tot depèn del lloc on desitgem arribar.
Des d'una opció catalanista i d'esquerres no ens serveix com a l'Alícia qualsevol camí mentre arribi a algun lloc. Volem un present i un futur dignes per a un col·lectiu de persones, la gran majoria de les quals avui tenen multitud de problemes o bé temen tenir-los en el futur. Desitgem una nació inclusiva, en la qual prevalguin els interessos col·lectius amb igualtat d'oportunitats per a tothom. La commoció d'aquests dies ens ho fa més present. Ni l'interès per salvar-se políticament d'un president en actiu ni l'interès material d'un expresident o, en definitiva, l'interès d'uns pocs pot prevaldre sobre el de la majoria.
Des del marge esquerre tenim molta feina al davant. I ja no podem plantejar únicament preguntes sobre els mateixos problemes que sempre ens han preocupat més. Perquè es presenten amb noves característiques (educació, salut, atenció a la dependència o pensions) i perquè ara n'han aparegut de nous, com l'atur massiu, l'habitatge, la precarització laboral i l'abús d'un sistema financer especulatiu que, avalat pels desgoverns europeus i nacionals, socialitza pèrdues i privatitza guanys. Resultat: deute públic insostenible pel rescat bancari, austericidi i desigualtat estructural. La crisi s'ha convertit en l'excusa d'una manera de governar.
Afegim al còctel la incomprensible relació de Catalunya amb la resta d'Espanya provocada pel Tribunal Constitucional i per un Partit Popular que, des de l'oposició i des del Govern, han agredit i limitat el nostre autogovern. Al PSC, doncs, reflexionem i comencem ja des d'ara a formular un nou compromís amb la ciutadania que hauran d'acordar el conjunt d'afiliats i simpatitzants al congrés de l'any vinent.
No és veritat que les classes populars a Catalunya prenen el relleu de les elits dominants. Qui té realment les regnes de les decisions avui no viu entre nosaltres en la seva immensa majoria, el marge per a les classes populars i treballadores és més esquifit que fa tan sols una dècada, i la seva explotació i marginació és molt més estesa i evident.
El nostre és un catalanisme social que té la intenció de blindar drets personals i col·lectius quan n'hem perdut ja tants de la mà dels governs d'Espanya, Catalunya i Europa, i no ha de quedar cap dubte que la gent del PSC estem amb els moviments populars i amb els qui depenen del seu treball per tenir present i futur.
No hi ha cap més alternativa que canviar i decidir votant. No obtindrem diferents resultats amb les mateixes polítiques, actituds, hàbits, fins i tot amb els mateixos valors individualistes i consumistes que fins ara. És necessari situar l'economia al servei de la gent, recuperar els poders públics la gestió d'elements naturals com l'aigua i l'energia imprescindibles per a la vida, avui convertides en mercaderia especulativa, aprofundir en els nous camins de l'economia col·laborativa o de noves pautes de consum. A ningú se li acut destrossar cada dia una mica de la casa on viu, però ho estem fent amb la nostra que és el planeta, cada cop més devastat.
Noves actituds i responsabilitats dels dirigents polítics però també empresarials, dels mitjans de comunicació, sindicals, del coneixement i, en definitiva, de cada persona individualment. Perquè una nova transició com la que cal per reformar tot el sistema no la farà cap elit per gaire poderosa que sigui.
La raó de ser
Volem ser també agosarats en la forma de funcionar del PSC per ser realment una eina de participació dels ciutadans. Per a això introduirem reformes profundes perquè el principal paper el tinguin les idees i els projectes, el pensament i l'acció d'una militància implicada en els moviments socials, culturals i sindicals, feministes i ecologistes. I si hi ha socialistes amb diferents sensibilitats nacionals, al PSC hi caben tots i totes els qui vulguin ser-hi, perquè la nostra raó de ser no és la nació, sinó procurar una vida digna per als homes i dones que la formen.

Per això procurarem que el 9 de novembre no signifiqui un punt sense retorn. És necessària i volem una consulta que els Governs de Madrid i de Catalunya no han fet possible fins ara. El PSC té una proposta per avançar que és la federal. Respectem qualsevol altra de la mateixa manera que demanem que es respecti la nostra. Davant els nacionalistes d'una i altra banda sempre cal recordar que no hi ha nació sense persones. Sigui quin sigui el futur de Catalunya, nosaltres continuarem la lluita per l'emancipació social, al costat de la gent, defensant la seva dignitat i els seus drets.