dimarts, 2 de setembre del 2014

TRANSPARÈNCIA I REGENERACIÓ

Per què serà que el partit menys transparent vol ara fer una llei de transparència?
Efectivament, el PP de Rajoy, quan està a punt d’arribar al tercer any de mandat, vol redactar una llei de transparència per a regenerar (diuen) la vida política espanyola.
És curiós que un partit que va portar durant anys una doble comptabilitat (ningú ens assegura que no la portin encara) i que tingui desenes de càrrecs públics imputats i fins i tot condemnats judicialment (Matas, ministre i president autonòmic, Fabra, president de la Diputació de Castelló, etc.) vulgui fer una llei per eradicar al corrupció i promoure la regeneració. No són els més indicats per dur a terme una iniciativa com aquesta.
El que caldria fer primer, és mostrar una voluntat inequívoca de canvi i una vegada s’ha demostrat fefaentment que s’ha canviat, donant així exemple a la resta de formacions polítiques, redactar la llei.
De totes formes, com que la meva opinió no val per a res i si s’han proposat fer-la, la faran, els hi suggeriria una qüestió que, si o si, s’ha de contemplar: regular el finançament dels partits prohibint de forma taxativa qualsevol aportació (ja sigui monetària, ja sigui en béns) anònima o de procedència indeterminada.
Aquest punt (com ja deia l’altre dia) comportaria la supressió o regulació de les fundacions vinculades als partits polítics, que sovint fan de suport econòmic dels propis partits, en un intent de saltar-se la normativa sobre el finançament dels mateixos.
Un altre partit que parla de regeneració és CDC. També resulta curiós que després de sortir a la llum el cas Pujol, els dirigents del partit que va fundar vulguin trencar amb el seu passat.
Ahir mateix ho escoltava en un debat a la SER. Es referia un dels contertulians al vist i plau de CiU a que Pujol comparegui al Parlament de Catalunya. Ho deia així: És curiós que un partit que ha viscut de la filosofia de Pujol vulgui ara trair els seus principis.
No em crec que els dirigents de CDC no fossin coneixedors del que passava al seu propi partit i de com es finançaven, per exemple les campanyes electorals i les seus.
Però el més fàcil és callar i mirar cap a l’altre costat i fer-se el sorprès si algú els explica alguna cosa. No sigui cosa que la mamella deixi de rajar...  
Fins ara la tàctica que ha emprat CDC ha estat la de negar-ho tot (bé, com el PP) i tancar files en torn de les persones imputades.
Aquestes són les formes que s’han de canviar. Si no es fa així, difícilment hi haurà transparència ni regeneració i tot quedarà en un no res.
Quina pèrdua de temps, no creieu?      

LA MUIXERANGA DE VINARÒS A ALCALÀ DE XIVERT. FOTOS IX


















QUAN NO HI HA RALL


El rall és un art de pesca tradicional per al riu i les llacunes del nostre territori.
Alfredo Valmaña, un gran entrenador de futbol i millor persona, sempre usava aquest símil a l’hora de valorar els equips que entrenava.
-Un equip de futbol és com quan tires el rall... Si tens sort pots tenir una bona pesca.
Ell ho explicava així perquè si a un equip tens 4 o 5 elements molt bons, fan funcionar a la resta de l’equip que, tot i no ser-ho tant.
Jo sempre he pensat que la qualitat surt de la quantitat. És molt difícil que d’entre uns pocs surti gent bona, encara que només sigui per la llei de probabilitats. En canvi, quan el col·lectiu és molt gran, és més fàcil trobar elements que destaquin.
Però que passa quan no hi ha rall o no tens oportunitat de tirar-lo? Que quan surt algú que destaca per sobre de la resta, el mèrit encara és més gran.
Per això cal felicitar al món del bàdminton, un esport molt minoritari a Espanya, pel títol de campiona del món de Carolina Marín.  

Els nous alcaldes no poden esperar

JORDI MERCADER
Periodista

El PP és molt exigent sobre el consens imprescindible per reformar la Constitució en el que no li convé; però exhibeix una gran flexibilitat per canviar per la simple majoria absoluta la llei electoral local, que tot i ser una llei orgànica s'ha considerat associada al bloc constitucional, i es requereix perquè pugui ser modificada tres cinquenes parts dels vots. El PSOE i altres partits fa anys que proposen reforçar el paper dels alcaldes. Ara al·leguen falta de temps per afrontar el tema. La por i el partidisme formen part de la política, com els grans propòsits ideològics. I això és el que hi ha: horror a perdre alcaldes i resistència a reconèixer una iniciativa de l'adversari.
Al voltant de l'elecció directa dels alcaldes hi ha consens, encara que no sobre la fórmula concreta de materialitzar-la. La proposta inicial del PP és molt decebedora. Limitar-se a beneficiar el candidat que obtingui un 40% dels vots amb la majoria dels regidors és gairebé una estafa democràtica. L'elecció directa clàssica requereix una doble volta tret que s'obtingui majoria absoluta en la primera, i es doni així oportunitat a la resta de forces a mostrar als electors la seva capacitat de pacte. Implica també un govern municipal molt més executiu al voltant de l'alcalde i un ple més centrat en el debat i el control, a més a més de la limitació de mandats pròpia dels presidencialismes. No són reformes menors, però no es pot acceptar la impossibilitat de fer-ho en el termini de nou mesos, quan en una nit es va obrir la porta constitucional a l'enderrocament de l'Estat del benestar a compte del límit del dèficit públic. Una llei electoral es fa amb un mapa i una calculadora, lamentablement, però si els uns i els altres volen recuperar crèdit davant els ciutadans han de posar-se mans a l'obra; el seu temps s'esgota.