Normalment es parla de fair play, una denominació típicament britànica, però voler
escriure en anglès alguna cosa més és per a mi missió impossible. Per tant, us
parlaré, com sempre, clar i català i us diré que, a part del que us explicava
ahir, una de les grans diferències entre el procés d’Escòcia i el català, ha
estat el civisme que ha caracteritzat l’escocès en contra del nostre.
Segurament els meus lectors, molts d’ells
grans entusiastes de l’independentisme català, apel·laran al civisme que hi ha
hagut en totes les manifestacions que s’han convocat fins ara el civisme per un
costat i les ganes de festa i gresca per l’altre, han estat les notes més
destacades. I és veritat. Per tant, estic entrant en una contradicció? En
absolut. Si ho he dit per alguna cosa és.
Certament només puc fer menció dels comentaris
que he llegit per les xarxes socials. Un missatges excloents i fins i tot insultants.
Tampoc el comportament de l’altre costat
és exemplar. Fins i tot és pitjor: crema de banderes independentistes, amenaces
constants que van augmentant de to tal i com està avançant la campanya.
Jo em pregunto què passaria si poséssim als
uns davant dels altres o ben mesclats tal com passava a Escòcia on es trobaven
sovint els pro unionistes i els secessionistes fent campanya al mateix lloc. És
que no vull ni pensar-ho!
Dit això, coincideixo en que, malgrat el
resultat, el guanyador absolut ha estat Alex
Salmond. Primer perquè durant la campanya electoral del seu partit va
prometre que es convocarien unes eleccions per a decidir si el futur més
immediat d’Escòcia era separar-se del Regne Unit i perquè per a que els
escocesos no marxessin, des de Londres, els principals líders polítics es van
comprometre per escrit dotar-los de més autogovern. Per tant, si Salmond guanya, Escòcia guanya. Potser
uns més que els altres, però no crec que ningú hi hagi sortit perdent.
Això si, ara el govern britànic es trobarà amb
una gran disjuntiva. Previsiblement, els altres territoris que conformen el
Regne Unit (Gal·les i Irlanda del Nord) demanaran per al seus països el mateix
estatus que obtindran els escocesos.
Una cosa així també va passar quan s’havia d’aprovar
l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Els valencians (i crec recordar que també
els andalusos) també van promoure un nou estatut per al seu territori i hi van
incorporar un article on hi deia una cosa així: I si Catalunya aconsegueix més que nosaltres, volem el mateix. Poc
importa si uns tenen unes conviccions molt més nacionalistes, a l’hora d’obtenir
beneficis, tots igual: cafè per a tots versió dos.
Aquest matí he pogut escoltar les declaracions
enregistrades de Rajoy. Evidentment
es felicitava per la victòria del no i deia que això era bo, tant per al Regne
Unit com per a Europa. Sense dir-ho, Rajoy espera que els resultats escocesos
desactivin la consulta catalana primer i a veure si els desànim entre els
partidaris de la independència el hi fa abandonar la idea per una llarga
temporada.
En canvi, sembla que els discurs del Primer
Ministre britànic David Cameron ha
estat brillant. Tan brillant que una contertuliana dels Matins ha opinat que
segur que en un futur s’estudiarà a les facultats de ciències polítiques d’arreu
del món.
El que deia només començar: el fair play britànic. Aquí segur que no
passaria. I reitero: tan seria qui foren els guanyadors.
S’entendria que hi hagués malt rotllo entre
ciutadans de Catalunya i de fora, però el que no puc entendre és perquè l’ha d’haver
entre els mateixos ciutadans d’aquí.
No volen estar sotmesos al domini espanyol,
però si que volen imposar la seva manera de pensar sobre els que no pensen
igual. Des del meu punt de vista, així, Catalunya mai serà un gran país.
