 |
| Foto: Ebreguia. |
JORDI MERCADER
Periodista.
Els vells nacionalistes espanyols no van entendre el president i ara no comprenen milions de catalans
Els llops del nacionalisme espanyol volten per Madrid, ensumen el des-astre i busquen un culpable per explicar-se com el vell problema català se'ls ha escapat de les mans. El problema català no és d'aquest segle ni de l'anterior, és tan antic com la mateixa idea d'Espanya, però no havia arribat mai a un grau de tensió i risc tan preocupant. Creuen haver trobat el traïdor que va obrir les portes al perill de secessió de Catalunya: Pasqual Maragall i l'Estatut del 2005. No és una teoria nova, però ara José Bono, en la campanya de promoció de les seves memòries, l'ha recuperat, aplicant la convenient creativitat literària a un episodi viscut en el sopar de comiat del president Sampaio a l'ambaixada de Portugal a Madrid, per oferir-nos el millor autoretrat d'un campió de la unitat d'Espanya.
l'octubre del 2005 va ploure molt. El Parlament havia aprovat a finals de setembre un Estatut que reconeixia Catalunya com a subjecte d'una relació bilateral amb Espanya, com una nació de la nació de nacions de l'Espanya plural, en la línia d'un federalisme avançat, molt diferent de l'opció federalitzant de l'Estat de les autonomies. El nou text estatutari va néixer gràcies a un pacte Maragall-Mas, quan el Govern i els dirigents del PSOE i molts del PSC el donaven per mort. Després de la sorpresa i la seva aprovació solemne, la reacció dels que ho van creure excessiu va ser fulminant. Els socialistes catalans van anunciar esmenes significatives, el PP va agitar l'anticatalanisme i va preparar un recurs al Constitucional, el president Zapatero va convèncer fins i tot Mas de la necessitat de les retallades, el Congrés el va desfigurar i el Tribunal Constitucional el va enterrar. La desafecció galopant a Catalunya té el seu origen, en part, en aquella decepció.
Però avui, com en aquella tardor del 2005, molts socialistes segueixen creient, amb Bono, que la culpa va ser del presidentMaragall per haver impulsat la reforma, segons ells, sense cap necessitat. El sopar descrit per l'exministre de Defensa va ser només un dels molts episodis viscuts en aquelles setmanes de plom. En la recepció reial del 12 d'octubre, a Gobelas, a la Moncloa, a la seu de Nicaragua, en reunions amb els patrons dels grans grups mediàtics, amb les corporacions financeres, a tot arreu el president de la Generalitat sentia els mateixos retrets: aquest estatut és la mort de l'Estat de les autonomies i obre la porta a la ruptura d'Espanya. En molts casos, els interlocutors l'acusaven de tenir ell mateix un programa ocult: la independència.
Maragall deia invariablement el mateix als seus interlocutors, en viu o per carta, com a Felipe González: aquest és un primer pas cap a una Espanya autènticament federal, Catalunya no pot esperar més temps, el seu reconeixement nacional i les seves reivindicacions financeres han de ser ateses; l'Estatut que ha aprovat el Parlament pot ser satisfactori per a diverses generacions, però, alerta, si fracassem en la via federal, després de mi, que sóc federalista, vindran els independentistes, inevitablement. En el debat de l'Estat de les autonomies celebrat en aquelles dates al Senat, conscient de les critiques, dels temors, de les manipulacions, de les tremolors de cames del seu antic aliat de la Moncloa, de les converses als bars d'oficials, va insistir de forma inequívoca: «La proposta de Catalunya s'ha fet amb sentit d'Estat i d'Espanya. S'ha fet per seguir estant a Espanya», va afirmar, i va emfatitzar el sentit de les seves paraules rememorant el «viva España» del president Companys al Madrid republicà.
Maragall va rebre aplaudiments educats en públic, però no comprensió ni acceptació de les seves tesis. L'Espanya Plural, la dels pobles d'Espanya, substantivament diferent de l'Espanya Diversa tan del gust dels seus antics companys socialistes, no va tenir cap oportunitat. La conllevancia era molt més còmoda. En aquella tardor d'Estatut acabat d'aprovar i ja sentenciat, amb un canvi de Govern de la Generalitat negat pel seu propi partit va començar l'última fase de l'operació d'enderrocament i desqualificació del president de la Generalitat i del PSC. Alguns, com Bono, no li perdonaran mai l'intent de refundar Espanya perquè l'Estat pogués ser compartit amb Catalunya, i potser tampoc que recolzés ZP com a secretari general del PSOE quan tots els barons territorials havien dictaminat que aquella era «l'hora de Bono».
L'hora literària de Bono sembla que ha arribat ara. Confirma que els vells nacionalistes espanyols van identificar malament el problema confonent-lo amb Maragall, a qui no van entendre mai i potser ni tan sols van escoltar. Per això ara no poden comprendre l'estat d'ànim de milions de catalans. Ni trobar la solució. Periodista.
