dimarts, 23 de setembre del 2014
Més enllà de la LOMCE
GREGORIO LURI
Pedagog
Les escoles no necessiten tant teories pedagògiques com recursos per portar la seva pràctica a la teoria
El nostre principal problema educatiu és el de l'escandalós percentatge de joves d'entre 15 i 29 anys que ni estudien ni treballen i viuen un indefinit dilluns al sol, els ni-nis. Segons el Panorama de l'Educació 2014, supera el 20%. És a dir: estem creant un gueto amb la cinquena part de la població juvenil. ¿Una situació així no hauria de provocar alarma social? Som el país amb el percentatge més elevat de ni-nis de tota la UE i a l'OCDE només Turquia està pitjor que nosaltres.
Alguns intenten justificar aquesta situació al·legant que aquests joves no és que no vulguin treballar, sinó que la societat no els ofereix feina. En part és així, perquè molts estan apuntats a les oficines d'ocupació. Però no acompanyen la seva demanda de treball amb un increment de la seva formació. La veritat és que aquests joves han acabat el seu ensenyament obligatori sense gens de ganes de seguir estudiant.
No obstant, totes les dades ens indiquen que, com més formació, més possibilitats de trobar feina. És cert que el 15% dels graduats universitaris estan a l'atur, però aquest percentatge s'eleva al 22% entre els que han cursat cicles formatius de grau superior i al 30% entre els que només han passat per l'educació obligatòria. Estudiar surt molt a compte: a més d'incrementar les possibilitats de trobar feina, garanteix un sou més alt. Els que tenen estudis terciaris guanyen el 41% més que els que tenen estudis secundaris i el 60% més que els que només han cursat estudis obligatoris.
En tot el món està tenint lloc un procés de gran transcendència sense la comprensió del qual se'ns escapa la realitat pedagògica actual: el retorn de l'educació obligatòria no ha deixat de disminuir en les últimes dècades. En els anys 50 del segle passat, cursar l'educació primària garantia una prima salarial del 30%. En l'actualitat aquesta prima no arriba al 5%. Avui és més fàcil que trobi feina una persona de 50 anys qualificada que un jove sense qualificació. Això significa que la distància entre els interessos espontanis del nen i les demandes professionals de la vida adulta no han deixat d'augmentar, la qual cosa situa l'educació davant nous reptes que no sé si estem calibrant bé.
Per molt escandalós que sigui el nombre de ni-nis, encara ho és més el fet que podem identificar amb bastanta seguretat els futurs ni-nis entre nens de quart de primària. El principal índex de l'èxit escolar d'un nen és el nombre de llibres que té a casa. Aquest és un fet que està impugnant severament les nostres pràctiques pedagògiques. S'ha de donar a aquests nens respostes específiques i probablement aquestes vagin, per una part, pel desenvolupament del Suport Escolar Personalitzat que ha començat a practicar-se als centres, i per una altra, per l'obertura d'itineraris escolars. Alguns, amb arguments que tenen el seu pes, assenyalen que això significa segregar-los de la resta, però la realitat és que aquests joves ja estan segregats, de facto, en moltes classes d'ESO i, després, en la societat.
El nostre segon gran problema és, si ens atenim als fets, que hem renunciat a l'excel·lència o, si es vol, hem renunciat a valorar el talent. Un país disposa d'un bon sistema educatiu quan produeix més excel·lència que deficiència, perquè d'aquesta manera està incrementant el seu capital humà. No és el nostre cas. El novembre del 2011, Obama va declarar que l'educació no només és la inversió més gran que pot fer cadascú en el seu futur, sinó també la inversió més gran que pot fer un país en el seu futur. El columnista Michael Graham li va contestar des del Boston Herald: «Això només és cert si hi ha molts alumnes obtenint bones notes». Wyatt T. Walker, director de l'equip de Luther King, ha insistit en una cosa digna de ser pensada: «Sense excel·lència educativa, l'expressió drets civils és una expressió buida».
El tercer problema que vull assenyalar és el de la nostra baixa eficiència educativa. Fixin-se que els nostres alumnes d'ESO tenen més hores lectives (4.245) que els de Finlàndia (2.523) o Corea (2.525). Per això em sembla lloable la posada en marxa d'auditories pedagògiques per als centres manifestament millorables, que, com és sabut, ha conduït a la supressió administrativa d'un centre del Prat i la seva posterior reobertura amb un nou equip docent. Molt probablement aquesta baixa eficiència té molt a veure amb les nostres dificultats per desenvolupar pràctiques d'experiència reflexiva en els nostres centres educatius. ¿A què es deu aquesta dificultat? Potser al fet que les aules dels centres segueixen sent espais blindats de l'exercici personal docent. Les nostres escoles no necessiten tant noves teories pedagògiques com els recursos per portar la seva pròpia pràctica a la teoria.
Pedagog.
Procés amb turbulències
XAVIER BRU DE SALA
Escriptor
¿Guanyaria la independència en unes eleccions plebiscitàries? Depèn, però ara no és gens segur
Per descomptat que, tal com van les coses, el 9-N no hi ha haurà consulta vàlida i legal. ERC pretén forçar la màquina de la desobediència amb l'oferta emmetzinada de Junqueras per entrar al Govern i blindar la consulta peti qui peti. Com és sabut i han manifestat tant Duran Lleida com el conseller Espadaler, Unió s'oposa a cometre cap il·legalitat. Ara no ho explicita, però el president Mas s'ha cansat de dir el mateix. Les dues coses que demanen l'ANC i Òmnium, la desobediència i unitat entre les forces polítiques que donen suport a la consulta, són una quimera. O una cosa o l'altra. Si no hi ha un pronunciament favorable del Tribunal Constitucional, el 9-N els col·legis electorals no obriran. Entre dues legalitats, la del Parlament i la del Tribunal Constitucional, preval la segona. Així que entrarem en una nova fase del procés, en la qual perillarà aquesta unitat que en el debat d'aquesta setmana ja ha incrementat el volum de l'esquerda.
Mentrestant, en les set setmanes que falten pel 9-N, assistirem a un increment del soroll i les declaracions amenaçadores, com les deJunqueras i Margallo. Cada bàndol ensenya la seva possibilitat d'extralimitar-se. Una part del sobiranisme, amb la desobediència. El Govern, tot i els matisos posteriors, amb la suspensió de l'autonomia. ¿Es tracta d'una escalada verbal? És molt probable. No es donen les circumstàncies perquè es produeixi el famós xoc de trens. Si Rajoy s'extralimita, haurà fet un pas en fals que pot fer descarrilar el seu potent comboi. Que Mas farà de tot menys desobeir, és segur.
Perquè es pugui produir el xoc de trens, falta un requisit d'extraordinària i cabdal importància: el mandat democràtic dels catalans a favor de la independència, expressat en unes urnes oficials. D'això n'és conscient tot el sobiranisme, encara que alguns, amb imprudència o amb ceguesa circums-
tancial voluntària, el donin per emès. Segons la composició del Parlament, els sondejos i els resultats de les eleccions europees, no hi ha una majoria clara a favor de la independència de Catalunya. ¿Guanyaria la independència en unes autonòmiques plebiscitàries? Depèn. Ara no és gens segur. En el futur, és més probable, ja que el Madrid polític i mediàtic s'entesta a actuar amb el seu tancament com una formidable fàbrica d'independentistes catalans.
Per això és difícil, no entendre sinó compartir, les presses que tenen molts per arribar al final del procés d'una manera immediata. A partir d'ara, i sobretot després del frustrat intent del 9-N, s'obren diversos escenaris, cap dels quals és senzill, però no tots són igual de perillosos. El primer, que en aquests moments compta amb més possibilitats però també amb més incertesa en el resultat, és la dissolució del Parlament en les properes setmanes o mesos per part del president de la Generalitat i la convocatòria d'unes eleccions autonòmiques que els programes d'una o diverses candidatures convertirien en plebiscitàries. Suposem que és així. En aquest cas ens trobaríem davant d'una bifurcació. O bé candidatura unitària politicocivil, amb Mas seguit de Junqueras al capdavant i amb el propòsit explícit de declarar la independència si el sí obté la majoria dels vots emesos. O bé ERC, segura de la victòria que totes les enquestes li pronostiquen, opta per prescindir de CiU. En aquest altre cas, es pot donar per descomptada la maniobra més arriscada de tot el procés, canviar de president, és a dir, de líder en el pitjor moment. Abans, hauran hagut de fer campanya els uns contra els altres, de manera que tindrem divisió efectiva i augmentaran les probabilitats, gens menyspreables fins i tot en cas de candidatura unitària, de patacada de l'independentisme. En unes plebiscitàries és difícil introduir-hi terceres vies. O es vota a favor de la independència o no. O el sí obté majoria o no hi ha mandat democràtic.
¿Per quèens compliquem tant la vida? Tinc per cert, i tant la història com la lògica ho demostren, que qualsevol convocatòria electoral es pot convertir, segons els programes dels partits que s'hi presentin, en un plebiscit. El que val per a les autonòmiques també val, en la part substancial d'expressió majoritària de la voluntat popular, en unes municipals o unes generals. Precipitar els esdeveniment a cop calent equival a incrementar els riscos de manera innecessària. Com que l'exaltació es una mala consellera, les turbulències del procés, que són made in Catalonia i fan més nosa que servei, no presagien un desenllaç tan feliç com pretenen els manifestants de la Diada. Si no és que es calmen els ànims.
Escriptor.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)