XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. DIADA DE L'ERMITA D'ALCANAR. Intent de 2d6

Els polítics locals d’Amposta som gent honrada

Article escrit pel regidor de CiU Francesc Paz Belmonte i publicat a Ebre Exprés.

No sé molt bé com començar, però començaré per el principi, al febrer de 2011 l’alcalde d’Amposta, Manel Ferré, va preguntar-me sobre la possibilitat de formar part de la llista electoral de CiU per les eleccions del mateix any. Després de la meva sorpresa inicial, i de parlar amb la meva família, vaig acceptar, i només vaig posar dos condicions. La primera, l’esport continués essent una de les apostes estratègiques d’Amposta, i la segona, que havia de continuar treballant en la meva feina a Canteras Simó això últim per conviccions personals, ja que el meu treball públic té data de caducitat i sóc dels que pensen que tothom alguna vegada a la vida hauria de treballar per la comunitat al nivell que fos. La llista electoral de CiU va guanyar les eleccions amb majoria, això d’absoluta és una mica fort, perquè absolut a la vida no hi a res excepte la mort.

L’alcalde em va encomanar les regidories d’Esport i Turisme i a partir d’aquí a treballar per Amposta. Gràcies als meus companys amb mes experiència vaig aprendre el funcionament de la feina municipal, per a mi massa enrevessada, però les lleis espanyoles i catalanes manen, i que així sigui.

En cap moment vaig preguntar ni abans ni després els diners que rebria per la feina i responsabilitat de regidor, jo vaig acceptar per continuar portant a la nostra ciutat allà on es mereix, sobretot als esportistes i als clubs ampostins i a tot el projecte esportiu i intentar que cada vegada vinguin més turistes per conèixer el nostre territori i les seves meravelles en tot allò que suposa a nivell econòmic. Quan acabi la legislatura passarem comptes, però anem bé.

Us puc assegurar que ni jo ni els meus companys estem aquí per diners o  per poder polític, però parlaré de mi. Quan vaig entrar estàvem en plena crisi econòmica i sabia perfectament que seria una legislatura molt complicada, l’atur, les retallades i la falta d’ingressos units a la corrupció política han fet que els ciutadans se sentin decebuts, emprenyats, indignats i en tota la raó, només fa falta que alguns dirigents polítics estiguin acusats o sentenciats per corrupció per a que els ciutadans  pensin  que tots som iguals, que estem aquí per omplir la butxaca o prosperar políticament i  així cobrar més diners.
I aquí és a on volia anar, ni els meus companys ni jo som Pujol o els seus fills, ni Bárcenas, Camps, Matas, Chavez, Griñán, Bustos o tenim res a veure amb els casos del Palau de la Música, Gürtel, els ERE d’Andalusia etc. ni a Amposta tenim “xanxullos” on l’equip de govern estigui implicat. Una altra cosa són les suposicions, comentaris o escrits fets a través de les xarxes socials per alguns personatges que s’apunten a la moda de matxucar alcaldes i regidors acusant-los de tot i més.

Jo no tinc ni Facebook, ni Twitter, ni Blogspot, a mi m’agrada parlar amb la gent mirant-los a la cara i ells a mi, de persona a persona, no em fan por les crítiques, no sóc perfecte ni mai ho he estat. Tampoc tinc res en contra de les xarxes socials, al contrari, penso que és una bona eina si s’utilitza correctament. Però ja esta bé, ni els meus companys regidors, ni l’alcalde, ni jo som uns xoriços, ni estem l’Ajuntament per fer-nos milionaris o per beneficiar els nostres interessos privats. Jo, personalment, des de 2011 he fet més de 5800 hores i he cobrat, després d’impostos, 38.000 euros en 3 anys. Una simple divisió pot explicar a quant he cobrat l’hora.

Ser regidor és una responsabilitat molt gran i tots estem fent un sacrifici molt important, algú dirà que ho fem perquè volem i tenen raó, però també estem treballant pels ampostins i les ampostines. Ens equivoquem, ja he dit abans que no som perfectes, i també rectifiquem i portem Amposta endavant en una gestió econòmica impecable, en un serveis socials que ajuden a molts ciutadans i en moltíssimes  instal·lacions  de tot tipus que són l’enveja de moltes ciutats tant a nivell cultural, educatiu, de serveis socials o esportives.

Fins ara la prudència ha fet que callem, però jo no sóc cap lladre, ni un xoriço, ni un cacic, ni sóc un prevaricador, ni un corrupte i sé defensar-me tot sol. No estic disposat a que un alcohòlic, o un dropo, o un frustrat, o que algú que en altres èpoques vivia molt bé del sistema insulti o digui mentides. Potser que demostri primer les seves afirmacions i que denunciï als jutjats el que afirma tan categòricament en els seus escrits, perquè cada persona és responsable dels seus fets i seran ells els que hagin de respondre davant la justícia.

A mi no m’apartaran dels meus compromisos adquirits al maig del 2011, però quan algun amic que utilitza les xarxes socials em comenta el que escriuen estos personatges penso que tot no val, i que abans de destruir pensem en construir.

I ARA QUÈ?

No es tracta només d’una pregunta retòrica. Ni tat sols un interrogant sobre el futur immediat de Catalunya. La pregunta va adreçada a tots aquells que fins el darrer moment han mantingut viva l’esperança de votat com cal la consulta del 9-N.

Quant de temps fa que molta gent com jo posàvem en qüestió la consulta sobiranista? Quants com jo hem estat escèptics des del primer dia?

Quants insults i frases mal sonants hem degut d’aguantar?

I ara, a part, evidentment del govern central i del PP, de qui és la culpa de que el 9-N no es faci una consulta com cal?   

Quan des de les files socialistes ja advertien de que no s’arribaria a fer, quants d’improperis es van haver de sentir?

De qui ha estat la culpa de que es trenqui el consens del bloc proconsulta? També dels socialistes? O potser que de Zapatero?

Es buscarà un cap de turc o ja es té?

Potser alguns veuran ara que no van escollir el millor company de viatge. I ho dic per uns i pels altres, ja que en cap moment condemnaré a uns per salva la resta. És el que hi ha i, ara mateix, l’única solució és fer eleccions anticipades un altre cop.

Plebiscitàries? Està per veure, perquè, ara mateix, després de tot el que ha passat, veieu vosaltres que hi pugui haver consens sobre aquest tema?

I ja ens podem anar oblidant d’una candidatura conjunta entre CiU (o CDC) i ERC.

Com diu la dita castellana: mi gozo en un pozo.

Quants de cors trencats! Quantes il·lusions perdudes...

Què ens recuperarem? Segur que sí, només faltaria. Si ens hem sobreposat infinitat de vegades, ara també hi serem capaços.

Però això serà en un termini més o menys curt. Ara el que toca és pair la nova situació i identificar els errors comesos per a que una altre cop no tornin a passar. 

La síndrome Peter Pan europea

CARLOS CARNICERO URABAYEN

Politòleg. Master en Relacions Internacionals de la UE per la London School of Economics

El nexe comú de l'infantilisme estratègic davant el veí rus és la fragmentació del poder de la UE

L'evasió de la realitat és un comportament típic en la infància, on no compten les conseqüències de les accions que es prenen. Conèixer les derivades de les decisions és fonamental en les relacions internacionals: si es tria un camí, s'ha d'estar preparat per superar les dificultats.

Malgrat els seus més de 60 anys de vida, la Unió Europea viu la seva infància en la política exterior. El seu desbordament davant els cops de cap que li està donant el seu veí rus indica que o no va mesurar bé les conseqüències de la seva estratègia respecte a l'Est o no es va preparar per a això. Vegem-ho.

El veí de l'Est planteja un dilema estratègic per a la Unió Europea: larealpolitik, és a dir, una política exterior basada en la defensa dels interessos nacionals (per sobre dels valors) aconsellaria condicionar la seva estratègia a tenir bones relacions amb Rússia. No en va l'ex-Unió Soviètica, malgrat la seva decadència econòmica, segueix sent un poder nuclear (juntament amb els Estats Units posseeix el 90% dels caps nuclears del planeta), és gegant (ocupa la vuitena part de la superfície terrestre) i conserva un ego ferit pel declivi del que va ser un imperi. En canvi, una política més idealista invitaria la Unió Europea a continuar recolzant els nostres (petits en comparació amb Rússia) veïns de l'Est en el seu camí cap a la llibertat i una democràcia consolidades. En perspectiva, la decisió de firmar l'acord d'associació amb Ucraïna sense l'aquiescència russa indica que Europa es va aventurar per aquesta segona opció. Però sense arribar a meditar-ne els costos.

L'ós rus va fer una urpada l'estiu del 2008 quan va envair Geòrgia, davant la perspectiva que aquesta exrepública soviètica oficialitzés la seva candidatura per entrar a l'OTAN. ¿No era previsible que donés una altra urpada ara amb Ucraïna? En lloc d'estar preparats hem perdut el temps, embrancats en una crisi econòmica a la qual ens hem entestat a donar resposta amb un prisma nacional i sense una visió estratègica per al conjunt d'Europa.

La unió energètica, un projecte vital per dotar-nos de més múscul al reduir la nostra dependència energètica (sobretot russa), es va ajornar malgrat que el 2009 Rússia ja va tallar el seu subministrament a Ucraïna, en ple hivern, deixant sense gas diversos països europeus. Ara, amb l'hivern a la cantonada, es preparen plans d'emergència davant la possibilitat que Rússia torni a tancar l'aixeta, però els deures no estan fets.

El mateix ha passat amb les nostres capacitats militars. El projecte de l'Europa de la defensa, llançat per França i el Regne Unit el 1998, ha anat perdent ambició. Si els Estats Units poden escollir entre desplegar el seu exèrcit o recórrer a l'OTAN, ¿per què els europeus no disposem també d'aquestes opcions? La dècada del 2000 va produir el miratge que les amenaces provenien exclusivament de zones remotes (l'Afganistan, l'Iraq) en què els Estats Units estarien disposats a patrullar per la nostra seguretat col·lectiva. La despesa de defensa dels països europeus fa anys que està en caiguda lliure (del 2006 al 2011, un 10%). Davant l'imperatiu de restringir-la per la crisi es podria haver impulsat la política de defensa europea, estalviant costos però augmentant les nostres capacitats. No ha passat res d'això.

L'enderrocament de l'avió de Malaysia Airlines a l'est d'Ucraïna es podria haver evitat si s'hagués fet una anàlisi seriosa dels riscos i els estats de la Unió Europea haguessin compartit suficient informació. ¿No era potser evident el perill de volar sobre una zona en què havien abatut diversos avions i helicòpters militars durant les setmanes prèvies?

Però el súmmum de la incongruència estratègica europea té segell francès. El gener del 2011 -com si l'estiu de la guerra de Geòrgia el 2008 no hagués deixat clares les intencions russes-, París va firmar la venda de diversos vaixells de guerra a Moscou, el primer dels quals s'havia d'entregar ara en aquest mes d'octubre. El surrealisme d'armar un veí al qual imposes sancions i amb qui mantens una escalada de tensió s'ha acabat, finalment, després de molta pressió i vergonya francesa.

El nexe comú d'aquest infantilisme estratègic és la fragmentació del poder europeu. Si cada país pretén seguir exercint l'acció exterior pel seu compte, el resultat és desastrós per a l'interès del conjunt dels europeus. Aquest és el repte -res de nou, però més urgent que mai- al qual s'enfronta la nova Alta Representant per a la Política Exterior, la italiana Federica Mogherini. ¿Aconseguirà domar els 28 ministres d'Exteriors dels estats de la Unió Europea per teixir junts una estratègia que porti d'una vegada per sempre la maduresa a la política exterior?