dijous, 2 d’abril del 2015
La mala educació dels Pujol
ALBERT SÁEZ
Director adjunt
Bona part dels votants de l'expresident Jordi Pujol han arribat a la conclusió, després d'escoltar les compareixences de la família al Parlament, que els seus fills són una mica -o bastant- mal educats, especialment els més grans. Altius, malparlats, amb un nivell de català més que deficient i amb uns raonaments bastant primaris, lluny dels valors de les escoles on van ser educats i de l'ambient dels prohoms de la cultura catalana. Com més grans són, més es camuflen en l'estètica d'aquells pijos de la part alta de la ciutat que freqüentaven als anys 60 i 70 els ambients de l'extrema dreta espanyolista.
El primogènit, conegut durant dècades a CDC com «el júnior», és sens dubte el representant més genuí de l'estirp. Es va torejar els parlamentaris amb la promesa que el 26 de març aclariria l'embolic del presumpte llegat de l'avi Florenci al Jutjat número 31 de Barcelona. Va parlar, però no ho va aclarir tot. Els 148 milions de pessetes guardats en dòlars que van rebre el 1980 es van convertir en 500 milions el 1992. La fluctuació del canvi entre la divisa espanyola i el dòlar justificaria -sense fer cap mena d'inversió- el pas de 148 a 396. Li queden al júnior 104 milions més per justificar. Estem parlant d'un increment del 50% del capital si ho calculem a un tipus constant.
Males arts
Una altra mostra, doncs, de la mala educació dels Pujol. ¿Tant costava explicar en què es van invertir aquests milions? ¿Per què no van explicar els productes on es van invertir? ¿Per què no portar a la jutge els moviments en els comptes a Andorra en lloc de pledejar per impedir que els enviï la banca del principat?
És clar que els fills de l'expresident no han seguit cap dels preceptes que aquest ens va voler inculcar als ciutadans: en el millor dels casos han preferit el pelotazo a la cultura de l'esforç, han elegit invertir fora de Catalunya i han intentat pagar els mínims impostos. Hi ha molts pares que fracassen en l'educació dels fills; el més incomprensible és que Pujol, en lloc de reconèixer-ho, els protegeixi.
dimecres, 1 d’abril del 2015
NIGÈRIA I ANDORRA
Dos notícies relacionades amb aquests dos països m’han cridat especialment l’atenció. Tan, que vull comentar-les.
Segurament sabreu que Nigèria, el país econòmicament més potent de l’Àfrica, ha celebrat eleccions presidencials. El cert és que no m’interessa si el president escollit va ser un excolpista o si ha guanyat allà on la presencia musulmana és més gran. El que m’ha cridat l’atenció és que en aquell país que, a priori, consideraríem del tercer món, es pot votar telemàticament. Ahí va la ostia...
Resulta que Espanya, on cada dia t’obliguen a fer més coses per Internet (presentar tot tipus de declaracions, demanar subvencions, cites prèvies, pagaments, etc., etc.) i tot hi existir certificats digitals i altres formes d’acreditació electrònica emesos per diverses autoritats (FNMT, CC.AA., diputacions provincials) i DNI electrònics, no es pot votar utilitzant mitjans electrònics. Cagati lorito...
Els nostres governants diuen que si s’utilitzen mitjans telemàtics, no es pot granit l’autenticitat del vot o dit d’una altra manera, que algú pot robar la teva identitat si aconsegueix fer-se amb l’acreditació d’un altre.
Com si fer-se amb la voluntat d’un altre no s’hagués fet mai. Voleu exemples? Quans de pares no han influït amb els seus fills quan aquests encara no tenen clar a qui han de votar? O a l’inrevés, quants de fills no han posat la papereta de la seva opció al sobre del pare que han acompanyat fins el col·legi electoral? Com apoderat que he estat durant molts d’anys, situacions així estic cansat de veure-les.
I encara un de pitjor: A qui voten els iaios que estan en residències. Preval la seva voluntat o voten per la candidatura que els hi posen les cuidadores dintre del sobre?
Per tant, que es busquin una altra excusa que aquesta no em val.
Anem a Andorra. Ahir Antoni Martí, cap del Partit Demòcrata i guanyador de les eleccions fetes només fa unes setmanes, va prendre possessió del càrrec. Per tant, des d’avui mateix, el govern es posarà a treballar. Sinó la primera, una de els primeres lleis que volen promulgar és que quan el govern hagi de liquidat algun banc, com ha passat amb la Banca Privada Andorrana, seran els accionistes de l’entitat els que hauran de fer front als milions que comporti la liquidació. Però jo encara aniria ho acotaria més: els principals responsables i, per tant, els que més haurien de gratar-se la butxaca, hauria de ser (per aquest ordre) el consell d’administració i la junta d’accionistes.
Si heu estat mai membres d’un consell d’administració (jo si, durant 1 anys i ½ aproximadament vaig formar part del de la GURSAM), sabríeu que entre unes poques persones controlen el cotarroi la resta es deixen guiar i, la majoria de les vegades voten els que els hi diuen (o manen) Per tant, no es d’estranyar el que va passar a Caja Madrid amb les targetes black o a Catalunya Caixa on tot el consell està imputat.
Potser llavors, abans de votar o signar un document s’ho pensarien dues vegades. Només eximiria de la responsabilitat a aquells que poguessin acreditar fefaentment que han expressat la seva disconformitat votant no.
Segur que m’heu entès perfectament.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)