PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. PASSEJANT PER DELTEBRE (VIII)

Bipartidisme imperfecte

JOSEP BORRELL

Expresident del Parlament Europeu

La crisi de l'euro, les transformacions de l'economia mundial, les innovacions de l'era digital i els fluxos migratoris estan provocant un canvi sociològic. I aquest, al seu torn, modifica la representació política. En diversos països europeus, aquests canvis se sintetitzen en el que s'anomena el final del bipartidisme, entès com l'alternança sistemàtica en el poder de dos grans partits, amb algun tercer en discòrdia que no pot guanyar i només pot fer perdre un dels dos grans o completar la seva majoria. I en altres, com Alemanya, el bipartidisme entès d'aquesta manera s'ha convertit en una aliança permanent dels dos grans, incapaços cada un per la seva banda de formar govern ni amb l'auxili de terceres forces. Una espècie de monopartidisme sintètic.

A Espanya, en les anteriors eleccions europees van emergir noves forces polítiques. Les recents andaluses ho han confirmat, encara que les expectatives de Podem no s'hagin complert i les de Ciudadanos/Ciutadans s'han superat. Però alguns canvis ja són estructurals. El primer és que al PP li ha sortit un competidor pel vot del centredreta. Fins ara a Espanya no hi havia un partit liberal com a Alemanya o al Regne Unit, ni un partit d'extrema dreta com a França. El PP integrava aquests vots potencials en una amalgama que li donava la força de la unitat davant un sistema electoral que prima les majories. El PSOE tenia a l'esquerra una força política hereva del PCE, més decidida a treure-li la majoria que a completar-la. El pacte entre ells mai va ser desitjat per cap de les parts i amb el seu declivi electoral no va ser tan sols una opció possible. Això també ha canviat. L'emergència d'una altra força política d'esquerres amb més atractiu electoral que el d'IU obre , agradi o no, altres escenaris del que és possible.

Des QUE els socialistes vam perdre la majoria absoluta i mentre el PP no la va tenir, CiU va completar les majories relatives dels uns i dels altres. Ho va poder fer perquè la seva concentrada implantació territorial els dóna una gran prima representativa. Compareu sinó el desmesurat cost en vots d'un diputat d'IU davant el d'un de CiU. L'estructura competencial de l'Estat deu molt a les cessions, o peatges per pactar suports, no sobre les grans línies d'un programa de govern, sinó sobre el repartiment territorial del poder.

Ara, a Andalusia ni el PP ni el PSOE tenen majoria absoluta. El PP mai n'ha tingut, ni tampoc tenia parella de ball. Era tot o res. En realitat, el PSOE fa temps que va perdre aquesta majoria. No és una novetat que Susana Díaz tampoc l'hagi aconseguit. El que és nou és que ara tampoc té amb qui pactar. IU, escaldada, no vol, però tampoc podria. I les forces emergents posen condicions d'acord amb el nou paper que pretenen representar i amb les seves expectatives en les pròximes eleccions generals.

Al final, algú haurà d'abstenir-se per facilitar un govern en minoria. Repetir les eleccions no serviria de res, donada la gran diferència entre el primer i el segon i més encara amb el tercer. Però els socialistes andalusos no han aconseguit més estabilitat. En realitat, amb els mateixos 47 diputats tenen menys que abans. I encara que repetir resultats en escons ja era difícil, no és menys cert que pel camí s'han deixat gairebé 120.000 vots respecte d'un cens més gran que en les passades eleccions.

Però les expectatives compten a l'hora de jutjar els resultats. Li ha passat a l'FN a França. En les eleccions departamentals no ha sigut el primer partit, però els seus resultats, amb el 25% del vot, són impressionants. El 2011 va obtenir el 10%. La derrota del PS, amb el 21 %, i de l'esquerra en general ha sigut gran, encara que menor que l'esperada. A França, més que a Espanya, ja no es pot parlar de bipartidisme. Aquest també s'esvaeix al Regne Unit, on acaben de començar les legislatives. Dos partits, el dels independentistes escocesos de l'SNP i el dels eurofòbics de l'UKIP, es presenten amb més força que la dels liberals, mentre que laboristes i conservadors estan empatats en un terç dels vots cada un.

Però els sistemes electorals filtren les preferències dels electors cap al final del bipartidisme. A França, l'FN amb el 25% dels vots, només té l'1% dels escons a les assemblees departamentals i cap presidència. El mateix passa al Regne Unit amb el seu sistema majoritari. I a Espanya, i a Catalunya, amb la prima al vot a les províncies menys poblades. Mentre el sistema electoral no reculli als resultats aquestes tendències de fons, tindrem un bipartidisme imperfecte. Amb el risc que els ciutadans desconfiïn del sistema polític, precisament per la falta de representativitat dels seus representants. Expresident del Parlament Europeu.

EPISODIS ELECTORALS AMPOSTINS (II)

La divisió al si de l’agrupació local de les CUP a Amposta ha tingut, al menys dues conseqüències: que el partit no es presentés a les eleccions municipals i que un des seus militants (ja exmilitant) hagi acabat integrant-se a la candidatura d’Esquerra d’Amposta-AM, això sí, en un testimonial 14è lloc.

Per a tots aquells que no coneguin massa l’actualitat política d’Amposta, els hi diré que es tracta d’Oriol Fusté, un jove que, com el van definir fa pocs dies, desperta passions...  

I és que la seva presència a la candidatura que encapçala Adam Tomás, no ha passat desapercebuda per alguns.

Qui són aquests alguns? Normalment, els que li fan el joc brut a CiU a Amposta. Aquells que sempre amagant la seva identitat, deixen missatges als diferents canals que parlen de política municipal, sobre tot, quan s’apropa el període electoral.

De sobte, sembla que a Amposta sinó tothom, eren molts els que votaven a la CUP, ja que li retreuen a Oriol que s’hagi passat a una altra formació política. Li diuen des de que no el votaran a que l’única cosa que busca és una cadira...

Tots aquells que coneixem a Oriol sabem que és un animal polític (com ho puc ser jo) És d’aquelles persones que ha viscut la política de ben a prop i jo diria que des de sempre. Per tant, no és lícit que quan un té vocació política s’hi vulgui dedicar? La política, si no fos pels polítics corruptes o d’aquells que n’acaben fent una professió, és una activitat molt gratificant i que pot arribar a donar moltes satisfaccions personals.

Però els tentacles del poder ampostí poden ser molt llargs i abundants. No és com els pops o els calamars que només en tenen 8, en aquest cas el nombre és indeterminat, però molt coordinat i poderós.

Mireu, us explicaré un exemple que vaig viure de ben a prop fa 8 anys i fins i tot us donaré el nom d’un altre afectat que us ho pot confirmar. Des de fa molts anys, existeix un portal a Internet de contingut exclusivament ampostí. Fins fa 8 anys hi havia un fòrum on els ciutadans podien expressar la seva opinió. Però algunes de les opinions que es podien llegir eren, directament, insults cap a aquelles persones que, com jo, tenim l’atreviment de criticar els dirigents municipals de CiU.

Us he dit que diria qui era l’altra persona: Ismael Piñas (número 20 a la llista actual d’ERC-AM) Ismael era per aquella època (recordeu que estic parlant de 8 anys enrere, es a dir de l’any 2007) director territorial d’Acció Social i Ciutadania. Al fòrum esmentat s’assegurava que Ismael havia dit que si CiU guanyava les eleccions, es traurien els ajuts a al gent gran. La reacció per part de l’exdirector de serveis, va ser adreçar-se a l’administrador de la pàgina i amenaçar-lo en emprendre accions penals.

Jo també m’hi vaig adreçar enviant-li un correu on li deia pràcticament el mateix (encara en guardo còpia) Uns dies més tard es va clausurar per sempre aquell fòrum.

D’haver estat un administrador imparcial (evidentment no ho era), hauria esborrat per pròpia iniciativa qualsevol comentari despectiu i/o injuriós, en canvi, no va actuar fins que no sé li va advertir de prendre accions en contra seva. Evidentment, tots aquells comentaris, com els que ara s’han publicat sobre Oriol Fusté, es van fer de forma anònima.

I jo sempre m’he preguntat: Si manant com manen i amb les majories absolutes que treuen, no s’atreveixen a donar la cara (propi de persones covardes), què faran el dia que perdin el govern municipal i s’hagin d’estar a l’oposició?  

L'EBRE PER FONT DE QUINTO