 |
| Foto feta per Adam Tomàs. |
Bona nit.
Estic aquí perquè tinc encomanada la missió de presentar el autor de l’exposició fotogràfica que porta el nom de Semàntica, però us he de confessar que tinc un greu problema...
Normalment els dubtes i les pors surten en el precís moment que et demanenel favor de presentar alguna cosa, ja sigui una exposició, un llibre o ves a saber què... A mi els dubtes em van arribar posteriorment, quan havia de prepara l’escrit per explicar el que sento per l’autor...
 |
| Foto feta per Maria Teresa Pons. |
Per a dur a terme la tasca encomanada us he de presentar necessàriament a dues persones: a l’amic i al geni.
Quan te’l trobes pel carrer, aquestes dues persones conflueixen en una de sola: en Joaquim Moya i Benet l’espòs, el pare, el canalla..., Jokin per als amics i coneguts, tal i com a ell mateix li agrada posar-se... L’amic és l’amic i punt. Tampoc cal donar-hi més voltes... En canvi, quan un esdevé la condició de geni, dóna per a molt més que tot això.
No ho recordo amb exactitud, però, segurament, la primera faceta que li vaig conèixer va ser la de cantant de tangos al front de Cambalache, grup que va formar l’any 1993, trencant així la tradició familiar de jugar a futbol. Encara que segons ell, hauria de veure’l com toca la pilota... No em va quedar clar a quina pilota es referia, si a la de l’olla o a l’altra (o les altres, volia dir)
Després li vaig veure fer tota mena de dibuixos i caricatures amb un estil molt particular. Joaquim té publicat el recull de 100 Oficis desapareguts de els Terres de l’Ebre (2013) Al final de la presentació, quan va arribar el moment de dedicar els llibres al públic que l’havia comprat, s’hi va estar molt més temps del que dedica qualsevol autor. A part d’original, cada dedicatòria era diferent: hi dibuixava algun dels personatges que hi sortien. No sabria dir si el nostre amic s’identifica amb algun d’ells.
Però si en alguna cosa destaca Jokin és en l’art de la fotografia. Per què sí, amics meus, considero que la fotografia ben feta és un art i el meu amic la realitza a la perfecció.
La fotografia de Jokin es caracteritza per ser, normalment, en blanc i negre, una modalitat on s’han de saber harmonitzar molt bé els contrastos. I ell ho fa a la perfecció.
A d’altres exposicions han predominat els retrats d’amics i coneguts, com la que va fer a la biblioteca Marcel·li Domingo de Tortosa l’any 2011 amb el títol de Cualquier mirada es mi hogar i que va repetir a les festes majors d’Amposta de 2013 o la que va fer aquí mateix l’any passat: Vox Populi Suprema Lex on ja es començava a intuir el canvi de tendència del retrat a la captació de tota mena d’objectes, en principi inanimats.
Fins ara, als seus retrats, Jokin ha sabut captar perfectament l’ànima dels seus models. Només veient-los es pot distingir amb relativa facilitat l’estat d’ànim dels seus personatges en el precís moment de fer-los la foto.
A l’exposició d’avui (Semàntica, no oblideu el motiu pel qual som aquí) Jokin, sense deixar enrere la que ha estat la seva gran passió dintre de la fotografia, el retrat, també ens presenta tota una sèrie d’objectes que semblen adquirir vida després de la parada obligatòria a la targeta de memòria de la seva càmera fotogràfica.
Després de la intervenció de Jokin (que segur que us explicarà molt millor que jo que ha volgut plasmar en les fotografies de l’exposició), gaudiu de totes i cada una de les obres. Recreeu-vos contemplant-ne els detalls, els matisos. Estic segur que us agradaran i després, si voleu, el podreu felicitar i desitjar-li tota mena d’èxits.
Però abans de passar-li la paraula li voldria preguntar el perquè del títol, el perquè Semàntica, una paraula que, en principi, no té res a veure amb la fotografia.
Lo Llar (Amposta), 5 de desembre de 2015
