diumenge, 6 de desembre del 2015

SEMÀNTICA

Foto feta per Adam Tomàs. 
Joaquim Moya i Benet

Bona nit.
Estic aquí perquè tinc encomanada la missió de presentar el autor de l’exposició fotogràfica que porta el nom de Semàntica, però us he de confessar que tinc un greu problema...
Normalment els dubtes i les pors surten en el precís moment que et demanenel favor de presentar alguna cosa, ja sigui una exposició, un llibre o ves a saber què... A mi els dubtes em van arribar posteriorment, quan havia de prepara l’escrit per explicar el que sento per l’autor...  
Foto feta per Maria Teresa Pons.

Per a dur a terme la tasca encomanada us he de presentar necessàriament a dues persones: a l’amic i al geni.
Quan te’l trobes pel carrer, aquestes dues persones conflueixen en una de sola: en Joaquim Moya i Benet l’espòs, el pare, el canalla..., Jokin per als amics i coneguts, tal i com a ell mateix li agrada posar-se... L’amic és l’amic i punt. Tampoc cal donar-hi més voltes... En canvi, quan un esdevé la condició de geni, dóna per a molt més que tot això.
No ho recordo amb exactitud, però, segurament, la primera faceta que li vaig conèixer va ser la de cantant de tangos al front de Cambalache, grup que va formar l’any 1993, trencant així la tradició familiar de jugar a futbol. Encara que segons ell, hauria de veure’l com toca la pilota... No em va quedar clar a quina pilota es referia, si a la de l’olla o a l’altra (o les altres, volia dir)
Després li vaig veure fer tota mena de dibuixos i caricatures amb un estil molt particular. Joaquim té publicat el recull de 100 Oficis desapareguts de els Terres de l’Ebre (2013) Al final de la presentació, quan va arribar el moment de dedicar els llibres al públic que l’havia comprat, s’hi va estar molt més temps del que dedica qualsevol autor. A part d’original, cada dedicatòria era diferent: hi dibuixava algun dels personatges que hi sortien. No sabria dir si el nostre amic s’identifica amb algun d’ells.
Però si en alguna cosa destaca Jokin és en l’art de la fotografia. Per què sí, amics meus, considero que la fotografia ben feta és un art i el meu amic la realitza a la perfecció.
  
La fotografia de Jokin es caracteritza per ser, normalment, en blanc i negre, una modalitat on s’han de saber harmonitzar molt bé els contrastos. I ell ho fa a la perfecció.
A d’altres exposicions han predominat els retrats d’amics i coneguts, com la que va fer a la biblioteca Marcel·li Domingo de Tortosa l’any 2011 amb el títol de Cualquier mirada es mi hogar i que va repetir a les festes majors d’Amposta de 2013 o la que va fer aquí mateix l’any passat: Vox Populi Suprema Lex on ja es començava a intuir el canvi de tendència del retrat a la captació de tota mena d’objectes, en principi inanimats.  
Fins ara, als seus retrats, Jokin ha sabut captar perfectament l’ànima dels seus models. Només veient-los es pot distingir amb relativa facilitat l’estat d’ànim dels seus personatges en el precís moment de fer-los la foto.
A l’exposició d’avui (Semàntica, no oblideu el motiu pel qual som aquí) Jokin, sense deixar enrere la que ha estat la seva gran passió dintre de la fotografia, el retrat, també ens presenta tota una sèrie d’objectes que semblen adquirir vida després de la parada obligatòria a la targeta de memòria de la seva càmera fotogràfica.
Després de la intervenció de Jokin (que segur que us explicarà molt millor que jo que ha volgut plasmar en les fotografies de l’exposició), gaudiu de totes i cada una de les obres. Recreeu-vos contemplant-ne els detalls, els matisos. Estic segur que us agradaran i després, si voleu, el podreu felicitar i desitjar-li tota mena d’èxits.  

Però abans de passar-li la paraula li voldria preguntar el perquè del títol, el perquè Semàntica, una paraula que, en principi, no té res a veure amb la fotografia. 
   

Lo Llar (Amposta), 5 de desembre de 2015
















"Puc ser el primer o l'últim", va dir Mas

ENRIC HERNÀNDEZ
Director

Les opcions de Mas: deixar la Presidència, eleccions amb un altre candidat de CDC o optar a la reelecció, abreujant la seva ressenya als llibres d'història


"Puc encapçalar la llista, i estic a disposició, però també la puc tancar. És a dir, puc ser el primer o puc ser l'últim. Ja veuen que no hi ha condicions personals en el meu plantejament."Davant un Auditori Fòrum de Barcelona abarrotat d'afins, el 25 de novembre del 2014 el president Artur Mas va manifestar amb la seva immolació política si aquest era el preu a pagar per aconseguir l'anhelada unitat electoral del sobiranisme. Al final, amb la complicitat de l'Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) i la claudicació d'ERC, va conquistar el seu objectiu, però un any després d'aquell pronunciament l'elecció del nou president segueix encallada per una doble negativa: la de la CUP a investir Mas i la deJunts pel Sí --i particularment de Convergència-- a fer efectiu el sacrifici per aquest anunciat."Condicions personals", a la fi.
Gràcies a la votació sondeig que va fer entre les seves bases a Manresa, la CUP ha aconseguit blindar-se davant les incessants pressions polítiques, mediàtiques i socials perquè claudiqui. Ara la pilota és a la teulada de Junts pel Sí, que pot oferir un aspirant a la Presidència diferent de Mas o esperar que el 10 de gener el Parlament es dissolgui com un terròs de sucre, i amb ell la majoria sobiranista en escons del 27-S. Guanya temps la força anticapitalista fins després de les eleccions generals del 20-D, que a Catalunya mesuraran l'ascens de Ciutadans i l'equilibri de forces entre CDC (ara, Democràcia i Llibertat) i Esquerra. L'enroc cupaire també busca aguditzar les contradiccions internes de Junts pel Sí, amb la confiança que ERC trenqui el seu lleial quietisme i pressioni a fons CDC per dinamitar la disjuntiva binària 'o Mas o març'.
Tret que la trama faci un gir dramàtic per ara imprevisible, al gener Mas haurà de triar entre tres opcions diferents, si l'una dolenta, l'altra encara més: primera, renunciar a la Presidència a canvi que la conservi CDC; segona, repetició de les eleccions amb un altre candidat convergent; i tercera, optar a la reelecció, amb greu risc d'una derrota que abreujaria la seva ressenya als llibres d'història.
I després hi ha això del procés, el nou Estat, la República catalana... A qui acabi presidint la Generalitat, tard o d'hora, li tocarà explicar que, encara que la voluntat persisteixi, la independència, mentre no es donin condicions més propícies, seguirà sent l'objectiu polític de molts, però a llarg termini. Aquest reconeixement sí que serà una verdadera immolació, "condicions personals" al marge.

dissabte, 5 de desembre del 2015

QUÈ SÓN LES CUP?

Els mitjans de comunicació les qualifiquen de diverses formes: antisistema, radicals, d’extrema esquerra, anticapitalistes, etc.
En alguns d’aquests qualificatius hi estic d’acord, però en altres no. Penseu que els qualificatius els hi posen els altres, per tant, m’agradaria que ells mateixos es definissin.
Fa unes setmanes, arran d’una de les concentracions per tallar la Nacional 340, li vaig dir al regidor de els CUP de Tortosa Xavier Rodríguez que no m’agradava la definició d’extrema esquerra que havia emprar algú del PP per a referir-se a la seva formació. La resposta de Xavier va ser taxativa: Té més el PP d’extrema dreta que nosaltres d’extrema esquerra. Estic totalment d’acord amb aquesta afirmació.
Tampoc comparteixo el qualificatiu de radicals. Per què són radicals? Per què no baixen del burro? Per què no es venen a ningú?

En quan a ser antisistema, si que ho són si partim de la premissa que els sistema és la forma de govern que coneixem. Ja sé que alguns diuen que és democràcia i parlen d’estat de dret, però quan legislen ho fan per a taponar totes aquelles escletxes per on podrien entrar hipotètics contaminats. Un dels exemples el tenim amb la llei mordassa aprovada aquest mateix any que limita les llibertats individuals i col·lectives dels ciutadans.  
Entre tots els qualificatius el que més m’agrada és el de anticapitalistes és a dir: què s’oposen al capital. La veritat és que hi ha molt poca diferència entre antisitema i anticapitalista, però que hi farem, és qüestió de gustos.
A un món que predomina el consumisme i el lliure mercat és lògic que la nova aristocràcia són aquells que s’han fet rics a costa del altres i no sempre ha estat legalment. És tan el poder d’aquests aristòcrates que, sovint, agrupats en lobbies tenen una incidència determinant en les polítiques que segueixen els governs, sobre tot les econòmiques. Tot això comporta que, per exemple amb períodes de crisi, són aquests capitalistes qui s’emporten la millor part. I a part ho fan sense cap tipus d’escrúpol. No els importa gens ni mica que per a enriquir-se més ells la població de pobres creixi any rere any.  
Fa anys Joaquín Sebastián, un company de treball ja desaparegut em va dir la què és una de les asseveracions econòmiques: l’economia ni es crea ni es destrueix, només es transforma. Per tant, quan algú perd, quan algú es descapitalitza, els diners perduts passen inexorablement a d’altres mans.
En resum això és el capitalisme. Per tant, és lògic de que hi hagi gent que es reveli contra aquetes polítiques i segueixi els dictats del verdader socialisme: el repartiment de la riquesa.
A part d’això també són irònics. I com per a mostra un botó, us explicaré l’anècdota que dimarts va protagonitzar Sergi Saladié, diputat de les CUP per la demarcació de Tarragona  i professor de la Universitat Rovira i Virgili i que va tenir molta repercussió en gran part dels mitjans de comunicació.

Preguntat sobre l’estat de les negociacions entre Junts pel Sí i les CUP, va respondre:

-Actualment es pot comparar amb un refredat que amb una mica de ‘Frenadol’ es cura... Perdó, no es poden dir marques... Bé, es cura amb unes herbes... Ja sabeu que nosaltres som més d’herbes...

Es van sentir rialles de fons.






LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 5-12-2015

Amèrica-Murillo.

Difícil poder baixar de la vorera...